Una nit, entre setmana, escolte prop de la porta del cèntric bingo de Xàtiva, en el cor de l’albereda:
—Ie, li tirem tres euros a la rule? Aquesta proposta, formulada amb la naturalitat de qui aposta diners de manera habitual, provenia d’un xaval molt jove —done per fet, no sé si innocentment, que li haurien demanat el DNI per poder entrar—.
Al lucratiu sector del joc se li ha quedat obsolet el format de la casposa escurabutxaques de bar, que ja n’és un element quotidià de l’imaginari col·lectiu des de fa dècades i, per això, ha innovat els darrers temps amb noves propostes més atractives per tal de seduir un nou perfil de jugador, és a dir, vol enganxar sense cap mirament la cartera de les noves generacions.
El diari Levante va publicar al respecte les conclusions d’un estudi que ha fet la Universitat de València sobre l’addicció al joc (15/01/2020), on apunta, entre altres consideracions preocupants, que un de cada cinc adolescents juga regularment. I val tot —la malaltia del joc és tot-terreny—: bar, saló d’apostes, bingo, o al mòbil. Què està passant? Aquestes dades no són gens encoratjadores. No som conscients —o ens dona igual— dels autèntics drames que han viscut moltes famílies per l’addició al joc del pater familias, que es deixava la nòmina en la maquineta del bar.
Malauradament, ara ja no hi ha un perfil definit. Pot ser la teua veïna, que baixa a fer-se el tallat i li tira cinc eurets… algun dia ha d’eixir l’especial, no?; tal vegada, el teu cunyat li ha agafat el puntet al bingo, i busca desesperadament fer la línia quan ja ha cremat els 300 euros que tenia per passar el mes…; o, fins i tot, aquell company del treball, sí, eixe que somniava a ser un crac del pòquer en línia, i ara ha malvenut l’Audi A6 per fer front als deutes… El vici és el vici, veritat?
El perill radica en el moment que eixa persona, home o dona, jove o major ja no juga per divertir-se i ací ja li està tocant a la seua porta la implacable ludopatia (del llatí, ludus: joc, i el sufix del grec, patia: malaltia).
Quan ni els familiars la poden controlar, supervisant-la amb tota la bona fe del món, el metge li fa un volant per a l’UCA (Unitat de Conductes Addictives) i es pensen que resol el problema de base, però possiblement degut a una major sensibilitat o inclús una certa tendència genètica d’alguns grups socials més vulnerables pot condemnar-los a la ludopatia.
Així doncs, siguem resolutius: aquesta malaltia es pot prevenir? A banda de la sempre imprevisible responsabilitat individual, perquè sempre dependrà d’una qüestió volitiva de cadascú, les associacions de consumidors han proposat amb relació a la futura llei del joc, entre altres mesures, que es respecte una distància mínima de 700 m entre el local de joc i els col·legis, a més a més de la necessària restricció de la publicitat ad hoc, sobretot en línia. Crec que té el seu pes específic en la formació del nou Govern la innovadora figura del ministre de consum, Alberto Garzón, qui esperem que regule aquest negoci tant lucratiu com perillós per a la salut mental de molts jugadors, així com les terribles conseqüències per a la persona i la seua família.
S’ha de restringir tot el possible, per a concloure, la temptació a caure en aquesta autèntica patologia del joc. Si la indústria lúdica ataca directament la feblesa de caràcter, que l’Administració almenys, amb el suport d’una societat responsable, no s’ho pose fàcil.
