Fa uns dies el prevere valencià José Jaime Brosel Gavilà, va ser nomenat nou rector de l’Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat.
Aquesta església, que com dic, és anomenada “Nacional Espanyola”, es troba a Roma i té una significació especial per a l’Església valenciana, ja que conté els sepulcres dels dos papes valencians que ha tingut l’Església: Calixte III i Alexandre VI.
Recentment, com he dit abans, la Conferència Episcopal Espanyola ha proposat (amb l’aprovació de Roma) un nou rector de l’Església Nacional Espanyola i el prevere designat, com els papes Borja, ha estat el valencià José Jaime Brosel Gavilà (Religión Digital, 14 de desembre de 2019).
Els orígens de l’Església Nacional Espanyola estaven relacionats amb la missió d’acollir els pelegrins que anaven a Roma des del Regne d’Aragó i el de Castella. Els seus estatuts recullen la importància, en aquesta església, de tindre una pastoral d’acollida dels espanyols, tant els qui estan de pas per la Ciutat Eterna, com els qui resideixen a Roma, de manera que aquests col·lectius tinguen un lloc obert i disponible per celebrar la litúrgia en espanyol.
La història d’aquesta església és llarga i interessant. La presència de la comunitat hispana a Roma (com ho recull la web d’aquesta església), està confirmada des d’antic, com ho demostra la presència d’alguns hospitals espanyols, que tenien per missió acollir els pelegrins. Així hi havia entre els hospitals, Santa Maria d’Araceli, Santa Maria de la Pau i, encara un altre al costat de l’església de Santa Maria sopra Minerva. Durant els segles XIV i XV es construïren a Roma dues institucions amb finalitat litúrgica, caritativa i assistencial, que amb el temps adquiriren el caràcter d’esglésies nacionals, al voltant de les quals es reunia la colònia espanyola a Roma. Una d’aquestes dues institucions va ser l’església i hospital de Santiago i San Ildefonso de los Españoles, a la plaça Navona. L’altra va ser l’església i hospital de Santa Maria de Montserrat, construïda gràcies a l’impuls de dues dones: la barcelonina Jacoba Ferràndiz (+ 1385) i la mallorquina Margarida Pau (+ 1393). A més la catalana fundà l’hospital de Sant Nicolau i la mallorquina, l’hospital de Santa Margarida.
Va ser el 23 de juny de 1506, quan alguns prohoms aragonesos, catalans i valencians, establiren a la capella de Sant Nicolau, la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, amb la finalitat d’acollir en aquest temple els pelegrins que anaven a Roma. Aquesta germandat va tindre una gran importància en la construcció d’una nova església dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, la primera pedra de la qual es col·locà el 13 de juny de 1518.
Però a principis del segle XIX, l’església de Montserrat presentava un aspecte desolador, per la qual cosa es decidí tancar-la i unir-la a l’església de Santiago, a la plaça Navona. Va ser el papa Pius VII qui aprovà, el 1807, la unió canònica de les dues esglésies i declarà la Mare de Déu de Montserrat copatrona i cotitular de l’església de Santiago i San Ildefonso de los Españoles. Però el 1817 es clausurà aquesta església de la plaça Navona, que havia acollit la de Montserrat i s’ordenà la restauració de l’església de la Mare de Déu de Montserrat. D’aquesta manera, ara aquesta església és coneguda com a Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat.
El prevere, José Jaime Brosel, nascut a la ciutat de València, on va ser ordenat el 1992, nou rector de l’Església Nacional Espanyola, ha afirmat recentment, que aquest temple, de Santiago i Montserrat, “vol ser l’Església a Roma que parla i celebra en espanyol”. És veritat que al voltant del 27 d’abril, festa de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, se celebra l’Eucaristia en català i castellà, però crec que les altres llengües d’Espanya també haurien de ser presents en aquesta església, per tal que no siga només l’església “que parla i celebra en espanyol”. És a dir, en castellà, arraconant així (com passa a les esglésies del País Valencià) les altres llengües de l’estat.
L’Església Nacional de Santiago i Montserrat hauria de seguir l’exemple del papa Francesc, que ha afavorit les llengües natives, durant les celebracions que ha presidit, tant en el seu recent viatge a Tailàndia i al Japó, com fa més temps, a San Cristóbal de las Casas o a l’Àfrica. El nou rector de l’Església Nacional Española (i després diuen que no són nacionalistes!) també hauria de seguir l’exemple del jesuïta mallorquí Bartomeu Melià, mort recentment, que al Paraguai aprengué guaraní i altres llengües natives. O el bisbe president del CELAM, Miguel Cabrejos que fa uns dies (Religión Digital, 8 de desembre de 2019) deia que “la conversió integral implica cuidar la natura i les llengües i cultures” dels pobles.
