Llaurant la Llengua és un espai periòdic, didàctic i divulgatiu amb unes gotetes d’orgull molt nostre, on Leo Giménez, ens mostrarà paraules, expressions, accepcions, estructures i formes que usades normalment en la parla quotidiana, no estaven considerades com a normatives.
Leo, és diplomat en Magisteri, especialitat en valencià, i màster en assessorament lingüístic per la Universitat de València.
Va ser alcalde del seu poble, Antella, és col·laborador en diversos diaris escrits i digitals com Riberaexpress d’on procedeixen estos articles, actualment és veí del nostre poble.
A mida que
A mida que és una locució usual de la nostra llengua. Té el significat de ‘mentres, durant el temps en què’. És sinònima de a mesura que. “A mida que el temps passa, anem fent-nos vells”, “La intolerància i la ignorància desapareixen a mida que la gent jove adquirix més cultura”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’ha inclosa en el codi normatiu registrant-la en el Diccionari normatiu valencià. Anteriorment ja l’havien arreplegada el Diccionari català-valencià-balear i el diccionari del SALT. L’han emprada i l’empren destacats escriptors i lingüistes com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià. Joan Manuel Serrat l’empra repetides vegades en la cançó “Barcelona i jo”: “A mida que arriben homes… a mida que els peus li creixen… a mida que perd la mida…”.
Rellamp
El vocable rellamp significa ‘llamp, descàrrega elèctrica, acompanyada d’una resplendor vivíssima i instantània, que es produïx entre dos núvols, entre diferents parts d’un mateix núvol o bé entre el núvol i la terra’, “Has vist quin rellamp? Ara sentirem el tro”. Ha sigut incorporat a la normativa per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua incloent-lo en el Diccionari normatiu valencià. Ja el tenien inclòs en les seues pàgines el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el diccionari del SALT i altres. Rellamp té sentit figurat, ‘cosa que només dura un instant, manifestació sobtada i passatgera’, ‘espai de temps curtíssim’, “Va desaparéixer en un rellamp”, “La vida és un rellamp”.
Han emprat esta paraula, en les seues obres, autors com ara Constantí Llombart, Martí Domínguez, Enric Valor, Josep Lozano, Àlan Greus, Teresa Broseta, Honorat Ros, Vicent Pascual i molts altres.
Tamany
La paraula tamany, com a substantiu, està acceptada normativament, amb la marca de col·loquial, en el Diccionari normatiu valencià. Té el significat de ‘mida, grandària, dimensió’, “Els maniquins són de tamany natural”, “Tinc una figuera de gran tamany”, “Et fa falta una camisa de més tamany”. Anteriorment havia sigut registrada en el Diccionari català-valencià-balear, en el diccionari del SALT, en el Diccionar ortogràfic i de pronunciació valencià, en el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu), en el diccionari de la RACV i altres. És un vocable documentat en la nostra llengua des dels segles xiv i xv. Apareix en la Crònica, de Ramon Muntaner, en sermons de sant Vicent Ferrer, en l’Espill, de Jaume Roig, i en el Tirant lo Blanch, de Joanot Martorell, com a adjectiu. Com a nom ha sigut emprat per moltíssims autors de quasi totes les èpoques, com ara Joaquim Martí Gadea, Bertomeu Sirtot, Carles Salvador, Xavier Casp, Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner, Josep Lacreu, Josep Saborit, Santi Vallés, Felip Bens, Lucrècia de Borja i Bairén i altres escriptors i prestigiosos professors, com per exemple Joan Francesc Mira, Eduard Mira, Ferran Torrent, Alfred Ayza, Carme Miquel, Carme Gregori, Josep Millo. Igualment han emprat el mot tamany autors catalans com Víctor Català, Carles Riba, Marià Manent, Josep Maria López Picó i Mercè Rodoreda, com informen el Corpus Informatitzat del Valencià i el blog Pren la paraula, de Josep Lacreu. Per tant, “El tamany importa… en tot”
Xillar
Xillar és un verb ben integrat en la parla valenciana, des de fa més de cinc segles. Té el significat de ‘cridar d’una forma aguda i penetrant’, ‘pegar crits’, “No xilles tant, que no estic sord”, “Àlvar xilla molt per a parlar, pareix que sempre tinga raó”. És un verb usual en terres valencianes i tortosines. Té el sinònim xisclar. Apareix en la literatura del Segle d’Or, concretament en l’Espill, de Jaume Roig. Modernament, l’han emprat, entre altres escriptors i lingüistes: Josep Bernat i Baldoví, Lluís Guarner, Josep Pascual Tirado, Emili Casanova, Jordi Colomina, Eugeni S. Reig, Abelard Saragossà, Felip Gumbau, Lucrècia de Borja i Bairén i molts altres. Xillar té entrada en el Diccionari català-valencià-balear, en el Diccionari de la rima, de Ferrer Pastor i en el SALT; i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat definitivament a este verb caràcter normatiu, amb la marca de col·loquial, incloent-lo en el Diccionari normatiu valencià.
