La campanya de comunicació del Ministeri d’Igualtat per a combatre l’omnipresent masclisme ha estat ben calculada, perquè ha provocat un polaritzat debat social al carrer —i als sofrits teclats dels mòbils— que ha mobilitzat l’opinió pública sobre un tema sempre delicat. També és cert que ha difuminat, almenys durant uns dies, la repercussió social de la polèmica ‘Llei del sí és sí’ en reenfocar l’atenció a les coves més ràncies del masclisme mediàtic.
Crec que la qüestió, condicionada per un context ja crònic de frenètica confrontació política, radica en el xoc social de dos sistemes de valors pel que fa al concepte de masclisme: una tendència de pensament conservador que normalitza un cert masclisme tolerat ‘de baixa intensitat’ vs. un pensament feminista que profunditza en l’evidència del fet masclista en tots els àmbits de convivència social. Podem constatar aquesta confrontació en el to enconat dels comentaris ambivalents que llegim per tot arreu, i que podríem resumir de forma esquemàtica —perdó per la caricatura— així: “sou unes exagerades, feminazis” vs. “és la realitat que no voleu veure, maxirulos“. El dissens social, no només polític, és evident.
D’altra banda, també hem de considerar el paper dels diversos lobbies de pressió mediàtica, que tracten d’influir fomentant diferents corrents d’opinió i que han provocat des de fa temps una tendència a la polarització social sense deixar lloc als matisos: si penses d’una determinada forma ja tens l’etiqueta i el sambenet: fatxa/socialcomunista; no hi ha terme mitjà, si te n’ixes un poc de qualsevol dels hermètics paradigmes preestablerts ja ets un bult sospitós, és a dir, un reaccionari, un masclista, una feminazi, un element subversiu perillosament indisciplinat… en fi, a gust del hater —o de l’adoctrinat illetrat— de torn.
Quant a la lapidació pública de Pablo Motos —tot i que no ha estat l’única persona assenyalada, però sí que és la més influent—, a mi personalment m’agrada El hormiguero, potser perquè em pareix friqui, original i estrany —és un rara avis dins de la fauna televisiva—, divertit, gamberro i surrealista, i la proposta es fa en un format amable i familiar, malgrat que poc compromés socialment i el fet que de vegades també sucumbeix a eixa demanda de l’audiència d’una bona dosi de frivolitat ben distribuïda. Amb tots els peròs i objeccions, encara no el tinc encarat a la borsa del contenidor de telemerda, i el veig a gust de tant en tant —com els vora 2,5 milions d’espectadors de mitja—.
Ara bé, des de fa uns dies està circulant un vídeo —més interessat que interessant— que recopila alguns dels moments que més deixen en evidència al presentador. Ja no es tracta només de la coneguda pregunteta a Elsa Pataki respecte a les seues bragues per a dormir (2016), que ha intentat justificar ficant-la en el context de la promoció de roba íntima per la qual l’actriu anava al programa. No, eixa pregunta potser estava en els límits del comentari inapropiat, però hi ha altres entrevistes on ell travessa la incòmoda línia roja entre la provocació lúdica i la franca intimidació sexista.
És cert, no obstant això, que les entrevistes són de fa molts anys i, per descomptat, molt anteriors al totum revolutum que ha suposat el fenomen sociològic del Me Too, el qual va marcar un punt d’inflexió en la gestió social de les denúncies masclistes. Allò va ser en certa manera un abans i un després i a dies d’ara som més conscients d’aquelles actituds inapropiades, atés que algunes preguntes hi van estar realment incòmodes i més pròpies del perfil d’un lligó caspós de taverna cutre dels anys huitanta.
En fi, el fet de mesurar, per exemple, els glutis de Mònica Naranjo (2016) per a verificar la seua proporció i fermesa, i donar-los un bes sense deixar de bavejar va ser un dels episodis clamorosos del programa.
