Llaurant la Llengua és un espai periòdic, didàctic i divulgatiu amb unes gotetes d’orgull molt nostre, on Leo Giménez, ens mostrarà paraules, expressions, accepcions, estructures i formes que usades normalment en la parla quotidiana, no estaven considerades com a normatives.
Leo, és diplomat en Magisteri, especialitat en valencià, i màster en assessorament lingüístic per la Universitat de València.
Va ser alcalde del seu poble, Antella, és col·laborador en diversos diaris escrits i digitals com Riberaexpress d’on procedeixen estos articles, actualment és veí del nostre poble.
Tio
Tio és un vocable normatiu, inclòs en el Diccionari normatiu valencià. Té el significat de ‘germà del pare o de la mare d’algú’; també de ‘cosí del pare o de la mare d’algú’. Per extensió és també ‘tractament que, seguit del nom propi, servix per a designar hòmens, encara que no siguen parents de qui els anomena’, “El tio Jaume i la tia Mercedes eren veïns nostres”, “Això el que ho sap bé és el tio Quico Panxaverda”.
En sentit col·loquial tio és ‘home’, “Ignasi és un bon tio”, “No ha vingut cap xica, tot tios”. En el significat de parentiu té el sinònim oncle. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat al vocable tio naturalesa normativa definitivament, ja que, amb anterioritat a la seua inclusió en el Diccionari normatiu valencià, no tenia eixa condició oficialment. En canvi, el femení, tia, sí que la tenia (i la té). La forma tio ja la tenien registrada el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) i el diccionari de la RACV.
El vocable tio, en textos valencians, el trobem documentat en el segle XVII en escrits de Joaquim Aierdi, Leopold Ignasi Planells i Francesc Roig, i en els segles posterior. L’han emprat Josep Bernat i Baldoví, Ramon Lladró, Francesc Palanca i Roca, Francesc de Paula Rochano, Eduard Escalante, Constantí Llombart, Josep Bodria, Ramon Lladró, Antoni Roig, Carles Ros, Joan Baptista Valls, Joaquim Martí Gadea, Josep Pascual Tirado, Teodor Llorente, Salvador Guinot, Enric Duran, Federico García Sanchiz, Lluís Guarner, Vicent Blasco Ibáñez, Josep Giner i Marco, Xavier Casp, Jordi Valor i Serra, Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster, Martí Domínguez, Joan Francesc Mira, Carmelina Sánchez Cutillas, Al Tall, Josep Piera, Artur Ahuir, Lucrècia de Borja i Bairén, Maurici Belmonte, Isabel Clara Simó, Eugeni S. Reig, Toni Cucarella, Josep Lacreu, Josep Palomero, Francesc Bayarri, Lluís Meseguer i molts altres, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.
Despagar
El verb despagar té diversos sentits. Una de les seues accepcions és ‘desil·lusionar o decepcionar, decebre (a algú)’, “La teua actuació l’ha despagat molt: no esperava això de tu”, “Miquel es va quedar molt despagat de la posició del seu partit, i va demanar que el donaren de baixa”. Estem o quedem despagats i despagades quan teníem l’esperança o la il·lusió en la realització d’alguna cosa i no es complix. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat a eixe significat caràcter normatiu i l’ha inclòs en el Diccionari normatiu valencià (DNV).
En alguns diccionaris només s’arrepleguen els altres sentits de despagar, com són ‘descontentar’, ‘fer malcontent’, ‘donar disgust’, però, des de la seua inclusió en el DNV, és normatiu l’esmentat sentit d’‘estar o quedar decepcionat, decebut, desil·lusionat’. El diccionari del Salt 4 ja havia arreplegat esta accepció en la definició de despagar.
Enredrar
La forma verbal enredrar, sinònima de enredar, ha sigut considerada normativa definitivament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i inclosa, com a entrada principal, en el Diccionari normatiu valencià. Té diversos sentits, com ara ‘rebolicar, desordenar’, ‘ficar (a algú) en un embolic’, “Ell s’ha implicat en açò perquè entre els uns i els altres l’han enredrat”, “S’ha enredrat en un assumpte molt lleig”, ‘enganyar’, “Ja t’ha enredrat eixe estafador!”, ‘destorbar, impedir l’acció’, “No l’enredreu, que té molta faena”.
També té el sentit de enxarciar, ‘agarrar o embolicar amb una xàrcia”. La forma enredrar es troba registrada en el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, el Salt 4 i el diccionari de la RACV. Han emprat esta forma verbal Antoni Roig Civera, Alfons Verdaguer, Francesc Martínez i Martínez, Miquel Adlert, Abelard Saragossà, Jordi Colomina, Enric Cardona, Joaquim Martí Mestre, Toni Cucarella i Quelo Romero, entre altres, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.
Estar a la mira
Estar a la mira (d’alguna cosa) és una locució verbal molt emprada en valencià. Significa ‘tindre compte, d’alguna cosa, d’algú’, ‘vigilar, observar una cosa per a vore-la, atendre-la’, “Està-te a la mira de la menudeta, que no s’arrime a l’escala i caiga”, “Estic a la mira de la càrrega dels caixons al camió”. Ha sigut inclosa en el Diccionari normatiu valencià (DNV), en la fraseologia de l’entrada mira. A més del DNV la té registrada el diccionari de la RACV. Mariano Casas, Josep Lozano i Urbà Lozano han emprat esta locució en alguna de les seues obres.
Manada
El substantiu manada té significats diversos, com ara el de manat, ‘manoll, especialment feix de tiges, brossa o bastons que es pot agarrar i dur amb la mà’, “Portava un manat d’herba seca”, “Vaig a arrancar un manat d’alls i te’l portaré de seguida”. També és manotada, ‘colp pegat amb la mà’ i ‘acció feta de qualsevol manera, sense miraments’, “Va pintar la paret en dos manotades”.
Però l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha registrat, en l’entrada manada del Diccionari normatiu valencià, el sentit de ‘conjunt d’animals de la mateixa espècie que van junts, especialment d’animals salvatges’, “Una manada de bisons, d’elefants”, “Hem vist una manada de javalins pel barranc del Llop”. Té els sinònims, totals o parcials, bandada, ramat, rabera. En este significat també el tenen registrat el Diccionari català-valencià-balear, el diccionari de la RACV i l’ésAdir, portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Han emprat manada com a ‘conjunt d’animals’ Glòria Olivares, Julián Arribas, Joaquim Martí Mestre, Lluís Calvo i Guardiola, Joan Pons, Lourdes Bohigues, Joanjo Garcia i Isabel Martín.
