Llaurant la Llengua és un espai periòdic, didàctic i divulgatiu amb unes gotetes d’orgull molt nostre, on Leo Giménez, ens mostrarà paraules, expressions, accepcions, estructures i formes que usades normalment en la parla quotidiana, no estaven considerades com a normatives.
Leo, és diplomat en Magisteri, especialitat en valencià, i màster en assessorament lingüístic per la Universitat de València.
Va ser alcalde del seu poble, Antella, és col·laborador en diversos diaris escrits i digitals com Riberaexpress d’on procedeixen estos articles, actualment és veí del nostre poble.
Desaigüe
El vocable desaigüe té condició normativa, definitivament, en haver-lo inclòs l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià. Té el significat d’‘acció de desaiguar’, ‘conducte o canal per on s’escola l’aigua bruta o de pluja’, “El desaigüe del terrat no tira, està embossat”. Té el geosinònim desguàs. Desaigüe el tenien registrat el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu) i el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu). Han emprat esta paraula en les seues obres escriptors i lingüistes com ara Rafael Altamira, Xavier Casp, Aigües Vives Pérez, Josep Franco, Abel Soler, Núria Carod, Fina Bellver, Francesc Guillem, Josep Palomero, Antoni Garcia i Osuna, Emili Casanova i Francesc Martínez Sanchis, entre altres, com constata el Corpus Informatitzat del Valencià.
Fer cap
La locució verbal fer cap ha sigut inclosa en el Diccionari normatiu valencià. Té el significat de ‘quedar per a trobar-se dos o més persones en un lloc’, ‘anar a parar’, ‘arribar’, ‘aparéixer’, ‘ajuntar-se en un lloc dos o més persones’, “El barco va fer cap en el pot de Gènova”, “Farem cap en l’estació del Nord, a les 9 de la nit”, “No ha vingut encara? No patisques que ja hi farà cap”, “A on vols fer cap amb tantes preguntes?”, “Férem cap en casa del meu cosí”. Anteriorment l’havien registrada en les seues pàgines el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu) i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV.
Han emprat esta locució Joaquim Aierdi, Josep Pascual Tirado, Enric Valor, Joan F. Mira, Josep Palomero, Joan Pla, Víctor Labrado, Honorat Ros, Raquel Richart, Pasqual Mas, Gemma Pascual i Teresa Broseta i Joanjo Garcia, entre altres autors i autores, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.
Maular
El verb maular fa referència a ‘crit del gat’, ‘crit del mussol i altres animals semblant al del gat’, ‘fer maulits’. Té condició normativa, definitivament, en haver-lo inclòs l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià, “La gata no para de maular, deu haver-se quedat tancada en algun quarto”. La forma maular té la sinònima miolar. En castellà maullar. Ni piula ni maula, ‘es diu d’una persona que no pren part en res i passa desapercebuda’. El Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el SALT, el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV tenen registrat també este vocable. Han emprat este verb i forma Joaquim Amo, Enric Valor, Emili Casanova, Carme Miquel, Abelard Saragossà, Joaquim Martí Mestre, Juli Alandes i Josep Lozano, entre altres autors, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.
Mistera
La paraula mistera fa referència a ‘aparell que servix per a encendre una matèria combustible’, ‘encenedor de butxaca, de cuina’, “Tens una mistera? Deixa-me-la i eixiré ahí fora a encendre un cigarret”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha registrat el vocable mistera en el Diccionari normatiu valencià. El trobem registrat també en el El Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el SALT i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV. Enric Valor, Josep Lozano, Ferran Torrent, Víctor Labrado, Manuel Joan Arinyó, Josep Franco, Rafa Gomar, Toni Cucarella, Pasqual Alapont, Enric Lluch, Joan F. Mira i Francesc Bayarri han emprat esta paraula en les seues obres, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.
Servici
El vocable servici és normatiu i el registren pràcticament tots els diccionaris de la nostra llengua, però fa unes quantes dècades no es considerava ni normatiu ni correcte en el món acadèmic i en altres àmbits d’ús anomenats formals. Ara sí que ho és, per estar registrat en els diccionaris normatius i/o de referència, encara que en alguns àmbits oficials valencians continua donant-se, injustificadament, preferència al geosinònim servei, del mateix sentit. En el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’entrada servici és considerada principal i servei hi remet, mentres que en el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans té la disposició inversa. “Es tracta de dos mots que procedixen d’un mateix ètim, servĭtĭum, que ben prompte es va desdoblar en dos variants que foren usades pertot arreu. La forma servici ja apareix usada en els Usatges de Barcelona (1173): «tots aquels pobles senes contrast d’algú e senes algú establit servici»; i igualment es pot trobar usada en el Llibre dels feits del rei en Jaume (1380): «que si Déus vos lexa complir lo servici». El mateix pot dir-se de la forma servei: «ni per precs o per servei o diners d’alcuna persona nafrà e matà lo dit Bernat de Mir Boshom», Llibre de la Cort del Justícia de València (1280); «sent servei per lo paviment de la esgleya gitaren», Vides de sants rosselloneses (segle XIII). Amb el temps, cada variant anà implantant-se en una àrea concreta: a la Comunitat Valenciana s’ha consolidat servici, i a Catalunya i a les Illes Balears, majoritàriament, servei”, Josep Lacreu, “Servici o servei?”, blog Pren la paraula de Levante-EMV.
El vocable servici, a banda dels documents citats, el trobem també documentat en Pere de Golmés i Guillem de Castalla en el Llibre de la Cort de Justícia de Cocentaina (1277), en els Furs de València (1329), en Pere el Cerimoniós (1344), Arxiu de l’Ajuntament d’Alzira, segle XIII, en els sermons de sant Vicent Ferrer, en les obres o articles de Jaume Roig, Isabel de Villena, Joan Roís de Corella, Pere Joan Porcar, Joaquim Aierdi, Jaume Febrer, Carles Ros, Joan Baptista Escorigüela, Constantí Llombart, Teodor Llorente, Maximilià Thous, Lluís Guarner, Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner i Marco, Carles Salvador, Enric Valor, Josep Lozano, Xavier Casp, Miquel Adlert, Ferran Torrent, Emili Casanova, Eduard Mira, Agustí Colomer, Jordi Colomina, Josep Palomero, Josep Lacreu, Abelard, Saragossà, Isabel Clara Simó, Àngel Calpe, Toni Mollà, Òscar Pérez Silvestre, Aurelià Lairón, Salvador Verger, Jordi Giménez Ferrer i Lluís Mesa, entre molts altres, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià i altres documents.
Xanglot
La paraula xanglot és polisèmica. Té el significat de ‘contracció espasmòdica del diafragma que es va repetint a intervals regulars, produïx una respiració interrompuda i violenta, i va acompanyada d’un soroll característic’, ‘sospir en què la inspiració i l’expiració es produïxen amb un moviment convulsiu, com el que sol acompanyar el plor desfet’, “Pega-li palmades a l’esquena, a vore si se li’n va el xanglot”. En castellà, hipo. També té el sentit de ‘penjoll o porció de penjoll de raïm’, “Passa’m un xanglot de raïm, que tinc ganes de menjar-ne”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat al vocable xanglot caràcter normatiu, en els dos sentits mencionats, registrant-lo en el Diccionari normatiu valencià. Té els sinònims singlot i sanglot. El Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el SALT, el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV també tenen registrada la paraula xanglot en les seues pàgines. Han emprat este vocable, entre altres autors, Joan Baptista Valls, Francesc Martínez i Martínez, Enric Valor, Joan Fuster, Xavier Casp, Joaquim Martí Mestre, Abelard Saragossà, Jordi Colomina i Vicent Baydal, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.
