Les garrofes. Què es pot dir hui de les garrofes. Hui són en Castelló una anècdota vegetal. Fins i tot ha estranyat als més jóvens (i em consta que alegrat a molts dels més vells) veure com s’ha replantat un vell garrofer ja centenari en la nova redona d’accés al polígon industrial de “El Pla”. Les garrofes són el fruit sec que produïx la garrofera, però abans eren un poc més. Eren l’aliment més bo, sa, convenient i preferit del rei de la casa: l’animal de tir.
Era el rei perquè feia de tractor, de camió i moltes vegades de cotxe. Les garrofes eren el seu aliment per moltes raons: porten molt de sucre, a banda d’altres nutrients importants, moltes classes de vitamines, i sobretot, tenen una particularitat… Amb dos o tres quilos de garrofes, l’animal, després de quatre o cinc hores de dur treball i considerable esforç, es reanimava ràpidament, reconfortat per aquell àgape poderós. D’ací ve aquella frase de “… t’has guanyat les garrofes”.
Ara bé, calia anar amb atenció, perquè les garrofes són molt astringents i si l’animal, en el camp, menjava herba tendra i humida de la rosada, ja teníem damunt les diarrees. A pesar d’això, si es menjava tots els dies tres o quatre quilos de garrofes junt a la seua alimentació habitual, sempre anava com un rellotge, sense trastorns i net d’intestins.
El meu iaio em contava que, durant la postguerra, moltes vegades anaven a mitges l’animal i el rociner (quant era llogat), perquè sovint (molt sovint) a penes li arribava per a poder portar l’esmorzar o el menjar de casa, o només podia portar algun rotllo de farina de dacsa dur i quasi no comestible, i llavors es recorria a un grapat de garrofes de les destinades a l’animal, amb les que no sols es matava la fam, sinó que es quedava ben alimentat per unes quantes hores. D’eixa forma, el patró alimentava al mateix temps al de quatre potes i al de dos, sense pretendre-ho.
Aquell Castelló era, a pesar de tot, un poble privilegiat per la seua riquesa agrícola, amb el que les necessitats eren molt grans, però no extremes com en molts altres llocs, la majoria, del país, i a més hi havia moltes garroferes, que el mantenien ben abastit.
Podem pensar en la garrofera com un arbre universal, però res més fals. El garrofer negre, el nostre, és molt escàs, i només podem trobar-lo en una franja del Mediterrani tan xicoteta que només va des d’Alacant a uns pocs quilòmetres més al nord de la ciutat de Barcelona, i en una franja des del mar de poc més de 30 quilòmetres terra dins. Fora d’això, uns pocs exemplars en el sud d’Itàlia, Grècia, Turquia i les illes del Mediterrani, sempre a vora mar. Hi ha alguns exemplars fruit d’una fracassada intenció d’aclimatar-los a Xile i poc més.
En els altres llocs que hi ha arbres, creixen i florixen, però abans de ser fruit, les seues flors s’assequen, moren i cauen a terra. No poden produir fora del seu clima original, i pareix que les causes són moltes i diferents de la vegada, i això a pesar que pot donar fruits com a arbre aïllat, perquè produïx flors mascle i flors femella, que es fecunden entre si, i les faves de les garrofes són una llavor fecunda que si se sembra reproduïx l’arbre sense problemes. La garrofera blanca, de fruits destinats a usos d’additius alimentaris i farines espessants, s’aclimata en més zones, i en alguns llocs, com a Argentina, s’elabora amb la seua farina un pa anomenat Patay.
Les garrofes es comptaven per quintars, uns 53 quilos, que era més o menys la capacitat d’un sac gran ple, i es produïen anualment molts carros plens, que anaven, majorment, destinats al consum local, i els excedents eren molt fàcils de vendre, a més, a bons preus. A partir dels anys 50 van anar disminuint, junt amb el nombre d’animals de tir, però eren un cultiu privilegiat per a les terres de secà poc cultivables.
L’olor de les garrofes és molt agradable, i quan s’amuntonaven els sacs en les andanes, la seua aroma se sentia molt abans d’arribar al poble, perquè havien emmagatzemades en quasi cada casa.
Hui, tenim sort en la nostra terra, perquè encara queden en molts pobles de secà agricultors que les cuiden com a tresors, sobretot a les provincies de València, Castelló i Tarragona, i és un cultiu protegit i subvencionat per la Unió Europea com a producte humà de primera necessitat, promogut per l’Organització Mundial de la Salut, per ser molt sa i important per a l’home, i les poques hectàrees que queden en el món d’este cultiu es deuen protegir.
Els seus preus són tan elevats, (enguany estan per dalt dels 0,35 Euros el quilo al llaurador) que hi ha equips de policies destinats a protegir els cultius dels robatoris que es produïxen, i el seu control arriba a la necessitat circular documentades d’origen a destí i controlades en qualsevol mitjà de transport. La paraula quirat (quilate en castellà) prové de la paraula grega usada per a designar la garrofa, les llavors de la qual s’utilitzaven com a mesura de pes en l’antiguitat clàssica.
La indústria especialitzada mol la garrofa, i destina les seues faves a fer derivats per a la fusta (són la matèria primera de la Fòrmica o Railite). L’ús de la farina de garrofa en l’alimentació infantil en el món, és fonamental. Des que la farina més fina (flor de farina) es mescla amb les farines alimentàries dels nadons, s’han reduït els trastorns intestinals en tot el món, amb la consegüent reducció de les morts en edats primerenques. Però no acabem ací. La resta de farines s’empra, sobretot, en el món de la pastisseria, com a succedani necessari en els xocolates i altres productes.
