Llaurant la Llengua és un espai periòdic, didàctic i divulgatiu amb unes gotetes d’orgull molt nostre, on Leo Giménez, ens mostrarà paraules, expressions, accepcions, estructures i formes que usades normalment en la parla quotidiana, no estaven considerades com a normatives.
Leo, és diplomat en Magisteri, especialitat en valencià, i màster en assessorament lingüístic per la Universitat de València.
Va ser alcalde del seu poble, Antella, és col·laborador en diversos diaris escrits i digitals com Riberaexpress d’on procedeixen estos articles, actualment és veí del nostre poble.
A hora horada
La locució adverbial a hora horada l’ha registrada l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià. Té el significat de ‘en l’últim moment’, ‘tard’, ‘quasi fer tard’, ‘amb el temps just’, “Com que tot s’ho agarra a hora horada, per poc no ha perdut el tren”, “Li ho has de dir amb prou de temps, perquè si li ho dius a hora horada no és capaç de reaccionar”. També té el sentit de ‘a deshora, sense puntualitat, massa tard, a hores intempestives’, “Si vas a hora horada diran que no tens educació”.
És una locució valenciana i catalanotortosina. «El seu significat inicial era ‘a l’hora puntual, a l’hora precisa, a l’hora acordada’, però després va evolucionar cap als significats definits» (Eugeni S. Reig, El valencià de sempre, 2015). Ja l’havien inclosa en les seues pàgines el Diccionari català-valencià, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el SALT i el diccionari de la RACV. I té entrada amb llarga explicació en El valencià de sempre. Apareix en les pàgines de la Rondalla de rondalles (1769), de Lluís Galiana, i l’han emprada autors i lingüistes destacats, a més dels mencionats, com ara Enric Valor, Josep Lozano, Emili Casanova, Vicent Pasqual, Juli Alandes, Francesc Gisbert, Víctor Labrado i altres, com registra el Corpus Informatitzat del Valencià.
Deveres i de deveres
La paraula deveres i la locució de deveres les arreplega el Diccionari normatiu valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; són integrants, per tant, del codi normatiu, amb independència que sempre han sigut usuals en la nostra parla. Tenen el mateix significat que de veres, veritat, verdader, vertader, “Açò t’ho dic deveres, tan cert com que estem ara ací”, “És deveres, Salva no t’enganya”, “De deveres que et faré cas, demà voràs com participaré en la moguda que heu muntat”. “T’ho dic de deveres, encara que parega mentira, Josep se n’ha anat amb una altra”. Són ben antigues, tant la paraula aglutinada com la locució. Apareixen documentades en el segle xiv, i les han emprades autors i autores de prestigi com ara Enric Valor, Rodolf Sirera, Carme Miquel, Vicent Ortega, Honorat Ros, Gemma Pasqual i Escrivà, Josep Daniel Climent, Eugeni S. Reig, Joan Olivares, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.
Javalí
El nom comú javalí és d’ús corrent en la parla valenciana. Designa el ‘mamífer artiodàctil paquiderm (Sus scrofa), del qual prové probablement el porc domèstic, amb el morro truncat, mòbil i ben desenrotllat, orelles sempre teses, de pèl espés i fort de color gris o negre, i claus grans i ixents en els mascles’.
Ha sigut admés per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en el Diccionari normatiu valencià. Té el geosinònim senglar. El nom complet, en la variant valenciana, és porc javalí, també porc senglar, però, en la parla habitual, solem dir javalí.
Anteriorment a la inclusió en el Diccionari normatiu valencià, ja l’havien incorporat en les seues pàgines el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general, de Ferrer Pastor, el SALT, el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu), el de la RACV i altres. Josep Bernat i Baldoví i Joan Baptista Valls, en el segle xix, i Josep Giner i Enric Valor, en la centúria passada, i Joaquim Martí Mestre en esta, són alguns dels escriptors o lingüistes que ha emprat el vocable javalí en les seues obres. Marc Guardiola i Honorat Ros en publicacions seues s’han referit a topònims que contenen el nom comú javalí: Camí del Javalí (Nules), Guardiola; el Javalí (Benaguasil), com informa el Corpus Informatitzat del Valencià. En el Valencià de sempre, d’Eugeni S. Reig, hi ha una detallada explicació sobre l’ús d’este vocable.
Trage
El vocable trage l’ha inclòs l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià. És, per tant, normatiu, encara que amb la marca de col·loquial. Té el significat de ‘conjunt de jaqueta i pantaló, a vegades amb jupetí, que es fa de la mateixa tela i amb el mateix disseny’, ‘vestit complet d’una persona, fet amb la mateixa tela i el mateix disseny, ‘vestit femení d’una sola peça’, ‘vestit peculiar d’una classe de persones o d’un lloc determinat, o d’actes festius o professionals, com trage espacial, trage de llaurador, trage d’hortolana, trage de fallera, trage de campanya (militar), trage de torero, trage de tirolés/tirolesa, trage d’escocés, trage de nóvia, trage de comunió, trage de bany (‘banyador’), trage de bus (persona que busseja), etc. Trage ha sigut un vocable emprat per escriptors i lingüistes, com ara Vicent Badal i Geroni Badal (1723), Tomàs Vilarroya (1841); Joaquim Martí Gadea, Daniel Martínez Ferrando, Francesc Martínez Martínez i altres, en la primera mitat del segle passat; i posteriorment, en època més contemporània, trage, ha aparegut en obres de Josep Pascual Tirado, Bernat Artola, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Xavier Casp, Toni Cucarella, Jordi Colomina, Rafael Roca o Eugeni S. Reig, com certifica el Corpus Informatitzat del Valencià. També s’ha usat sovint la forma tratge, que no està arreplegada com a normativa, emprada per molts escriptors igualment. El Diccionari català-valencià-balear, el SALT, el Diccionari general, de Ferrer Pastor (amb la forma tratge), el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) i el de la RACV tenen arreplegat també el terme trage.
L’ésAdir, el portal de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, recull la forma trajo per a usos informals. El vocable trage és necessari, comunicativament, emprar-lo en tots els registres, perquè representa una precisió, respecte a eixe tipus d’indumentària, que no té el genèric vestit, preferit en el dit registre culte. A les seqüències “Vestit de llaurador”, “Vestit espacial”, “Vestit de campanya (militar)”, “Vestit de torero”, “Vestit de bus” els falta sentit de la comunicació i precisió. No aclarixen quin tipus de vestit. Trage, sí.
