Avel·lí Flors i BonetLA NOSTRA LLENGUA
Comencem la nova estació de l’estiu. La paraula té connotacions simpàtiques per a tots. Ja diu el nostre refranyer que «En l’estiu tot lo món viu». Els estudiants acaben el curs, els treballadors solen tenir el mes de vacances i per a molts comencen o continuen aventures insòlites. La vida passa de la ciutat al poble, del pla a la mar, de Castelló a Benicàssim, etc.
L’estiu comença a l’hemisferi nord el 21 de juny, al solstici d’estiu que diuen, i acaba el 23 de setembre, a l’equinocci de tardor. La nostra paraula ‘estiu’ té molta semblança amb el castellà ‘estío’. Però a partir del seu segle d’or els castellans van anar abandonant l’ús d’aquesta paraula que significava precisament el nostre estiu, i van adoptar la paraula ‘verano’, que abans volia dir el començament del nostre estiu, una temporada entre el temps mitigat de la primavera i la calor forta de l’estiu. Però els castellans són molt senyors per canviar les coses de la seua llengua. La seua paraula ‘verano’ deriva clarament del llatí veranu, que era un adjectiu derivat del substantiu ver, veris. Ja vam dir un dia alguna cosa sobre això. Ara passem a la nostra llengua.
Estiu deriva del llatí aestu, que també tenia la forma aestate. Diu Varró que «Aestus a nimio calore nomen accipit» (vol dir que la paraula aestus pren el nom d un calor excessiu) i també diu que «Aestas nomen non amittit etiamsi temperata est» (que vol dir que el temps de l’estiu no perd aquest nom encara que la calor siga mitigada). És clar, doncs, que originalment ‘estiu’ està connectat amb la idea d’excés. Sembla que té relació amb la idea de bollir, típica de l’aigua a molta temperatura. De fet en llatí també significava el moviment de les ones del mar, l’agitació de l’aigua, la febra, etc. Potser originalment es relacionava amb la l’arrel d’aedes que significa el temple, amb el seu foc sagrat, la llar de la casa, el foc, etc. Tot és qüestió de calor.
La nostra gent s’estima l’estiu com el temps de la bona sort, com una loteria per a tots. Però també diu coses diferents com allò de: «On hages passat l’hivern passa l’estiu»; és una invitació que se’n vagen els qui només venen a buscar-nos quan tenen una necessitat, però quan no necessiten res, ni ens miren la cara. Una societat a la qual estan apuntats la majoria de la gent. «Qui diu mal de l’estiu no sap el que diu»: és una forma de confirmar que el temps que ara comencem és un temps privilegiat. Hem trobat també la frase aquella: «Paraules d’estiu, segons qui les diu»; vol dir que no hem de donar a les coses massa importància, perquè tot depén de qui les diu. I, com que a l’estiu plou poquet, el nostre poble diu que «Aigua d’estiu i plor de bagassa en un punt passa»; són cosetes de poca importància, en las quals no podem posar massa esperança, ni concedir-los excessiva importància. Són conegudes les expressions com «Una flor no fa estiu», i aquella altra: «Una oroneta no fa estiu»; i també: «Una mosca no fa estiu»; totes volen dir que no podem prendre com a prova d’un fet general, un cas particular i aïllat. Finalment recordem que al Maestrat diuen que «Qui a l’estiu ombreja a l’hivern famoleja»: qui no treballa quan n’és el temps, quan és vell passa fam. És allò de «la cigarra y la hormiga» que ens ensenyaven en escola.
Passar l’estiu de manera adequada s’haurà de dir ‘estiuar’ o ‘estiuejar’. Naturalment, allò de ‘veranejar’ ho haurem de deixar estar. A València hi ha un poble especialment apte per passar l’estiu, i ens diu com es formen els derivats de la nostra estació: Estivella, al Camp de Morvedre.
I, sense més, comencem l’estiu com cal: cap a la platja, a fer-nos ben morenos, que durant l’any ja tornarem a fer cara d’arròs bollit i llet de pot. Tothom cap a la mar, a patir les incomoditats de l’arena, l’aigua contaminada, el sol que bada les pedres. Els pobres seguirem a la ciutat passant calor, però més tranquils.
Article suggerit per F. Xavier Martí i Juan
