La petició d’indult als líders independentistes catalans presentat per diversos col·lectius (com la UGT) o algunes persones (com els expresidents del Parlament de Catalunya), ha alçat una gran protesta (i un gran nerviosisme) entre els partits de la dreta. Els líders del PP, de Cs i de Vox s’han esquinçat les vestidures per la possibilitat que el govern del Sr. Pedro Sánchez indulte els presos de l’1-0. Tan defensors com són aquests partits de la Constitució, i sembla que no recorden que l’article 62 de l’anomenada Carta Magna, reconeix el paper del rei a “exercir el dret de gracia, d’acord amb la llei” (62,i), cosa que suposa el perdó de la pena. I és que el PP, Cs i Vox no deuen recordar (o no volen recordar) que l’indult als condemnats per sentència ferma està regulat a la Llei del 18 de juny de 1870 i recollit (cal insistir en això), tant a la Constitució com al Codi Penal.
El que ha posat nerviosos els partits de la dreta, és que l’executiu del president Sánchez tinga sobre la taula els expedients per tramitar les peticions d’indult dels presos polítics, condemnats pel Tribunal Suprem.
El llarg procés fins a l’indult el començaria el Ministeri de Justícia obrint un tràmit per demanar l’opinió del tribunal sentenciador, la Fiscalia, les parts que van participar en el procés judicial i els centres penitenciaris sobre les conductes dels presos. I finalment seria el consell de ministres que decidiria si concedeix l’indult o no el concedeix.
Cal recordar que, en cas que s’indultaren els presos independentistes, no serien ells els primers a rebre aquest indult. Des del 1996, els diversos governs espanyols han indultat 10582 persones: així, els successius governs de Felipe González indultaren 5843 persones; els de José Mª Aznar, 5897; els de José Luis Rodríguez Zapatero, 3222 i els de Mariano Rajoy, 434. I abans, els governs d’Adolfo Suárez indultaren 410 persones i els de Leopoldo Calvo-Sotelo, 878 ciutadans.
Entre els indults més controvertits (i dels quals la dreta no va protestar mai), hi ha el de l’exgeneral Alfonso Armada, que participà en el colp d’estat de febrer de 1981. Va ser el govern del president Felipe González que indultà el Sr. Armada.
Un altre indult del qual no va protestar mai la dreta, va ser el de l’exministre d’interior, José Barrionuevo i del secretari d’estat del govern del president Felipe González, Rafael Vera, condemnats pel segrest del Sr. Segundo Marey. Els Srs. José Barrionuevo i Rafael Vera van ser condemnats a deu anys de presó i dotze d’inhabilitació, pels delictes de detenció il·legal i malversació de fons públics. Malgrat la condemna, el desembre de 1998, el govern del Sr. José Mª Aznar concedí als dos condemnats un indult parcial i el tercer grau penitenciari als Srs. José Barrionuevo i Rafael Vera.
El 2011 el govern indultà el Sr. Alfredo Sáenz que d’aquesta manera pogué tornar al Banc Santander. El 2012 el govern indultà un conductor kamikaze, condemnat a tretze anys de presó, per la mort d’un altre conductor, quan el condemnat conduïa en sentit contrari per l’autopista, a l’alçada de Polinyà de Xúquer.
El febrer de 2012 el govern del PP commutà la pena de presó per una multà, a quatre mossos d’esquadra condemnats per torturar un home.
Per això sorprèn el nerviosisme de la dreta i dels mitjans d’informació afins a ella, davant d’una mesura (legal) que preveu la Constitució espanyola. Per això, que el diari ABC (24 de setembre de 2020) haja dit que “esos indultos son una estafa a España” i “un acto de rendición del Estado en favor de aquellos que odian a España” és esperpèntic, propi d’un diari de pandereta, que només defensa els articles de la Constitució que li agraden (com el 155), però que oblida aquells altres articles que no li són “simpàtics”.
Cal recordar que l’abril de 1963 l’arquebisbe de Milà, Giovanni Batista Montini, el futur papa Pau VI, va enviar a Franco un telegrama demanant que indultara el dirigent comunista Julián Grimau, cosa que el dictador no va fer i per això Grimau va ser afusellat. I encara, el papa Montini, el setembre de 1975, demanà clemència a Franco per als condemnats d’ETA i del FRAP, que van ser executats per la dictadura, sense que Franco escoltara les paraules del papa.
És veritat que un indult no és una amnistia, que és el que molts defensem per als presos polítics catalans. Així i tot, ara seria bo que, com a signe dels temps, el govern espanyol concedira l’indult als presos polítics catalans, per així afavorir un clima de reconciliació. L’amnistia sí que reconeixeria que els líders independentistes empresonats i exiliats, mai no van cometre un colp d’estat, sinó que van defensar l’exercici democràtic d’un poble.
Mentre hi ha ecos d’uns possibles (i difícils) indults, la realitat és que la justícia persegueix els presidents de Catalunya i els candidats a la presidència. Una vegada més, la justícia ha enderrocat el president Torra, inhabilitant-lo, amb l’excusa d’una pancarta penjada al palau de la Generalitat.
Què li passa a l’estat espanyol amb els presidents de Catalunya? Per què aquesta repressió?
Prat de la Riba (1870-1917), primer president de la Mancomunitat de Catalunya, va ser acusat de rebel·lió.
Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), que va succeir Prat de la Riba, es va haver d’exiliar.
Francesc Macià (1859-1933) va ser empresonat.
Lluís Companys (1882-1940) va ser afusellat pel franquisme.
Josep Irla (1874-1958), es va haver d’exiliar, com tambés es va exiliar Josep Tarradellas (1899-1988)
Jordi Pujol, va ser empresonat pels fets del Palau de la Música.
Artur Mas (1956), Carles Puigdemont (1962) i Joaquim Torra (1962) han estat represaliats pel procés i Torra és el primer president en exercici inhabilitat. A més, la justícia va impedir que els candidats a la presidència de la Generalitat, Jordi Turull i Jordi Sànchez pogueren defensar el seu programa electoral al Parlament. Per això, ¿de què valen els vots dels qui van fer possible l’elecció del president Torra, si després un òrgan (que els ciutadans no ha votat en unes eleccions) l’enderroca del càrrec.
I per a més inri, fa uns dies el president Pedro Sánchez acusava els independentistes d’haver judicialitzat la política, quan en realitat són els magistrats els que judicialitzen la política catalana, inhabilitant el president Torra per una pancarta.
¿Cal encara que la ciutadania vaja a votar, si després els magistrats tiren a la brossa els vots que fan president un polític? ¿Cal continuar votant si en últim terme és la justícia qui marca el calendari electoral? ¿Cal continuar votant si en els últims quatre anys el president Torra és el tercer president de la Generalitat fulminat per la justícia?
Per altra part, resulta curiós que l’Audiència Nacional haja absolt els Srs. Rato, Olivas i els altres encausats per l’exida a borsa de Bankia.
És d’agrair que el president de les Corts Valencianes (l’únic polític valencià que ha alçat la veu per protestar de la inhabilitació del president Torra) haja manifestat al seu compte de twitter que aquesta mesura “provocarà un major conflicte polític”, ja que “no ajuda a buscar solucions”. No cal dir que ja ha rebut els atacs dels qui mai no van protestar pels indults als Sr. Barrionuevo, Armada i Vera.
