CN | Vicent Ventura
“Per Nadal, qui no estrena, res no val”.
El dia de Nadal, els carrers de Castelló s’omplien de famílies ben mudaes fent visites als seus familiars mes o menys pròxims. Era el millor moment per a poder conéixer quina era la prole de cada família.
Després, el dinar de Nadal. Res més acabar, arribava el moment de les Estrenes, amb la cerimònia ancestral del besamà als majors en senyal d’agraïment. El ritual marcava que alhora que es besava als majors, es posava la mà, i es pronunciava la frase necessària de “a l’any que ve, que estiguem tots vius”. Primer, els que compartien taula: els fills als pares i iaios, els mes xicotets als tios. A canvi, les esperades Estrenes en forma d’una, mes o menys, xicoteta quantitat de diners.
Després, el costum era visitar els parents mes o menys pròxims en les seues cases, padrins de bateig, tios, etc… Els carrers bullien de xiquets i jóvens. Per regla general, tot es feia el dia de Nadal, però si no es podia, s’allargava al dia 26, Sant Esteve, o qualsevol dels següents dies durant totes les festes.
Els padrins esperaven els seus fillols per a donar-los unes Estrenes el mes substancioses que permeteren les seues butxaques.
Les cases estaven obertes de bat a bat per a rebre fills, néts, fillols. A més, estaven ben equipades de dolços elaborats per l’esposa, mantegades, rosegons, pastissets de moniato, coquetes de sagí, rosquetes d’anís, pastissets de glòria, peladilles…
A més, hi havia altres Estrenes. Eren les que en la resta d’Espanya es coneixien com “Aguinaldo”. Des de poc abans de començar les festes, des del dia 22, el sorteig de loteria de Nadal (1763) i que ens consten com a costum des del segle XIV, apareixien per totes les cases del poble, i de tots els pobles i ciutats, els serenos, fanalers, carters, pregoners, agranadors, repartidors de botigues, vigilants, i molts més, a demanar les seues Estrenes.
Hui serien la seua doble paga, els seus lots d’empresa, i tan nadalencs com les nadales, les targetes de felicitació i la mateixa loteria.
Pareix, segons ens diuen els historiadors mes sensats, que l’origen de la tradició està en l’època en què la península ibèrica era un territori davall el poder de l’Imperi Romà, i el seu nom ve de les ofrenes a la deessa savina Strenia, i deriva dels regals augurals (strenae) que els romans es feien per les calendes de gener. Segurament és així, però…
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
