- PUBLICITAT -

 

Castelló i el silenci (I)

En l’embocadura de l’altar major de l’església de Castelló, al costat de l’Evangeli, podem contemplar un àngel amb un dit de la mà dreta a la boca  com un gest de silenci mentre l’índex de la mà esquerra ens invita a contemplar  els misteris sagrats que se celebren en l’altar. El rector que va encomanar esta imatge coneixia bé els seus feligresos, sabia que ens costa callar fins i tot en un lloc on el silenci és preceptiu. L’àngel del silenci ben bé pot considerar-se la versió cristianitzada del déu Harpòcrates i, encara que es troba dins del temple, ens convida a tots els de Castelló a callar i a iniciar l’aprenentatge del silenci.

Sí, als de Castelló ens costa callar i escoltar. Podem fer-ho en alguns moments especials. Per exemple, quan va arribar per primera vegada el tren, «El silencio durante el acto era grandioso». Però per poc temps: «y si grandioso lo era, más grandiosa fue la salva de aplausos y vítores al terminar la ceremonia». Als nostres avantpassats els encisava escoltar els discursos d’oradors eloqüents, foren sagrats o no. Així, per exemple, s’empassaren més d’una hora de sermó del franciscà Antonio Cabrera el dia de Sant Doménec de 1693, a pesar que la majoria de l’auditori no entenia el castellà. Diu la crònica que unes tres mil persones escoltaren el periodista Azzati en un magatzem de Castelló, el 5 de febrer de 1911, durant tres quarts d’hora (El Pueblo, 1911, febrer 6). També s’escoltaven àvidament els discursos plens de tòpics dels mantenidors dels Jocs Florals. Jo he viscut el que crec que ha sigut fins ara l’últim gran moment de silenci públic esdevingut a Castelló: fou la nit de l’1 de setembre de 1979 al Califòrnia, i el motiu fou el parlament del vell professor Enrique Tierno Galván, aleshores alcalde de Madrid. Els qui hi van estar, igual que jo, poden donar fe.

Hi ha certs moments o actes que exigixen el silenci, però, si són habituals, els de Castelló els perdem el respecte. El rector Gallart va demanar en diverses ocasions a les Filles de Maria que guardaren la compostura en les processons: «Se suplica a las Hijas de María concurran todas a la procesión, pero con el recogimiento que el acto demanda. Procuren guardar silencio […]» (Hoja Parroquial,1913, abril 20). També demanava silenci als fidels que assistien multitudinàriament al Septenari de la Mare de Déu dels Dolors:

Por la santidad del lugar y por el buen nombre de ésta población, cada uno, haga de su parte cuanto pueda, para evitar ruidos, palabras y distracciones, cosas todas impropias del respeto y reverencia que merece la Casa del Señor (Hoja Parroquial, 1916, abril 2)

PUBLICITAT

Una cosa semblant passava en les serenates de la banda. Des del periòdic local Cultura s’hi denunciava la falta de silenci:

Todos los años, durante los conciertos, presenciamos un espectáculo impropio de un pueblo de la categoría de Villanueva de Castellón, y es que se toma como paseo la misma plaza donde actúa la banda, impidiendo que los aficionados puedan oír los conciertos (Cultura, 1933, juliol 2)

En canvi, en altres moments especials sabíem callar, com en la celebració del segon premi del Certamen en 1930: «¡El concierto bajo los árboles de la iglesia, ante miles de almas, en un silencio del primer día del mundo!…»

Hi ha un fet que encara es dona i que particularment em resulta un poc incòmode: la manca de silenci en els seguicis fúnebres. Les autoritats vilatanes de la dècada dels 80 exhortaren en va al silenci o almenys a parlar baixet:

Es un hecho lamentable el griterío de buena parte de los asistentes a los entierros. Si se limitaran a hablar en voz baja, se oiría un leve murmullo, dentro de lo que en términos técnicos se llama área de seguridad, y que nosotros podemos calificar como ruido tolerable. Pero no: se grita. El efecto es desastroso (BIM, 1981, octubre 20)

També hi ha moments del dia que tradicionalment hem considerat sagrats: les hores de descans, tant les de la nit com les de la sesta, especialment a l’estiu. També es va fer algun ban al respecte:

En esta época del año, es necesario respetar el silencio en horas de descanso, como patrimonio de los demás. Por tanto, hay que bajar el volumen de televisores, radios, etc. en horas de 3 á 5 de la tarde; y a partir de las 12 de la noche; y pensar que existen personas que han de madrugar (BIM, 1982, juliol 20)

El nostre paisà Soler i Estruch ens donava algunes raons per a començar l’aprenentatge del silenci: «I pensa que sempre manaràs de la paraula que no digues»; «com millor es demostra el domini d’una llengua és… callant». És recomanable pensar abans de parlar: «Pensa-t’ho bé abans de parlar. Parlar sense pensar és quelcom així com disparar… sense apuntar». Amb tot, hi ha gent que pensa en veu alta i, el pitjor de tot, gent que parla per a no dir res: «Tampoc serà de més recordar-te que a un no res que dir… sol acompanyar-lo un molt que parlar». La importància de saber callar rau en el fet que és la condició indispensable per a escoltar. Per això ens diu el nostre paisà que escoltar és «l’heroisme del xarlatà». Però es mostra escèptic: «Pel general, qui sap escoltar és… perquè està pensant en altres coses. Els hi ha de molt espavilats!»

F. Xavier Martí i Juan

Font: Article publicat en ‘El Miragall‘ de paper del mes d’agost de 2021.

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací