CN | Vicent Ventura
Curiosament es un dels pocs oficis que, des de que el món és món, te la particularitat de ésser ambulant. Els que tenim una edat podem recordar aquells esmoladors sempre caiguts dels núvols, que portaven un carro molt peculiar. Es tractava d’una gran roda de fusta amb llanta metàl·lica, que girava gracies a l’acció del peu de l’esmolador sobre un gran pedal de fusta i feia girar una mola d’un gra molt fi, a més que refrigerava la peça que esmolava amb un rajolí d’aigua.
L’esmolador avisava al veïnat que havia arribat, fregant un tros de planxa de ferro sobre la llanta de la roda, quan aquesta estava girant, el resultat era un xiulet molt estrident i característic.
Després, el crit: “Eiiii, xiqueeees! L’esmoladoooooor!”, i es parava davant de les cases i esperava una estona perquè, empesos pel reclam del so, sortiren homes i dones a deixar el seus encàrrecs en bones mans per quatre xavos. Hi havia esmoladors que complementaven la seva activitat amb l’arranjament de paraigües.
Amb el pas dels anys hi van haver progressos, i els carrets es van començar a canviar per bicicletes, i més endavant, per motos equipades al seu darrera amb un motor que feia girar la pedra d’esmolar, l’ evolució també va arribar amb la manera de fer saber la seva presencia. El nou sistema, una especie de flauta–xiulet, anomenada bufacanyes o flauta de Pan, amb forma d’arpa, però de plàstic, que també dona un so molt particular. I les dones eixien al carrer, per fer valdre de nou aquelles tisores menjades, o per donar tall als ganivets gastats, amb fulla cada vegada més estreta, tal era la potència de la mola rebaixant i enllestint-la de bell nou. Després, només trobàvem el xiulit i el crit cada dos o tres mesos.
Un altra curiositat es l’origen dels esmoladors, que majoritàriament eren originaris de Galícia, sobretot de la província d’Ourense. Hi ha una dita que diu “Ourense terra da chispa” fent referència a les espurnes que fan els esmoladors quan esmolen un ganivet o estri de tall. Ofici dur, de conèixer món, teniu que pensar que cada dia, a la marxeta, visitaven varis pobles i es quedaven a agafar la son al poble en que se’ls hi feia de nit per l’endemà seguir fent el seu camí, rodant mes que una sénia, i guanyant-se un tros de pa, que com t’encantes…
Antigament, abans que apareguessin els esmoladors, la tasca d’esmolar la feien nomes els daguers i el ferrers, però la comoditat que donava l’esmolador que venia a la porta de ta casa, va fer que els daguers i ferrers es quedaren sense la feina d’esmolar, tot i això hi havia eines sobre tot del camp, escarpes o punxons, que quan estaven oscades, abans d’esmolar es tenien de llossar, i consistia en escalfar la peça a la fornal fins al punt que el ferro es poses de color roig cirera i tot seguit repicar amb el martell la peça oscada a sobre l’enclusa fins refer l’àrea del tall malmesa. Per fer aquest treball l’esmolador no tenia mitjans.
Actualment, esmoladors ambulants no crec que en queden gaires. Diuen que son del temps de Maria Castanya. L’activitat s’ha quedat molt limitada, tot i així encara es pot trobar alguna botiga on et puguen solucionar el problema, i on, a més d’esmolar, pots comprar-hi ganivets i altres eines de tall noves.
Un altra imatge que avui ja no es dona era quan els carnissers o peixaters anaven a fer un tall, i fregaven el tall del ganivet amb una barreta rodona, de fet era una pedra d’esmeril d’un gra molt fi. Ho feien per tal de tenir el tall del ganivet amb una qualitat optima.
Un dia, però, algú portà d’Andorra uns ganivets amb fulla com de serra que no calia afilar, d’acer “inoxidable” (deien aleshores, perquè sí agarrava l’òxid). Aquells útils, en principi de collons de mico, es posaren a un preu a l’abast de tothom. Això ens deien i ens ho van fer creure.
L’esmolador passava pel poble més de tard en tard, i ja tenia els dies comptats. Actualment, el progrés ens permet l’ús de ganivets o tisores que no cal afilar. I la figura de l’afilador desapareixia dels carrers. El crit i el xiulet estrident ja no s’han sentit més.
La nova societat de consum que tenim de fa quatre dies, amb el principi d’usar i tirar, disparant amb pólvora de rei, sense solta ni volta, a deixat en un racó aquest ofici que està basat en l’aprofitament de l’estri, que quan a perdut la seva funció de tallar, a causa del seu us, en contes d’esmolar-lo, es llença. Actualment, diuen, els acers dels que estan fetes les eines de tall son de molt bona qualitat i ja no cal fer-ho, encara que siguen de mira’m i no em toques i se venen esmoladors elèctrics en les botigues.
Però, això son figues d’un altre paner.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
