Ja fa uns dies, la bona amiga Mª Rosa Diranzo m’envià la invitació de la presentació del seu llibre: “Llum en l’andana”, una obra editada per Neopàtria dins la col·lecció Manuzio, de narrativa.
Mª Rosa Diranzo va ser alumna de mon pare a l’institut de Carlet i va ser molt de temps després que ella acabara els estudis, quan un dia, a l’Alcúdia, mentre prenia un cafè amb una amiga seua, quan va vore passar mon pare pel davant del bar on era i sense pensar-s’ho dues vegades eixí i es plantà davant d’ell. Ho contava ella mateixa en l’article: “Un bon professor”, de la miscel·lània: “D’’un País que ja anem fent”, en homenatge a mon pare:
“No ho vaig pensar dues vegades; pagàrem ràpidament, em vaig avançar a la meua amiga i el vaig cridar: “D. José!”. Així li dèiem a l’institut, i així em va eixir.
Es girà, amb el mateix aire de sepre, entre sorprès i despistat, i exclamà: “servidor”. El vaig saludar amb alegria; a penes havia canviat, malgrat els quinze anys que havien passat. Ell intentava reconèixer-me a través dels vidres de les ulleres, però com era d’esperar, no se’n recordava de mi. I aleshores m’agafà del braç, i em preguntà:
– I dis-me, xiqueta. Jo a tu t’he ensenyat alguna cosa?
– A mi? I tant! Mire, potser no me’n recorde del que hi ha dins d’una granota, però vostè em va contagiar el seu respecte per la natura, per qualsevol ésser viu, i el respecte per nosaltres mateixos. El meu sentiment ecologista li’l dec a vostè.
Ell es girà de sobte cara la meua amiga i li digué:
-Açò és la major satisfacció que pot rebre un professor, veure que allò que pretenia ho ha aconseguit, encara que siga amb un sol alumne.
Des d’aquell dia ens férem amics, i tinc el privilegi de rebre cada any la seua tarja nadalenca amb la poesia, oferint-se nostre i de la Pàtria…..Jo no sabia que ell era tan important per a la nostra consciència de Poble; tanmateix, per a mi sempre serà un exemple d’autenticitat i de bondat. Encara que només vaig ser alumna seua durant un curs, és com si haguera segut el meu professor tota la vida”.
Prova de la bona amistat entre els dos, és que el 7 de maig de 2012, ara fa set anys, Mª Rosa va presentar el seu llibre: “La vella locomotora” i mon pare, ja afeblit i en l’últim acte públic al qual va assistir abans de la seua mort el 3 de juny, va voler fer-se present per acompanyar la seua exalumna.
Mª Rosa Diranzo va nàixer a Alfarb el 1957. A principis dels anys 60, amb la seua família, emigrà al sud-oest de França, on els seus pares treballaven en una fàbrica de seients. En tornar al País Valencià, Mª Rosa va estudiar el batxillerat a l’institut de Carlet, i després, magisteri a València. Abans d’exercir de mestra, la jove Diranzo va treballar unes temporades a la Cooperativa Agrícola de Catadau.
Ha exercit la docència a Ademús, Torrent, València, Aiora, Carcaixent, Sumacàrcer, Ontinyent, Crevillent, Llombai, Alfarb i finalment a l’IES Ramon Esteve de Catadau, on imparteix les assignatures de valencià i francès als alumnes de primer cicle d’ESO.
Ha escrit dues novel·les juvenils: El secret de l’olivera i La pantalla màgica; també ha publicat un relat de memòries sobre la seua infantesa a França: La vella locomotora; les novel·les: El marge i el camí i El nou veí del carrer blanc, un relat autobiogràfic sobre la seua trajectòria docent: Mestra, conta’ns coses! i ara: Llum en l’andana, que presentarà aquest divendres 12 a les 8 de la nit a la Casa de la Cultura d’Alfarb.
Mª Rosa Diranzo, una escriptora de prestigi, va obtindre el 2017 el Premi de Narrativa Ciutat de Carlet, amb la novel·la: El marge i el camí.
L’obra: Llum en l’andana, que he llegit ja, pel fet que Mª Rosa em va enviar les proves, és una narració àgil i molt ben escrita, que enganxa al lector. El protagonista, Ernest Ripoll, que és conserge d’un col·legi públic, divorciat, se n’adona que ha perdut la infantesa dels seus fills, degut a que el jutge ha donat la custòdia dels infants a la seua exdona. Aconsellat per la psicòloga del centre, Ripoll comença a escriure, com a teràpia, un diari.
Mª Dolores Amorós, que, com Mª Rosa jo també vaig tindre de professora de francès a institut de Carlet, escrivia al pròleg del llibre: “Mestra, conta’ns coses!”, tot recordant la seua alumna: “Vaig descobrint en aquella joveneta tímida d’abans, una persona singular i de notable intel·ligència”.
Aquest és un llibre que cal llegir. Un molt bon llibre d’aquesta escriptora de la Ribera, que ja té un bon bagatge d’obres publicades.
