CN | Leo Giménez
Llaurant la Llengua és un espai periòdic, didàctic i divulgatiu amb unes gotetes d’orgull molt nostre, on Leo Giménez, ens mostrarà paraules, expressions, accepcions, estructures i formes que usades normalment en la parla quotidiana, no estaven considerades com a normatives.
Leo, és diplomat en Magisteri, especialitat en valencià, i màster en assessorament lingüístic per la Universitat de València.
Va ser alcalde del seu poble, Antella, és col·laborador en diversos diaris escrits i digitals com Riberaexpress d’on procedeixen estos articles, actualment és veí del nostre poble.
Alcançar
“Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança” és un adagi vell que conté el verb alcançar, cosa que manifesta la integració i normalitat d’eixe verb en la nostra parla des de fa molt de temps. Fa referència a la Batalla d’Almansa, succeïda en 1707. Però alguns segles abans que començara a popularitzar-se eixa dita i abans de la data de l’esmentada contesa, el verb alcançar ja apareixia documentat en textos en valencià. Pere Antoni Beuter, en la primera part de la Història de València, datada en 1456, ja el feu servir. En 1492 Martí de Viciana l’emprà en Comentari a l’econòmica d’Aristòtil i un any després, en 1493, Roderic de Borja, el papa Alexandre VI també l’emprava, en documents i cartes privades. En Flor d’enamorats, de Joan de Timoneda, datat en 1562, també apareix alcançar, i en documents de segles posteriors. Igualment el veiem usat en textos de la Renaixença per Constantí Llombart, en 1872. En l’última centúria han emprat eixe verb Lluís Guarner, Carles Salvador, Maximilià Thous, Xavier Casp, Alfred Ayza, Carme Miquel, Emili Casanova, Vicent Pitarch, Miquel Àngel Pradilla, Joaquim Martí Mestre i Josep Lacreu, entre molts altres destacats lingüistes i escriptors. El verb alcançar té caràcter normatiu, per haver sigut inclòs en el Diccionari normatiu valencià, i es pot fer servir en valencià en tots els registres. Abans ja l’havien arreplegat el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general, de Ferrer Pastor, el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) i el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
A la redor
La locució adverbial a la redor té el mateix significat que ‘al voltant, a l’entorn’, “Posem-nos a la redor del foc i ens calfarem”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha inclòs en el Diccionari normatiu valencià esta locució, documentada en 1395, i usada per Antoni Canals, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià. En temps més recents, el vocable redor, ‘voltant, espai que envolta alguna cosa’, ha sigut emprat per destacats lingüistes i escriptors com Toni Cucarella, que l’usa profusament, Jordi Colomina, Vicent Garcia Perales, Xavier Martí i Juan, Joan Carles Martí i Casanova i altres, en frases com “El valencià socarrat de Xàtiva i la redor”, “Vaig fer cap en un poble de la redor de Gandia”, “…de la redor de Castelló…” i moltíssimes altres.
Fer a banderes
Fer a banderes és una locució molt genuïna de la parla valenciana, d’ús secular, incorporada en l’apartat fraseològic, en l’entrada bandera, del Diccionari normatiu valencià, entre uns quants milers més, per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Té el significat de ‘destrossar una cosa, fer-la malbé’, ‘fer a trossos una peça de roba, esgarrar-la’, ‘estar u molt cansat, rebentat, fet pols, ferit’, “En l’accident, el cotxe ha quedat fet a banderes”, “Portes la camisa esgarrada, feta a banderes”, “Ha caigut pel terraplé i ha quedat fet a banderes”. La locució fer a banderes es troba en obres de Josep Pascual Tirado, Ferran Torrent, Vicent Sanchis, Artur Ahuir, Joan Olivares, Xavier Aliaga i altres.
Peladilla
La paraula peladilla fa referència, en la primera accepció, a ‘confit consistent en un galló d’ametla cobert amb una capa endurida de sucre’, “La peladilla és la llepolia que més m’agrada”. És un vocable plenament integrat en la parla valenciana, ja documentat en textos de Carles Ros, en 1750, i usat per escriptors i lingüistes de relleu com Josep Giner, Sanchis Guarner, Ferrer Pastor, Vicent Andrés Estellés, Isabel Clara Simó, Rosa Serrano, Josep Piera, Urbà Lozano i altres. A més dels seus usos populars i literaris en general, una mostra més de la integració i antiguitat del terme peladilla en la parla valenciana és que dona nom, en el llenguatge agrari i en el culinari, des de temps immemorial, al llegum fesol de la peladilla (per la semblança d’eixa verdura amb el referit dolç). Té també sentit figurat, com a ‘persona o cosa molt bona, com a afalac o floreta’, “La veïna nova és un encant, una peladilla de persona”, “La meua neta és una peladilla de xiqueta”. I és molt popular també referir-se a la peladilla alcoiana, com a ‘dolç propi d’Alcoi’ i com a ‘persona o cosa excelsa’. Alguns diccionaris, com el DCVB, els de Ferrer Pastor, el DOPV i el de la RACV, ja havien inclòs, en les seues entrades, esta paraula, però l’Acadèmia Valenciana de la Llengua li ha donat, definitivament, carta de naturalesa normativa, incloent-la en el Diccionari normatiu valencià. En els diccionaris i model lingüístic propis del català central no s’admet el terme peladilla, dolç que denominen, genèricament, com a confit. Però la distinció i precisió que té este vocable, dins de les confitures, fa necessari emprar peladilla, en tots els registres, per a evitar equívocs. I si volem comprar peladilles en una pastisseria, millor demanar-les amb eixe nom. Si demanem confits, sense precisar quins confits volem, creem una situació d’incomunicació, i a saber quina classe de confitura ens serviran.
