PUBLICITAT
PUBLICITAT

 

El Sr. Sánchez volia comprar-se un autocar però no tenia prou diners per fer-ho. Per això va pensar parlar amb el seu amic, el Sr. Iglesias, per demanar-li els diners que li faltaven, uns 100000 euros. Amb aquest autocar, el Sr. Sánchez es comprometia a portar els xiquets a l’institut del poble veí. Evidentment, acordant un preu per alumne pel trajecte a realitzar.

El Sr. Sánchez telefonà al Sr. Iglesias i van quedar fa uns dies a fer un cafè i així poder parlar del tema.

Mira, vull comprar-me un autocar, li digué el Sr. Sánchez al Sr. Iglesias, per portar els xiquets al poble veí perquè puguen fer el batxillerat. Però em falten 100000 euros, digué el Sr. Sánchez. Jo no tinc tots els diners que costa comprar l’autocar i necessite que tu m’ajudes. Em fan falta 100000 euros, que tu em podries donar.

El Sr. Iglésias, que té els 100000 euros que el Sr. Sánchez necessita, li va dir en principi, que sí, que podria deixar-li’ls. Però el Sr. Sánchez li digué que necessitava que li’ls donara, no que li’ls deixara.

Després d’una conversa una miqueta tensa, el Sr. Iglesias li digué al Sr. Sánchez que ja que li donava 100000 euros, l’autocar hauria d’estar a nom dels dos, no només del Sr. Sánchez. Però aquest li digué que ni parlar-ne. Que necessitava els 100000 euros del Sr. Iglesias, però que l’autocar només estaria a nom seu.

Davant d’això, el Sr. Iglesias li digué al Sr. Sánchez que no li semblava justa aquesta operació. Si ell li deixava els 100000 euros hauria de ser a canvi d’alguna contrapartida. Però el Sr. Sánchez li digué al Sr. Iglesias que no li havia demanat que li deixara els 100000 euros, sinó que li’ls donara. I que ho fera per responsabilitat i pel bé dels xiquets.

El Sr. Iglesias en vore que no podia fer enraonar el Sr. Sánchez, li digué que com a mínim li deixara l’autocar alguns dies per emportar-se la dona, els fills i alguns amics a visitar ciutats que no coneixien. Però el Sr. Sánchez li va respondre que no li podia deixar l’autocar, perquè estava a nom seu i a més, el necessitava sempre.

Aleshores el Sr. Iglesias li digué al Sr. Sánchez que si li havia de donar els 100000 euros i no podia utilitzar l’autocar, ni estaria tampoc a nom dels dos sinó només del Sr. Sánchez (que és el qui faria el negoci), què guanyava ell deixant-li (donant-li) els 100000 euros. Així les coses, el Sr. Iglesias li va dir al Sr. Sánchez que ni li donava ni tampoc li deixava els 100000 euros i que no volia saber res més d’aquest tracte.

Un mes més tard, el Sr. Sánchez convocà de nou al Sr. Iglesias per parlar altra vegada  dels 100000 euros que volia que li donara. El Sr. Sánchez li digué al Sr. Iglesias que fóra responsable, ja que si es negava a donar-li els 100000 euros per comprar-se l’autocar, els xiquets no podrien anar a l’institut del poble veí i es quedarien sense estudiar. El Sr. Sánchez li digué al Sr. Iglesias que s’ho pensara bé, ja que la responsabilitat que els xiquets del poble no pogueren estudiar seria només seua. Amb magnanimitat, el Sr. Sánchez li digué al Sr. Iglesias que si li donava 100000 euros per poder-se comprar l’autocar (que estaria només a nom seu) li deixaria l’autobús, sí, perquè vegera que ell era generós i responsable. Però no a ell, sinó al germà del Sr. Iglesias, perquè poguera portar la família del Sr. Iglesias a fer un viatge, un dia al mes. El Sr. Sánchez també li digué al Sr. Iglesias que deixaria que aquest netejara l’autocar i el revisara, perquè sempre estiguera a punt. D’aquesta manera el Sr. Iglesias podria passar l’aspiradora a l’autocar, netejar els vidres i mirar el nivell de l’oli, la gasolina (i si calia omplir el dipòsit l’hauria de pagar el Sr. Iglesias) i tindre’l sempre a punt per quan el Sr. Sánchez necessitara eixir a fer un viatge. L’autocar hauria d’estar sempre en condicions. Però que un dia al mes eixe autocar el podria utilitzar el germà del Sr. Iglesias, ja que el Sr. Sánchez no es fiava del Sr. Iglesias, malgrat que li hauria donat els 100000 euros perquè ell es poguera comprar un autocar.

El Sr. Iglesias li digué al Sr. Sánchez que no li convenia aquest tracte, ja que li donava al Sr. Sánchez 100000 euros perquè es comprara l’autocar, però que ell no guanyava res a canvi.

El Sr. Sánchez demanà al Sr. Iglesias, de nou, que tinguera sentit de responsabilitat i de generositat, perquè ell es poguera comprar un autocar. I li recordà altra vegada, que la responsabilitat que els xiquets del poble no pogueren estudiar el batxillerat, seria només del Sr. Iglesias.

Els amics del Sr. Sánchez, els Srs. Baldoví, Rufian i Esteban intentaren convèncer el Sr. Iglesias de la necessitat que li donara els 100000 euros al Sr. Sánchez perquè poguera comprar-se l’autocar i així els xiquets del poble pogueren fer el batxillerat. Tant el Sr. Baldoví, com també els Srs. Rufian i Esteban no tenien els 100000 euros que li faltaven al Sr. Sánchez perquè poguera adquirir l’autocar. Pel contrari, la Sra. Borràs, malfiant-se del Sr. Sánchez, que mai no donava res a canvi, no estava per a bromes i no li va dir al Sr. Iglesias que li donara els 100000 euros al Sr. Sánchez, que només era un comediant i que prometia el que fóra i després no ho complia.

Així les coses, tot sembla indicar que el Sr. Sánchez no podrà comprar-se l’autocar, ara per ara, ja que el Sr. Iglesias no està disposat a donar-li els 100000 euros a canvi de res. I mentrestant els xiquets del poble no podran anar a estudiar al poble veí, degut a la falta de “responsabilitat” del Sr. Iglesias.

Josep Miquel Bausset

- PUBLICITAT -