A moltes de les catedrals europees, algun castell i nombrosos edificis civils uns éssers fantàstics i terrorífics, ens observen i vigilen en silenci des de les altures. Són les gàrgoles, aterridores criatures de pedra, amb expressions sinistres, dantesques, que representen figures antropomorfes d’ànimes en pena i turmentades, animals grotescos, dimonis, bruixes, arpies, dracs, unicorns, basiliscos, grifos, lleons… infernals i amb una funcionalitat molt definida, i que van arribar a les esglésies durant el segle XII. Es van consolidar al gòtic per a després desaparèixer amb el barroc. Amb este article viatjarem en el temps per comprendre’n la funcionalitat.
Estos peculiars guardians de pedra, segons expliquen les llegendes poden cobrar vida a les nits fosques sense lluna, i així poder deambular a l’empar de la més absoluta foscor, envers l’alba tornar al silenci de les seues altures i tornar a la seua dura naturalesa de roca. Però, si busquem una explicació no tan mística, trobem que la principal funció de les gàrgoles és la de desaiguar les teulades, allunyant el raig d’aigua acumulat a les cobertes, evitant així possibles danys a la maçoneria i al morter de les parets.
Encara que les gàrgoles es van popularitzar a les esglésies, catedrals i edificis de tot Europa durant l’Edat Mitjana, realment van ser utilitzades, encara que de forma més rudimentària pels egipcis, els grecs i els romans. L’origen del nom es pensa que prové del llatí gurgulio (fer gàrgares) o de la paraula francesa gargouiller que significa produir un soroll semblant al d’un líquid en passar per un tub.
La següent llegenda francesa ens aclareix i justifica la presència d’estos éssers mitològics a les esglésies: Sant Romain, bisbe de Rouen, va plantar cara a un drac alat, de coll molt llarg i que escopia foc per la boca, anomenat Gargouille i que deambulava per la ciutat. Amb l’únic ajut d’un crucifix i un home condemnat per la justícia, Sant Romain va derrotar el monstre, que va ser incinerat a Rouen. En adonar-se que el cap i el coll de la criatura no es cremaven, en ser estos d’un material temperat perquè pogués resistir el foc que eixia de la gola, van decidir posar-lo a la cornisa d’una església, i així serviria com a protecció del temple espantant els mals esperits, i també va servir perquè l’Església Catòlica infongués la por entre la població d’aquella època, generalment analfabeta.
Com apuntàvem anteriorment, el gòtic va enfilar estos éssers mitològics, que van passar de ser simples lleons o altres animals durant l’imperi egipci a autèntics dimonis gòtics que lluïen esplendorosos a les catedrals de tot Europa, però amb l’arribada de l’època barroca hi va haver una evolució en estos éssers, que sense perdre el to sinistre de les seues faccions, es van anar suavitzant. Els seus rostres, notablement malèvols entre els segles XIII al XV es van caricaturitzar una mica, accentuant el seu aspecte grotesc. D’esta manera van romandre no només a les esglésies i catedrals, sinó també als sostres d’edificis seculars i cases privades.
El punt final a la història de què són les gàrgoles va arribar a principis del segles XVIII. Va ser just a esta època en què a la majoria dels edificis van començar a utilitzar-se baixants per desaiguar els canalons. A Londres, per exemple, el 1724, va ser obligatòria la construcció de baixants a les noves edificacions i a poc a poc van anar desapareixent. Huí en dia els arquitectes les incorporen com a elements decoratius.
Finalment, és important assenyalar que no totes les figures que llueixen a les cornises d’estos edificis són gàrgoles, n’hi ha moltes que són quimeres. La gran diferència rau en la utilitat: les gàrgoles sempre compten amb un canaló o conducte pel qual ix aigua i segueixen un fi pràctic mentre que les quimeres són figures que, tot imitant la forma de les gàrgoles, són purament decoratives.
Al següent enllaç poder accedir a la meua galería fotográfica de gárgoles: https://500px.com/p/gargolots?view=photos
És molt recomanable si es vol aprofundir en este tema, consultar el libre La gárgola y su iconografía de Dolores Herrero Ferrio.
Y per supost, la sena pàgina web: doloresherrero.com
