CN | José Mena Àlvarez
L’ocell del vent, que per a molts ornitòlegs és l’au perfecta per una sèrie de raons que veurem, és el primer a emigrar, abans que les orenelles i els avions, anticipant-nos el final de l’estiu. El falciot Apus apus abandonarà, després de la reproducció, els nostres pobles, camí de les estepes africanes del sud del Sahel i els països del centre d’Àfrica, on passarà l’hivern després de recórrer 7.000 km travessant deserts, serralades i mars, seguint així, el seu cicle biològic anual. Aquest any ha estat molt estrany, ja que els falciots ens han abandonat abans del previst, durant l’última setmana del mes de juliol ja no vaig poder observar aquests veloços i extraordinaris ocells de traje negre, amb ales en forma de ballesta, endiabladament aerodinàmics que, modelats per l’evolució, naveguen amb una agilitat i destresa pels nostres cels com a dofins en la mar.
S’han adaptat de manera a la vida a l’aire, que poden passar fins a un any sense posar-se en cap moment. Mengen, beuen, dormen i copulen mentre volen de forma ininterrompuda. Únicament en el moment de nidificar requereixen posar-se, cosa que sempre faran a les altures, en buits de parets velles i teulades, en què els falciots accediran a tota velocitat. Per contra, tindran seriosos problemes per remuntar el vol en cas de caure accidentalment a terra.
El falciot és una espècie protegida, això significa que igual que els seus nius, pollets i ous, no poden ser molestats ni agredits. Gaudim dels seus vols bojos, sense molestar-los ni matar-los, perquè no desapareguen del nostre cel.
El cèlebre poeta Antonio Machado, sembla que els agradava observar-los, ja que els cita en alguns dels seus poemes, com en l’evocació a la mort d’un amic, on els descriu traçant cercles capritxosos al voltant d’una torre propera, abans d’emprendre el comiat tardorenc:
Los últimos vencejos revolean
en torno al campanario:
los niños gritan, saltan, se pelean.
En su rincón, Martín el solitario….
Amb la tardor a la cantonada, els observe una vesprada maniobrar a gran velocitat en esquadró sincronitzat pels carrers i places del poble, alhora que emeten els seus peculiars grinyols aguts. Estenc la mà amb l’esperança de fregar un d’estos foscos ocells de vent amb el rovell dels dits, encara que només sigua per un instant fugaç, abans que parteixquen cap a llunyans mons.
Ara, mirant a través de la finestra m’envaeix una densa boirina, tocarà esperar que passe el llarg i trist hivern, esperant impacient el retorn de l’ocell del vent, aquell entranyable amic que qualsevol capvespre de primavera tornarà a solcar el cel amb la silueta i les veus.
Es el hospicio, el viejo hospicio provinciano,
el caserón ruinoso de ennegrecidas tejas
en donde los vencejos anidan en verano
y graznan en las noches de invierno las cornejas. (A.Machado).
