PUBLICITAT

 

Llaurant la Llengua és un espai periòdic, didàctic i divulgatiu amb unes gotetes d’orgull molt nostre, on Leo Giménez, ens mostrarà paraules, expressions, accepcions, estructures i formes que usades normalment en la parla quotidiana, no estaven considerades com a normatives.

Leo, és diplomat en Magisteri, especialitat en valencià, i màster en assessorament lingüístic per la Universitat de València.

Va ser alcalde del seu poble, Antella, és col·laborador en diversos diaris escrits i digitals com Riberaexpress d’on procedeixen estos articles, actualment és veí del nostre poble.

Carinyo, carinyós/osa

El vocable carinyo l’ha acceptat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i l’ha registrat en el Diccionari normatiu valencià, com a col·loquial. Té el significat d’‘amor o simpatia que se sent per algú o alguna cosa’. S’usa per a dirigir-se a algú pel qual se sent un afecte especial. És un castellanisme ben integrat en la parla valenciana des de fa més de tres segles. Apareix documentat, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià, ja en 1661, en el Dietari de Joaquim Aierdi i ha sigut emprat per una extensa nòmina d’autors, com ara  Leopold Ignasi Planells, en 1677. Posteriorment han usat carinyo Constantí Llombart, Gaetà Huguet, Daniel Martínez Ferrando, Enric Valor, Josep Giner, Alfons Cucó, Ferran Torrent, Vicent J. Escartí, Juli Capilla, Joan Olivares, Jordi Colomina, Josep Lacreu, Immaculada Cerdà, etc. L’adjectiu carinyós carinyosa té igualment la condició de paraula normativa, registrat en el Diccionari normatiu valencià, amb la marca de col·loquial. Apareix documentat en  català en 1696 en el Diccionari de Lacavalleria. L’han fet servir també en les seues obres molts dels escriptors esmentats i molts altres. 

PUBLICITAT

Fussar

La forma verbal  fussar és una variant formal del verb fossar, quan este vocable fa la funció de verb. És la que s’empra majoritàriament en la parla valenciana. Té el significat de ‘furgar, alçar o remoure un animal (la terra) amb el morro’. “Els javalins han fussat per tot el bancal de moniatos”. Els porcs i els javalins són els animals més donats a fussar, però també altres, com els gossos, els llops, etc. Per extensió, també és aplicable a persones, especialment xiquets quan mengen amb el morro damunt del plat. Fussar té també el sentit figurat de tafanejardotorejar ‘exercir, algú, la curiositat (en coses que no li importen, en els assumptes dels altres)’, “Està fussant per ahí dins, escarbant els papers del pare”. La forma fussar ha sigut admesa com a normativa per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i inclosa en el Diccionari normatiu valencià. L’han emprada i l’empren destacats escriptors, com ara Germà Colón, Enric Valor, Emili Casanova, Àngels Moreno, Josep Lozano, Juli Alandes, Maurici Belmonte, Vicent Baydal i altres.

 Monyo

Monyo és una paraula molt usual en la parla valenciana. Tenia només el sentit de ‘lligat de cabells de forma arredonida que se subjecta amb ganxets al tos, o bé darrere o als costats del cap’, “Els monyos de les falleres m’agraden molt”. Però l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha inclòs com a normatius, definitivament, en el Diccionari normatiu valencià, els altres sentits que emprem en el parlar valencià, com són ‘cabells, cabellera’, “Lola té molt de monyo”, “Hauràs d’anar a tallar-te el monyo” i ‘pentinat’, “Alexandra, que bonica estàs amb eixe monyo!”. Amb els sentits descrits ja havien inclòs monyo en les seues pàgines el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el SALT i el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu). Este vocable, en els sentits usuals en la parla valenciana, l’han emprat escriptors i lingüistes com ara Lluís Galiana, en la Rondalla de rondalles (1769), Francesc Martínez i Martínez, Rafael Altamira, Teodor Llorente Falcó, Pepa Guardiola, Lluís Guarner, Manuel Sanchis Guarner, Joan F. Mira, Toni Cucarella, Josep Palomero, Isabel Clara Simó, Felip Bens i molts altres.

Cego

El vocable cego té caràcter normatiu definitiu en haver-lo inclòs l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià. Anteriorment ja l’havien arreplegat en les seues pàgines el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el SALT, el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) i el diccionari de la RACV. És la forma emprada majoritàriament en la parla valenciana i en altres parts on es parla esta llengua. Té el geosinònim cec. En primer lloc, té el significat de ‘privat/privada del sentit de la visió’, “Ramon s’ha quedat completament cego”, però també té els sentits de ‘privat de sensatesa o de discerniment per alguna passió’,  ‘que se sent (un sentiment, una inclinació) amb una força desmesurada, sense límits ni reserves, “Tenia una confiança cega en Albert, però l’ha decepcionat”, “Samuel té un amor cego per Maribel, però ella el mortifica a tothora”, ‘que un conducte, un forat està un obstruït, que no té eixida’ “El desaigüe no traga, està cego”, “L’aigua de la pluja va al pou cego”. Estar borratxo o anar drogat també és estar cego, en sentit figurat.  La forma cego ja apareix en l’Spill, de Jaume Roig, en 1460, en Lo procés de les olives, en 1495, en Flor d’enamorats, de Joan de Timoneda, en 1562, i en la Rondalla de rondalles, de Lluís Galiana, en 1769. Posteriorment han emprat el vocable cego una llarga nòmina d’escriptors i lingüistes com Teodor Llorente, Constantí Llombart, Joaquim Garcia Girona, Carles Salvador, Lluís Guarner, Manuel Sanchis Guarner, Xavier Casp, Joan F. Mira, Emili Casanova, Josep Palomero, Abelard Saragossà, Josep Piera, Josep Lacreu i molts i moltes més.

Leo Giménez

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací