‘Estirar la manta’ (tirar de la manta en castellà) és una expressió que forma part del llenguatge viu als nostres dies. Quan algú fa referència a estirar la manta, està amenaçant amb certa informació compromesa que podria fer pública; o siga, un xantatge en tota regla. Però d’on ve aquesta expressió? I per què és precisament una manta i no, per exemple, una estora o tal volta un document?
En valencià també tenim altres expressions anàlogues com ara engegar el ventilador, però centrem-nos en la original, la que s’utilitza des de fa segles.
De fet, moltes expressions actuals que repetim sovint quasi de manera automàtica o per inèrcia, no sabem quan se’n van pronunciar per primera vegada. Potser en alguna conversa de taverna, o en la intimitat de l’alcova, o tal volta en el confessionari davant d’un retor, però no ho sabem. L’origen atàvic d’algunes se’n remunta a la vida quotidiana d’una època força obscura, on el tribunal de la Inquisició (1478-1834) condicionava el dia a dia dels nostres avantpassats.
Així, la frase feta ‘estirar la manta’ va nàixer amb un significat molt semblant a l’actual, tot i que el seu contingut semàntic té més de cinc-cents anys. Però anem per parts, què té a veure la Santa Inquisició amb tot açò?
Des de l’època dels Reis Catòlics, els inquisidors, com el cèlebre Torquemada en la Corona d’Aragó, vigilaven i perseguien qualsevol ofensa contra el cristianisme hegemònic —i contra el criteri polític dels monarques, sobretot el de Fernando II—. L’escenificació on es condemnava els sacrílegs per vulnerar el discurs imperant tenia lloc en un auto de fe. Es tractava d’un acte públic amb caràcter exemplar, és a dir, una mena d’avís per a navegants que utilitzava l’eina de control social més eficaç: la por. Així, la intimidació col·lectiva servia per a adoctrinar i vetlar pels bons costums.
I ací ja entrem al moll de l’os: tant si la persona acusada pel Sant Ofici era relaxada al braç secular —condemnada a la foguera— com si era reconciliada —perdonada—, s’havia de penjar el sambenet (sambenito en castellà, evolució etimològica del saco bendito).
El famós sambenet era un escapulari en forma de sac que el condemnat havia de dur-ne posat cada vegada que eixia al carrer, de manera que visibilitzava la humiliació del seu pecat davant de la societat i, alhora, també funcionava com un avís dissuasiu, com ja hem vist, per a tots. D’aquesta manera, el reu i també la seua descendència quedaven assenyalats pel Sant Ofici. Generalment, si el seu destí era la foguera portava un sambenet negre amb un dibuix de les flames, i si era perdonat en portava un altre diferent amb el dibuix d’una o dues creus roges de Sant Andreu.
Però… i allò d’estirar la manta on queda? Molt prop. Considerem-ho: què es feia amb el sambenet? Es tirava o es reciclava? Es conservava, perquè no en tenien prou amb la humiliació pública. Dins del sambenet s’havia de deixar constància indeleble del nom del condemnat, la data i els fets concrets pels quals era ajusticiat. I el sac romania penjat sine die en la part superior de la parròquia a què pertanyia el reu, per a fer memòria de la ignominiosa condemna, que ja era una taca per a l’honor de la seua família. Tot i que la cultura del sambenet provenia de la Inquisició medieval aragonesa, el costum de penjar-los a les esglésies perquè qualsevol poguera consultar-los, o siga, estirar el sambenet, es va mantenir aprox. des de 1500 fins a 1750.
Per tant, qualsevol familiar patia les conseqüències d’eixa deshonra perquè no podia accedir-ne a determinats beneficis civils, com ara un càrrec públic. El primer que es comprovava era si la família tenia un sambenet a la seua parròquia, de fet, funcionava com un filtre que calia superar conditio sine qua non per a poder accedir a qualsevol treball. Així, l’estatut de puresa de sang inhabilitava els fills o néts dels jueus condemnats per a optar a l’administració, circumstància que en la pràctica suposava l’exclusió legal de les minories socials que volien accedir al poder. Per això, el sambenet va estar un precursor de l’actual certificat d’antecedents penals: si volies un càrrec, calia revisar si tenies un sambenet a la teua parròquia, i llavors estirar el sambenet.
Amb tot, com la corrupció és una temptació inherent a la condició humana de totes les èpoques, també desapareixien sambenets d’algun pretendent a càrrec públic… desaparicions tan misterioses com l’esborrat dels discs durs als ordinadors del senyor Bárcenas. Per cert, el camaleònic extresorer també amenaçava d’estirar la manta, però no del sambenet: ha quedat clar l’origen de l’expressió, però… on està la manta?
Cal remarcar que en aquella època la informació sensible d’una persona estava penjada a la parròquia, no com ara que disposem de mil recursos, com Facebook, WhatsApp i, sobretot, Twitter per a posar-nos verds de manera anònima i fer judicis paral·lels sobre qualsevol assumpte o qualsevol persona, i clar, estirar la manta. Pel que fa a la Inquisició, aquesta va prendre’s molt seriosament la persecució de l’heretgia, i ja des de ben prompte no quedava espai suficient a les esglésies per a tants sambenets. Com podien fer-ne més lloc? Van continuar els sambenets, però quan anaven a les esglésies per a col·locar-los els substituïren per unes mantes, més xicotetes i manejables que, de tota manera, continuaven servint com a registre de la infàmia, estirant la manta.
Després de mig mil·lenni, en fi, constatem com ha sobreviscut aquesta expressió tan recurrent, probablement perquè fa referència d’una manera molt diàfana a la condició universal de la feblesa humana.
