PUBLICITAT

 

Llaurant la Llengua és un espai periòdic, didàctic i divulgatiu amb unes gotetes d’orgull molt nostre, on Leo Giménez, ens mostrarà paraules, expressions, accepcions, estructures i formes que usades normalment en la parla quotidiana, no estaven considerades com a normatives.

Leo, és diplomat en Magisteri, especialitat en valencià, i màster en assessorament lingüístic per la Universitat de València.

Va ser alcalde del seu poble, Antella, és col·laborador en diversos diaris escrits i digitals com Riberaexpress d’on procedeixen estos articles, actualment és veí del nostre poble.

Donar pena

La locució verbal donar pena és molt genuïna de la parla valenciana. Té el significat de ‘molestar’, ‘fer nosa’, ‘destorbar’, ‘incomodar’, “Jo m’assente a la part de l’ombra, perquè em dona molta pena el sol”, “Este xiquet no para, sempre està fent l’esqueta, dona més pena que una brossa en l’ull’, “Norbert presumix de lliberal, però els crítics de la Junta li donen pena i a poc a poc va apartant-los”. També té el sentit de ‘fer mal (dolor físic)’, “Fa uns dies que la cama em dona pena”. Eixe sentit de donar pena no figurava en algun diccionari de referència, però l’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’ha inclòs en el Diccionari normatiu valencià.

PUBLICITAT

Ha sigut emprada per destacats lingüistes i escriptors com Joaquim Martí Gadea, Josep Pascual Tirado, Josep Franco, Emili Casanova, Joaquim Martí Mestre, Eugeni S. Reig i altres. La institució normativa valenciana ha acceptat també donar pena com a sinònima de fer pena: ‘commoure’, ‘emocionar’, “Em dona molta pena vore xiquets captant pel carrer”. 

Despedida

El substantiu despedida, procedent del verb despedir, és sinònim de comiat, acomiadament. Té el significat de ‘acció de despedir’, verb que al seu torn és ‘acompanyar fins a un punt determinat (a algú) quan se’n va, dir-li adeu’, “Hem anat a despedir els amics”, ‘saludar abans d’anar-se’n’, “No hem pogut despedir-nos dels pares”, ‘despatxar’, “L’empresa ha despedit cinquanta treballadors”.

És un terme molt emprat en la nostra literatura, igual que despedir. Han fet ús de despedida Isabel de Villena, Joan de Timoneda, Eduard Escalante, Teodor Llorente, Lluís Guarner, Josep Palomero, Jordi Colomina, Josep Lacreu, Josep V. Frechina i molts altres,  com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat definitivament carta de naturalesa normativa a este terme incloent-lo en el Diccionari normatiu valencià. Abans ja l’havien arreplegat en les seues pàgines el Diccionari general, de Ferrer Pastor, el Diccionari pràctic d´ús del Valencià (Bromera-Lacreu) i el Salt 4.

Esgolar-se

El verb esgolar/esgolar-se, en el sentit de ‘deixar anar esvarant per un sòl llis’, ‘fer anar alguna cosa, sense regolar, per una superfície llisa inclinada’, ‘esmunyir-se’, és molt propi de la parla valenciana i amb eixe significat l’inclou l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià. “Mira com s’esgola la menudeta pel tobogan”, “No vullc assentar-me en eixe sofà, està massa inclinat i m’esgole”. Amb eixe sentit l’han usat literats i lingüistes com Josep Giner, Carmelina Sánchez Cutillas, Emili Casanova, Joan Olivares, Silvestre Vilaplana, Vicent Pascual, Vicent Garcia Perales, Francesc Fenollosa i altres, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià. Eugeni S. Reig, en el Valencià de sempre també arreplega esgolar-se. Els diccionaris valencians, el Diccionari català-valencià-balear i el Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana ja havien arreplegat el mencionat sentit de esgolar-se. A més, este verb té també l’accepció de ‘fatigar-se o fer-se malbé la gola a força de cridar’.

Quarto

El vocable quarto, com a ‘habitació’, és d’ús corrent en el parlar valencià. El Diccionari normatiu valencià l’arreplega amb la marca de col·loquial. Abans ja l’havia inclòs en les seues pàgines, amb eixe sentit, el Diccionari català-valencià-balear, amb les subentrades quarto de dormirquarto d’estar, quarto de banyquarto de la cuinaquarto dels mals endreços. També el van arreplegar, amb el mateix significat el Diccionari general, de Ferrer Pastor, el Salt i el de la RACV. Al llarg del temps han emprat esta forma autors com Pere Joan Porcar (1585), Joaquim Aierdi (1661), Lluís Galiana, en la Rondalla de rondalles (1769), Vicent Blasco Ibáñez, en Nit de nóvios, Lluís Guarner, Rodolf i Josep Lluís Sirera, Joan Fuster, Víctor Labrado, Martí Domínguez i Romero, Josep Saborit i altres.

Leo Giménez

- PUBLICITAT -