CN | Josep Miquel Bausset
Com un desig i alhora també com una exhortació que ens fa el bisbe de Roma, aquestes són les paraules que el papa Francesc adreçà als fidels que participaren a l’audiència del dimecres 23 d’agost, al Vaticà.
Aquestes són unes paraules que el papa ben bé podria haver dit, pensant en la situació tan anòmala de la jerarquia valenciana, que no només no transmet l’Evangeli en la llengua materna dels valencians, (exclosa dels temples encara en ple segle XXI), sinó que ho fa en castellà, quan la llengua pròpia del País Valencia és el valencià. I és que els nostres bisbes i capellans, com a colonitzadors, transmeten l’Evangeli, no en la llengua de Sant Vicent Ferrer, sinó en la de San Isidre, que es una llengua preciosa, però que no és la llengua pròpia dels cristians valencians.
En la seua catequesi del dimecres 23 d’agost, el papa, tot fent referència a l’aparició de la Mare de Déu de Guadalupe a l’indígena, Cuauhtlatoqtzin, conegut com a Juan Diego, destacava la importància que ha de tenir a l’Església la “inculturació, enfront del camí forçat de trasplantar i imposar models preconstituïts, que falten al respecte dels pobles indígenes, com es va fer en la primera etapa de l’evangelització d’Amèrica”. I que és com ho continuen fent (cal no oblidar-ho), la gran majoria de les parròquies del País Valencià, degut a la desídia i a la manca d’interès per la nostra llengua, dels bisbes i dels preveres valencians.
En front d’actituds colonialistes i antivalencianes per part de la jerarquia del País Valencià, el papa, en la seua catequesi, deia que “la Mare de Déu de Guadalupe apareix vestida amb la roba dels indígenes, parla la seua llengua i acull i estima la cultura local”. I és que, a diferència del que pensen i fan els bisbes i la majoria dels preveres valencians, “ Maria anuncia Déu en la llengua més adequada, la llengua materna”. Per això el papa elogiava les mares i les àvies, que transmeten la fe als seus fills i als seus néts en la llengua dels seus avantpassats.
Com Maria parlava arameu amb Josep i amb Jesús, la Mare de Déu de Lorda parlà a Bernardeta en la variant gascona de l’Occità, que és el que parlava aquella nena. No en francès. I a Cuauhtlatoqtzin, la Mare de Déu li parlà en nàhuatl, la llegua indígena d’aquell home, no en castellà. I al Miracle, la Verge Nena parla als dos germans, Celdoni i Jaume, en català, no en castellà.
Per això el papa (perquè ho tinguen ben present els bisbes i els mossens valencians, però també alguns de catalans), deia que “la Mare de Déu ens parla en la llengua materna, en la llengua que nosaltres comprenem bé”. I per això defensava “inculturar l’Evangeli i evangelitzar les cultures”.
En la carta adreçada al P. Gregori Estrada, el Sr. Vicent Miquel i Diego narrava la maniobra de l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, per no introduir el valencià a l’Església, malgrat que més de 20000 valencians van demanar que la nostra llengua s’utilitzara a la litúrgia i a la catequesi.
El Sr. Vicent Miquel i Diego escrivia al P. Gregori, les paraules que l’arquebisbe de València adreçà en una reunió amb els seus arxiprestes: “Gracias a Dios, aquí no tenemos el problema de Cataluña por lo que no hará falta introducir el valenciano. Yo voy a decir en Roma que mi clero me ha pedido que no se introduzca el vernáculo en la liturgia”. I l’arquebisbe Olaechea, deia encara: “Eso del valenciano es una maniobra política”, ell que va ser procurador en Cortes (1955-1967) i defensà la “Cruzada”. I l’arquebisbe continuava així: “¿En sus parroquias entienden el castellano? ¿Sí? Pues no hay nada más que hablar”. I des de l’arquebisbe Olaechea, tots els altres bisbes del País Valencià, a excepció del bisbes Pont i Gol i Cases Deordal, han seguit la mateixa línia d’Olaechea: menysprear, arraconar i prohibir el valencià a l’Església.
Com el santuari del Miracle i de Montserrat, com el de Queralt i Puiggraciós, com els Àngels i Rocaprevera, com el de la Mare de Déu d’Agres i la Pietat d’Ulldecona, com Núria i Meritxell, com la Mare de Déu de la Serra i la Balma, com els santuaris de Toro i de Lluc, com la Cova Santa i el Sant Crist de Balaguer, els cristians, com ens deia el papa, “tenim necessitat de venir a aquests oasis de consol i de misericòrdia, on la fe s’expressa en la llengua materna” i on podem dipositar “la fatiga de la vida entre els braços de la Mare de Déu” per això tornar “a la vida amb la pau al cor, és a dir, amb la pau dels infants”. És el que oferim els qui tenim cura dels santuaris i en especial els monjos i les monges que intentem acollir amb sol·licitud tots aquells que truquen a la porta de l’hostatgeria, perquè rebuts, com si fossin el Crist, trobin en els monestirs un espai de silenci, de pregària i d’esperança, enmig del vertigen de la vida de cada dia.
Els cristians valencians, cansats que se’ns ignore com a valencians, esperem (encara) de l’arquebisbe Enric i del bisbe Sergi, (perquè els altres dos bisbes, el d’Oriola-Alacant i el de Sogorb-Castelló no tenen cap interès per la nostra llengua), que facen els passos necessaris, d’una vegada per totes, per introduir la nostra llengua a l’Església i així els cristians valencians pugam celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer, proscrita “in saecula saeculorum”.
Per això l’Església valenciana, o millor dit, la jerarquia valenciana (també els religiosos), hauran de demanar perdó algun dia al poble valencià, pel genocidi lingüístic que de temps immemorial ha perpetrat contra el poble valencià i la seua cultura, amb l’intent d’exterminar la nostra llengua.
Els cristians valencians volem ser cristians sense deixar de ser valencians. Volem ser cristians i viure com a cristians, sense que hàgem de deixar la nostra llengua a les portes dels temples o tancada a les sagristies. Perquè pels segles dels segles, amb els bisbes i els arquebisbes que hem patit, per ser cristià al País Valencià, és necessari renunciar a la nostra llengua i utilitzar el castellà. I n’estem casats ja, perquè no volem que es margine ni s’arracone el valencià a les parròquies valencianes, cosa que no passa a cap Església del món, que valora i defensa la llengua i la cultura pròpia. La llengua que és l’ànima d’un poble.
Per això demane al Senyor que els bisbes Enric i Sergi tinguen l’audàcia i la valentia dels profetes, per defensar i afavorir la llengua a l’Església, malgrat l’oposició que segur troben, fins i tot en els altres bisbes valencians i a dins del cabildo de la catedral de València. I que sense por, defensen els drets lingüístics dels valencians, tantes vegades trepitjats. Amén.
