Conten d’un capellà que mentre feia l’homilia veia un home que assegut al primer banc de l’església, no només dormia sinó que fins i tot roncava. Quan acabà l’homilia, el capellà digué a l’escolanet: desperta aquell home que està roncant. Però el xiquet li contestà: desperte’l vostè que l’ha adormit amb la seua homilia.
En aquesta festa de Tots Sants, no crec que les benaurances ens provoquen son, sinó que ens desvetlen i fins i tot ens inquieten, perquè si les fem nostres, ens desinstal·len i per això mateix capgiren la nostra manera d’entendre la vida. I és que amb les benaurances, deixa d’estar en primera línia la violència i la riquesa, el poder, els diners i el prestigi, que queden substituïts per la pau, la solidaritat i la bondat.
Però hui ¿qui és capaç d’anomenar feliços els pobres, els humils, els qui ploren, els nets de cor, els qui tenen fam i set de justícia, els qui treballen per la pau, els perseguits pel fet de ser justos? Més aviat el nostre món proclama feliços els qui tenen diners, fama i poder, els qui riuen i s’ho passen bé, els qui s’enriqueixen amb negocis bruts, traficant armes o drogues i els qui triomfen encara que siga xafant els altres.
El bisbe Pere Casaldàliga escrivia a sa mare: “Mare, no estigues patint per mi. Em sent més feliç que mai. Ara comence a comprendre aquella benaurança de Jesús: Feliços els perseguits a causa de la justícia, perquè d’ells és el regne dels cels”. I és que per la seua fidelitat a l’Evangeli, el bisbe Pere va perdre l’amistat dels poderosos i dels rics i fou tractat de comunista, terrorista i subversiu. Quan els “incontrolats” entraren a sa casa i s’emportaren alguns llibres, Casaldàliga digué que s’havien oblidat d’endur-se el llibre més revolucionari: l’Evangeli. I és que si no les llegim des de la rutina, les benaurances mai no són neutres, ni políticament correctes, ja que capgiren la nostra escala de valors.
Els sants, els d’ahir i els de hui, van posar les benaurances al centre de les seues vides. Sant Benet i Sant Francesc d’Assís, Santa Teresa de Jesús i Sant Ignasi de Loiola, Sant Òscar Romero, Sant Joan XXIII i Sant Pau VI o el jove de 15 anys, Carlo Acutis, beatificat fa unes setmanes, tots aquests sants (i d’altres anònims que molts coneixem i que hui celebrem encara que no hagin estat canonitzats), van posar en les seues vides, per davant del Decàleg, escrit en taules de pedra, les benaurances, escrites als seus cors.
Les benaurances ens encoratgen a denunciar les guerres, la fam i les injustícies del nostre món i a escoltar el crit dels pobres i de la terra. Les benaurances ens demanen no submergir-nos en la indiferència davant el dolor del nostre món. Perquè les benaurances ens fan vore que és ja hora de treballar a favor del bé comú dels ciutadans i del planeta. Davant l’escàndol de les guerres i de la fam, de les desesperances i del sofriment, les benaurances són per a nosaltres llum d’esperança i llavors de resurrecció.
En aquest temps de dolor i de mort, de confinament, de cansament i de desil·lusions, les benaurances ens ajuden a sembrar llavors d’alegria i de pau, perquè són la gran força que tenim per transformar l’Església i el món.
En el nostre móns i en les nostres relacions, més que la tècnica necessitem humanitat, dolcesa i bondat, ja que sense eixos valors la vida és inhumana. Per això les benaurances ens fam viure amb les mans obertes i el cor solidari i ens animen a rebutjar “el cinisme que governa la nostra vida ecològica, política, econòmica i social”, com ha afirmat el patriarca Bartomeu de Constantinoble.
En aquesta solemnitat de Tots Sants, convé recordar que l’encíclica del papa Francesc, “Germans tots”, ens convida a construir un món més humà, més fratern i més solidari, un món capaç d’acollir i de fer costat els qui més sofreixen. Hem de fer possible un món basat en la civilització de l’amor, ja que com ha dit el papa en la Trobada Internacional celebrada el mes passat a Roma, “Només l’amor apaga l’odi, només l’amor venç la injustícia”.
Les benaurances ens mouen a compartir el nostre pa amb els qui no en tenen, a eixugar les llàgrimes dels qui ploren, a visitar i fer costat als perseguits per causa de la justícia i als empresonats injustament, a treballar per la pau i a acollir els qui viuen sense dignitat. I és que com ha dit el papa, “davant de Déu no som estranys ni xifres. Som rostres i cors coneguts un per un pel nostre nom”.
Els sants ho van fer així i per això nosaltres, cridats també a la santedat, hem de fer de les benaurances, de l’Evangeli i de Jesús, el centre de l’Església i de les nostres vides.
