Llaurant la Llengua és un espai periòdic, didàctic i divulgatiu amb unes gotetes d’orgull molt nostre, on Leo Giménez, ens mostrarà paraules, expressions, accepcions, estructures i formes que usades normalment en la parla quotidiana, no estaven considerades com a normatives.
Leo, és diplomat en Magisteri, especialitat en valencià, i màster en assessorament lingüístic per la Universitat de València.
Va ser alcalde del seu poble, Antella, és col·laborador en diversos diaris escrits i digitals com Riberaexpress d’on procedeixen estos articles, actualment és veí del nostre poble.
Almorzar
El vocable almorzar té la condició de normatiu en haver-lo inclòs l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià. És sinònim de esmorzar. Com a substantiu és ‘menjada que es fa a mitjan matí, entre el desdejuni i el dinar’, “L’almorzar de hui estava ben saborós”, “Demà no cal que portes l’almorzar, ens convida el patró”. En eixe sentit, en castellà és almuerzo, però són diferents quant al seu ús horari, ja que almorzar, en la nostra llengua és la menjada descrita, que es fa a mitjan matí, mentres que almuerzo (en castellà) és la que es fa, preferentment, a migdia, que en valencià diem dinar. Almorzar és també verb, que significa ‘prendre l’almorzar’, “Demà almorzarem més prompte”, ‘prendre (un menjar) per a almorzar’, “He almorzat un entrepà de blanc i negre”. A banda de l’acceptació normativa del vocable almorzar, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat, d’acord amb la parla real, també valor transitiu a la seua funció de verb, com a la resta dels verbs de les menjades, “Almorzaré un entrepà de pernil i formatge”, “Dinarem putxero”, “Berenarem un café amb llet i ensaïmades”, “Hui soparen un caldet i una picadeta i prou”. El vocable almorzar el trobem documentat en el Blanquerna, de Ramon Llull, en el s. xiii, en la Crònica de Pere el Cerimoniós, en 1382, «Totes les gents de nostres hosts almorzaren un poch». També apareix en obres mestres de la literatura del nostre Segle d’Or: en els Sermons de sant Vicent Ferrer, en l’Spill, Jaume Roig, i en el Vita Christi, de sor Isabel de Villena. Mentres que esmorzar el tenim documentat per primera vegada en 1575, en Thesaurus puerilis, d’Onofre Pous. I com deia el lexicògraf català Joan Coromines “Esmorzar és menys general que la més antiga almorzar”. La forma almorzar la trobem en obres de Joan Baptista Valls, Francesc Martínez, Josep Pascual Tirado, Josep Giner, Xavier Casp, Joan F. Mira, Àngel Calpe, Eugeni S. Reig, Abelard Saragossà, Felip Bens, Josep Palomero i Josep Lacreu, entre molts altres, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.
Bovo
La paraula bovo es troba registrada en el Diccionari normatiu valencià. És, per tant, normativa, encara que amb la marca de col·loquial. Té el significat de ‘curt d’enteniment, de coneiximent’. “Pareixes bovo, no veus que vol pegar-te-la?”, “Si no t’espaviles, et prendran per bovo tota la vida”. Té els sinònims ximple, babau, badoc, bajoca, tonto i altres qualificatius. S’escriu amb v (bovo), a diferència del castellà, que s’escriu amb b (bobo). És una paraula ben integrada en la parla valenciana.
La trobem documentada des de fa més de dos-cents anys, en 1809, en la Comèdia del rei Matarot i la infanta Tellina, de Francesc Mulet, dominic i escriptor, que va viure entre 1624 i 1675. Autors com ara Josep Pascual Tirado, Manuel Sanchis Guarner, Isa Tròlec, Víctor Labrado, Eugeni S. Reig, Àngel Calpe, Josep Lacreu, Lucrècia de Borja i Bairén també han emprat eixa paraula en obres seues. Anteriorment a la seua inclusió en el Diccionari normatiu valencià, el vocable bovo ja havia sigut registrat en el Diccionari català-valencià-balear, en el Diccionari general, de Ferrer Pastor, en el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) i en el diccionari de la RACV.
De quan en quan
La locució adverbial de quan en quan la tenim registrada en l’apartat de fraseologia de l’entrada quan en el Diccionari normatiu valencià. És, per tant, una expressió normativa i usable en qualsevol registre. És sinònima de les locucions de tant en tant, alguna volta, alguna vegada, a intervals, de temps en temps. “Des de la mort de son pare, Toni només ve al poble de quan en quan”, “Sí, Robert ve a almorzar amb la nostra quadrilla de quan en quan”. La locució de quan en quan l’han emprada en les seues obres autors com ara Pere Esteve (1651) Lluís Galiana (Rondalla de rondalles, 1769), Josep Pascual Tirado, Vicent Andrés Estellés, Gaetà Huguet, Enric Valor, Miquel Adlert, Soleriestruc, Manuel Sanchis Guarner, Emili Beüt, Vicent J. Escartí, Emili Casanova, Jordi Colomina, Lucrècia de Borja i Bairén, Lourdes Bohigues, Vicent Chilet i altres.
Vullc, vullga
La forma verbal vullc, primera persona del present d’indicatiu del verb voler, és perfectament normativa i usable en tots els registres, “Vullc pensar que això que dius és una broma”, “Quant que te vullc, iaia”, “Vullc agrair, des d’ací, el vostre suport”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua avala la forma vullc, i l’ha inclosa en el Diccionari normatiu valencià, en l’apartat de la conjugació verbal, en l’entrada corresponent al verb voler. Té el sinònim vull, però la forma vullc, com a verb dels dits velaritzats, és la que emprem majoritàriament en la parla valenciana i, amb eixa grafia, ja apareix documentada en 1650. Ha sigut emprada per autors d’eixe segle i dels posteriors, com ara Carles Ros, Lluís Galiana, Francesc Mulet, Josep Bernat i Baldoví, Eduard Esacalante, Josep Piera, Jordi Colomina, Abelard Saragossà, Artur Ahuir, Josep Palomero, Maria Isabel Guardiola, Josep Lacreu, Toni Cucarella i altres. Conseqüentment és també normativa la forma vullga i flexió en els modes subjuntiu i imperatiu, forma que apareix en documents i cartes privades de Joan de Borja i Catanei en 1494, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià i que ha seguit emprant-se ininterrompudament fins als nostres dies, “Vullga o no vullga, demà ha de fer acte de presència en el jutjat”, “Tinc igual que vullgues o no, però ves a ca la tia, que té moltes ganes de vore’t”, “Està molt bé que vullguem recuperar certs costums”, “Feu-ho com vullgau, però feu-ho”.
