CN | Vicent Ventura
És de veres que, darrerament, les dones s’estan incorporant a mercats concrets de treball on, històricament, se’ls havia barrat el pas. Sense anar més lluny, institucions tradicionals han tardat molts anys en incorporar a la dona als seus serveis directius.
Però no és menys cert que, de vegades, fins i tot es fa demagògia amb allò de la incorporació de la dona al mercat laboral, com si parlàrem d’un fenomen recent i com si ja s’hagueren equiparat, laboralment, amb els treballadors de sexe masculí.
Les dones llauradores han treballat a Castelló des de que existeix aquest poble i en tota classe de feines agràries i de cara al carrer, i no solament com a ama de casa: en la verema, en la recol·lecció de les fruites, de les verdures, i, per suposat, de la taronja, però també com a passejadores (l’antecedent dels cangurs?) o posades en amo com a criades d’una casa benestant, de dones de la neteja, al front de les escoles de cagons (l’antecedent dels actuals jardins d’infància o parvularis?), de mestres, telefonistes, telegrafistes, modistes, comares, infermeres, resadores de soterrars, monges al servei de Déu i dels més necessitats, carnisseres, revenedores del mercat, botigueres, taverneres, i, fins i tot, com a dones de companyia de altres dones adinerades, que això sempre s’ha portat…
Però si haguérem de triar una professió femenina, representativa dels darrers cent anys, aquesta no és altra que la dedicada per les dones a la confecció de la taronja als diversos magatzems castelloners.
Des d’aquells temps on quasi tot es feia a mà fins la mecanització dels darrers anys, en que quasi tots han tancat portes, han canviat molt les coses, però la dona del magatzem s’ha guanyat un lloc ben merescut en l’epopeia de transformació d’aquest poble.
El personal dels magatzems sempre ha estat essencialment femení i tant el seu nombre com la seua productivitat estava condicionat pel volum de producció i el grau de mecanització. De tota manera, entre el personal femení que treballava al magatzem hi havia diversos graus de responsabilitats i funcions.
En primer lloc, trobem l’Encarregada del magatzem, una espècie de gerent a peu d’obra que dirigia el treball dels diversos equips de dones. Segons anava la prega, els equips augmentaven i fins i tot vetlaven, treballant per les nits, els dies de major demanda o amainaven, quan hi havia poca gana de taronges, i, naturalment, quan es rebaixava la mà d’obra les crítiques anaven que volaven contra la primera autoritat femenina del magatzem per part de les que no tenien la sort, o el beneplàcit, de seguir treballant.
Els equips de treballadores del magatzem, per explicar una distribució clàssica, solien estar formats a mitjans del segle passat per 2 triadores, 1 talladora, 2 empaperadores, 1 marcadora, 2 encaixadores i 1 tiradora que, normalment, solia ser la més jove o més novençana en la feina. També hi havia feines masculines, com ara de fuster, muntador, embalador, cabassejador, peó i cap o encarregat, però a un magatzem que treballaren unes 200 persones només trobaríem, com a màxim, 30 o 40 hòmens, és a dir, la majoria era personal femení.
Les raons d’aquesta majoria femenina, evidentment, també eren econòmiques: mentre un peó major d’edat podia cobrar al voltant de les 25 pessetes de jornal (a finals de la dècada dels quaranta), l’Encarregada, que era la mà d’obra femenina més cara, a penes si arribava a les 23 pessetes i una triadora havia de conformar-se amb unes 17 que, al capdavall, era justament la meitat del jornal que cobrava l’encarregat de fusteria, per exemple, que solia arribar a les 34. A l’hora de la veritat, però, els jornals encara eren més baixos que els trets d’estadístiques oficials, sobretot en aquells temps quan això de la pressió sindical i social era un tabú, fins i tot, per als mascles.
El pitjor del cas és que, a nivell municipal, podríem fer un llarg llistat, com aquell dels jueus o llista d’Schlinder, amb els noms de totes les joves d’aquells temps que han arribat a la tercera edat i a les que no se’ls ha reconegut ni una hora de magatzem a l’efecte de jubilar-se: voleu noms i cognoms? El problema és que s’ha de tenir proves documentals i durant la postguerra i el franquisme els papers, quan no es destruïen, solien viatjar cap a Salamanca.
Una vegada descarregada la taronja al magatzem, buidant els cabassos d’un en un al seu respectiu muntó, l’Encarregada dissenyava l’estratègia, de vegades rutinària, de la confecció de la taronja. Les dones triadores, quasi sempre per parelles, anaven destriant les taronges en tres cabassos diferents per a les més bones, les més bastes i per a les podrides o en mal estat.
Després de la intervenció dels cabassejadors venia l’operació de rectificar la destria per la parella anterior. A continuació, entrava en joc la talladora del paper seda, normalment timbrat, que havia de retallar les bales de paper per ajustar-lo a mida de la taronja, segons la varietat. Les empaperadores, també per parelles, i assegudes al voltant del muntó de taronja triada i rectificada, procedien a realitzar la seua operació tot procurant deixar el timbrat o marca del magatzem de l’endret, cap a la part de fora, i el revers a tocar de la pell de taronja per anar omplint els cabassos amb el fruit empaperat.
Aleshores és quan la tiradora entrava en acció, llançant les taronges a les encaixadores que, molt delicadament, anaven col·locant-les a les respectives caixes que, finalment, la marcadora deixaria enllestides per a les tasques masculines finals que preparaven el producte per a l’exportació: caixer tapador, embalador, carreter i ferrocarril o, més endavant, camió per tot arreu.
Qui no recorda les processons de dones amb baveret, corre que te cagues, cap al magatzem de bon matí, o al migdia amb un tros de pa sota el braç o venint cap a casa al capvespre, sempre de pressa, per fer el sopar per al marit que, de segur, havia eixit a llogar-se a la plaça per al dia següent i per als fills, que portaven tot el dia jugant al carrer i als que tan sols havia vist un instant al migdia mentre recalfava el bullit de la nit anterior amb una mà i els preparava l’entrepà amb l’altra, i ara estaven esperant-la per sopar i desitjar-li una bona vetlada, altra vegada, al magatzem…
Però més valia així, que pitjor van ser els anys de les gelades que segons li havia contat el seu avi n’havia hagut una de molt forta el 1886, o la que li explicà el seu pare del 1926, però, què li anaven a dir a ella que havia sofert la més forta, la del 1946, i no diguem la del 56 quan s’acabava de casar o la del 63… quins temps més fotuts!
Potser hem fet tard, perquè les dones del magatzem, a Castelló, es mereixen més d’un monument !!!
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