Tanmateix, si el lector(a) es queda només amb la significativa situació descrita, que és l’únic que es veu al vídeo retallat i editat que pul·lula per les xarxes, està sent víctima —com tantes altres vegades¾ d’una certa manipulació perquè torna a estar fora de context. La realitat va ser ben diferent —s’hi pot contrastar fàcilment gràcies a l’amic Google—. Mònica Naranjo promocionava nou disc i el presentador estava apardalat gaudint de la seua foto a la portada, manifestant que li encantaria veure-li el cul —puntualització important: veure’l a la portada del disc—. Tot seguit, la cantant li proposa directament que li palpe la zona en qüestió per comprovar in situ que és natural i no operada, i açò ho diu perquè una fan que, de fet, estava al programa, ja se’n va interessar pel particular en una presentació prèvia del disc. Clar, el presentador no declina la invitació, per interés “estrictament periodístic”, i entra en escena. Però encara hi ha més, ja que després la fan al·ludida també vol clavar-li la mà a la Naranjo en la cobdiciada part anatòmica, i Pablo està d’acord deixant-s’hi palpar tant ell com la cantant. I ja, per tancar el cercle, Motos suggereix fer el propi amb les galtes de la fan, però a mitges, un gluti per a ell i l’altre per a la cantant. Aquest peritatge anatòmic mutu, consentit i sense reaccions incòmodes entre els membres, podríem qualificar-lo de ménage à trois ‘de baixa intensitat’? Açò sí, en una franja de màxima audiència i, naturalment, per estricte interés periodístic. A partir d’ací, el lector(a) pot extraure, si vol, les seues pròpies conclusions.
Evidentment, i al marge d’ironies, hi ha escenes més compromeses i reprovables, almenys amb l’òptica actual, com la que li va fer a l’actriu Ana Armas (2010) que va estar tot un poema perquè pràcticament no se’n deixava ni un sol tòpic masclista: la dona, visiblement incòmoda, a penes tenia llavors vint anys. També va ser de nota l’entrevista a la periodista Mónica Carrillo (2017) amb motiu de la presentació del seu llibre. Ací va reincidir l’interés explícit del presentador per si es ficava biquini o banyador, també li va soltar que veia el seu informatiu sense volum i, a més a més, li va preguntar aquesta perla: “creus que als homes els atraus tu i per açò els agrada llegir-te?”.
És obvi que certes actituds del presentador no són una excepció enmig del maremàgnum mediàtic, però el seu cas és rellevant socialment perquè El Hormiguero s’ha convertit en un referent d’opinió en un horari de màxima audiència, i ací radica la seua responsabilitat social, atesa la capacitat real que té per a influir en una nombrosa audiència.
Al cap i a la fi, el sistema de valors d’una determinada època no és immutable i va evolucionant amb la seua societat. Així, hi és un fet constatable la influència d’un discurs feminista molt actiu i compromés en l’evolució de la societat dels darrers anys, que ha propiciat el xoc de valors actual quant al revisionisme moral respecte a què és el masclisme i fins a on arriba. En l’imaginari col·lectiu de la societat espanyola està, per exemple, el famós acudit de Martes y Trece en què Millán Salcedo satiritzava de manera histriònica la situació d’una dona maltractada dient allò de “Mi marido me pega”. Hui seria impensable —o, en tot cas, obscenament provocatiu i agressivament reprovat— un comentari semblant; en aquella època (1989) va ser tot un èxit perquè eixos comentaris eren habituals al carrer.
Sempre ha estat una realitat quasi universal, malgrat que no la volíem veure o tal volta la consideràvem innòcua o innocent, la relativitzàvem. Una realitat que es respira en el dia a dia i que, per poc que ho pensem, no té res d’innocent perquè fixa i consolida estereotips i formes de pensar i de conducta que ens afecten a tots. Tots els hòmens —i algunes dones també— hem de mirar-nos honestament en el nostre espill, el de les vergonyes pròpies, i contribuir a la solució i no al problema. És més, el futur del masclisme o la seua solució està en la consciència dels ciutadans i ciutadanes més xicotets de la nostra societat, que necessiten d’un bon exemple i açò sí és cosa de tots. La consideració de la igualtat entre dones i homens no és una utopia, sinó un projecte comú i col·lectiu, per la qual cosa hem d’aprendre i millorar entre tot(e)s i no podem deixar níngú(na) darrere.
