Llaurant la Llengua és un espai periòdic, didàctic i divulgatiu amb unes gotetes d’orgull molt nostre, on Leo Giménez, ens mostrarà paraules, expressions, accepcions, estructures i formes que usades normalment en la parla quotidiana, no estaven considerades com a normatives.
Leo, és diplomat en Magisteri, especialitat en valencià, i màster en assessorament lingüístic per la Universitat de València.
Va ser alcalde del seu poble, Antella, és col·laborador en diversos diaris escrits i digitals com Riberaexpress d’on procedeixen estos articles, actualment és veí del nostre poble.
Arruixó
Arruixó té la condició de vocable normatiu definitivament per haver-lo inclòs l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià. En primera accepció, un arruixó és ‘pluja molt forta, que dona lloc a una precipitació que dura poc i amb intervals de cel clar’, ‘pluja intensa de poca duració’, “Anit va caure un bon arruixó, curtet, però suficient per a xopar-nos”. Té, entre altres, els vocables sinònims arruixada i xapalló, i els geosinònims ruixat i xàfec, estos dos últims, més propis de la variant catalana de la llengua. Arruixó és una paraula molt usual en la parla valenciana, encara que prou desaprofitada en el llenguatge literari. Els diccionaris valencians l’arrepleguen i també el Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana. Té sentits figurats, com ara ‘conjunt de coses que cauen juntes’, “En el bateig tiraren uns quants arruixons de caramel·los i de monedes”. També té el significat de ‘reprensió forta’, com amonestació, bonegó, escardussó, espolsó, marmoló, renegó, “Quin arruixó t’enduràs de la mare per haver-te gastat ja totes les estrenes”. Han emprat el vocable arruixó autors com ara Josep Pascual Tirado, Josep l’Escrivà, Martí Domínguez i Barberà, Joaquim Martí Mestre, Eugeni S. Reig, Teresa Broseta, Joan Olivares i Jordi Colomina, entre altres, com constata el Corpus Informatitzat del Valencià.
Divorç
La paraula i forma divorç és normativa definitivament, acceptada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i inclosa en el Diccionari normatiu valencià. És sinònima de divorci i té el significat de ‘dissolució legal del matrimoni, amb separació dels cònjuges’, “Samuel i Nerea van al divorç, però serà de comú acord”, “El divorç no era legal en el règim anterior”. També té sentit figurat, ‘ruptura del lligam o de la unió entre dos coses’, “El divorç entre els dos corrents al si del partit va provocar l’escissió en dos partits”. El vocable divorç el tenen també registrat en les seues pàgines el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor i el de la RACV. Han emprat esta forma escriptors i lingüistes com ara Lluís Fullana, Lluís Revest, Josep Giner, Joan Gil Albors, Emili Casanova, Xavier Casp, Jordi Colomina, Enric Ramiro, Eugeni S. Reig, Esperança Costa i altres.
Miqueta
La paraula miqueta, en primera accepció, té el significat de ‘porció xicoteta d’alguna cosa’, “Només han deixat miquetes”, “El xiquet ha trencat el joguet, l’ha fet a miquetes”. També significa ‘un poquet’, “Parla’m una miqueta més fort, estic un poc sord”, “ Has de tindre una miqueta de paciència; ‘absolutament gens’, “No treballa gens ni miqueta”. És el diminutiu de mica, més usual a Catalunya, quan este vocable té el referit significat, però en la parla valenciana, majoritàriament, s’usa miqueta. És per això que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat entrada independent a miqueta. Anteriorment havien registrat miqueta en les seues pàgines el Diccionari català-valencià-balear, el Salt, Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor i el de la RACV. L’ús d’esta forma és ben antiga, ja que apareix en Quaresma, de sant Vicent Ferrer (1413) i en el Vita Christi, de sor Isabel de Villena (1497). Més avant i en èpoques contemporànies, l’han emprada autors com ara Josep Bernat i Baldoví, Eduard Escalante, Rafael Altamira, Teodor Llorente Falcó, Francesc Almela i Vives, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Maria Beneyto, Joan Fuster, Josep Lacreu, Maria Jesús Bolta, Josep Franco, Josep Palomero Imma Cerdà, Juli Capilla, Mercé Climent, Joan Francesc Mira, Jordi Raül Verdú, Enric Lluch i molts i moltes altres, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.
Pegar tort
Pegar tort és una locució verbal que el Diccionari normatiu valencià arreplega i definix com a ‘causar un disgust”, “Robert està ben contrariat, li ha pegat tort el teu comentari”. El lexicògraf Eugeni S, Reig, en el Valencià de sempre, descriu eixa dita, ‘contrariar, desagradar, desplaure’, “Mira, jo li diré tota la veritat, i si li pega tort, que li pegue”. I cita a Enric Valor, Joan Borja i Toni Cucarella com a autors que han emprat eixa locució en alguna de les seues obres. És una dita molt pròpia i molt comuna en la parla valenciana. Altres autors que l’han emprada són Jordi Colomina i Joaquim Espinós.