Eixe ús no és desconegut en Castelló, on les dones majors (i els que érem xiquets) recorden molt bé la preparació de xocolate amb farina de garrofa, un poc de (escàs) sucre i llet. I a més, estava boníssim. El “xocolate” de garrofa és una bona alternativa al “cacao”, i de qualitats paregudes però mes sanes, ja que és moltíssim més baix en greixos (només el 3%) enfront d’un 40% del cacao. El sabor, això si, no és tan dolçàs.
En ramaderia, són les farines de garrofa un ingredient fonamental i insubstituïble en els pinsos destinats al deslletament i engreixament inicial de les cries, mesclades amb les dosis necessàries de farines convencionals, perquè eviten en gran manera les morts per colitis i diarrees. No obstant això, cal anar amb atenció que no la mengen les mares lactants, perquè es poden quedar sense llet. És un aliment energètic, ja que conté un 50% de sucre natural i un 10% de proteïnes.
En l’antiguitat, sabem que, mentres els Maies disfrutaven del xocolate, els Egipcis de la mateixa època ho feien amb una beguda de garrofa de les mateixes característiques, però més saludable al no haver d’afegir-li sucres ni tindre cafeïna ni altres alcaloides estimulants.
Encara hui, quan passe junt a una garrofera amb els seus fruits madurs, quasi mai puc resistir-me a la temptació de prendre una garrofa i delectar-me mastegant poc a poc i disfrutant el seu deliciós sabor mentres m’embriaga el seu suau aroma. És una delícia impagable de la naturalesa.
Sens dubte, opine que en els jardins i parcs de Castelló es deurien plantar més garrofers. Són molt bonics, de fulla perenne i fruits aromàtics, i és un arbre significatiu i característic del nostre passat pròxim. Se m’oblidava anomenar una de les seues característiques úniques, que és que florix quan comença a granar els fruits de la collita, i els nous fruits de la pròxima quallen i formen els seus ramells abans de l’arreplega dels de l’any.
Amb esta xicoteta explicació, m’ha vingut a la memòria el vell conte del llaurador que va enganyar el diable, que a pesar del vell i conegut, sé de primera mà que molts xiquets i no tan xiquets, desconeixen, perdut junt amb les belles garroferes, i diu, més o menys, així:
Temps era temps, hi havia un llaurador que havia sigut molt ric, i pel seu mal cap en el joc va perdre tot i només li quedava una miserable casa i un garrofer, i sobrevivia del que espigolava pels camps veïns i les garrofes, perquè era massa orgullós i altiu per a demanar ajuda a ningú. Un dia que només li quedaven garrofes que menjar, maleint la sort, va cridar: “Al diable li donaria jo un grapat”.
De sobte, per art màgica, se li va aparéixer un personatge molt elegant i mirant-lo fixament li va dir: “Li donaria o li vendria? Ningú dóna res, així que haurem de negociar un preu.” I no van tardar a arribar a l’acord que després de deu anys equivalents a cent de bona sort natural, el diable vindria a emportar-se l’ànima del pobre miserable.
Amb la falsa amabilitat de què fa gala el dimoni, li va preguntar en quina època de l’any hauria de vindre a per la seua ànima, i el desgraciat, mirant el seu garrofer, li va dir: “Per ara, quan a la garrofera ja no li queden garrofes”. Al dimoni li va paréixer bé, van firmar el pacte i abans d’anar-se’n, li va deixar una bossa amb diners.
L’home va començar a gastar aquells diners per a tornar a adquirir l imatge de quan era un senyor poderós. Va tornar a jugar, i encara que començava perdent, els seus diners endimoniats feien que sempre acabara guanyant tot el que perdia, junt amb els diners dels altres jugadors, fent-lo invencible. Eixa fama feia que cada vegada acudiren més jugadors i guanyava més diners, que invertia comprant cases, camps, animals, que encara feien augmentar més el seu patrimoni.
Van passar així els deu anys, i una nit quan ja s’havien arreplegat les garrofes, es va tornar a presentar el dimoni i li va dir: “Vinc a emportar-me la teua ànima com vam pactar”, al que ell va contestar: “Encara no és l’hora”. “Com que no és l’hora? Ja s’han arreplegat totes les garrofes”. L’home va contestar: “Anem a comprobar-ho”, mentres eixia de la casa acompanyat del diable cap a la primera garrofera, mentres este deia: “Si trobes una sola, no et portaré, perquè ja ho he mirat abans”. L’home va assenyalar cap a diversos punts de l’arbre.
Al mirar allí el dimoni va dir: “Rucades!!! Pareixen bajoquetes xicotetes”, i l’home va contestar: “El ruc és el que no sap que abans d’arreplegar les garrofes ja estan creixent les de l’any següent, senyor dimoni”. Al veure’s enganyat, el dimoni va fer tot un repertori de gestos de decepció, però es va haver d’anar deixant l’home, perquè sempre és pres dels seus pactes diabòlics.
I així és com el diable va ser enganyat als peus d’un garrofer, i per això és l’arbre en què li agrada fer més abusos i maldats, i diu la tradició que el que passa de nit prop d’un garrofer sent gemecs de terror que fan que li entre un fred pel clatell que li recorre tot el cos i el fa morir al cap de poca estona, o és atret pel plor d’una criatura recolzada en la soca, i que quan l’arreplega es convertix en un horrible monstre que l’esclafa, i moltes altres estratagemes diabòliques més. Per això els nostres avantpassats ens van aconsellar que, de nit, no ens acostem als garrofers, el “arbre del diable”, encara que de dia siguen tan beneficiosos.
Com veieu, a pesar que sóc un pèssim relator, la llegenda valenciana és molt bonica.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
