Ens visita hui i enceta un nou espai en Castelló Notícies Eduardo Benetó, la seua tardana incorporació a l’art de la rapsòdia, ens alegra i encoratja, mai és tard si ve de gust, sense més obligació que el gaudi personal i, si damunt es pot compartir i arribar a vostés, per nosaltres encantats de servir d’imaginari pont.
Ens consta que no sols és Eduardo, sabem que hi ha altres aplicats en diverses activitats, si voleu teniu ací el vostre espai per oferir allò que us agrada fer en els variats camps de les arts, ja siga recitar, interpretar una cançó, fer sonar un instrument, exposar les vostres creacions artístiques, etc. Ací teniu el vostre espai, nosaltres us facilitem gravar i publicar, si voleu participar poseu-vos en contacte amb nosaltres i veurem com concretar la vostra participació en aquest espai, que, que com es dirà? “L’andana” (el Racó de l’Art).
Centrant-nos al dia de hui, Eduardo ens ha preparat un conegut poema de Miguel Hernández, que no ha dubtat en dedicar al seu amic Pedro Morenilla Salazar, el nostre Pedro “el Barber”.
Miguel Hernández Gilabert (Oriola, 30 de octubre de 1910 – Alacant, 28 de març de 1942). Poeta i dramaturg.
Miguel va nàixer al si d’una humil família camperola, des de ben prompte hagué de col·laborar en les tasques de l’ofici familiar i va haver d’abandonar l’escola, malgrat això i gràcies a la seua capacitat lectora de clàssics de la literatura espanyola, la seua tasca formativa mai va acabar, arribant a formar part d’una tertúlia literària a Oriola, allí és on coneix Ramón Sijé, amb qui el va unir una gran amistat.
A partir de 1930 comença a publicar les seues poesies en revistes locals i provincials, van coneixent-lo en els àmbits literaris, viatja a Madrid on estableix contacte amb altres poetes, al regrés crea “Perito en lunas” (1933) on reflexa les influències adquirides tant dels autors que ha llegit des de la seua infància com dels que ha conegut a Madrid.
Establert a Madrid , treballa com a redactor en el diccionari taurí ‘El Cossio’ i a les missions pedagògiques d´Alejandro Casona. A més de col·laborar en els poemes “El silbo vulnerado” (1934) i el més conegut de la seua producció: “El Rayo que no cesa” (1936).
Pren part activa en la guerra sense parar de crear noves poesies, en 1937 serà “ Viento del pueblo” i a l’any següent “El hombre acecha” (1938) ”. Acabada la guerra ingressa a la presó, és condemnat a mort, commutant-li la pena per la de 30 anys. Allí va acabar “Cancionero y romancero de ausencias” (1938-1941). En aquesta obra es troben influències de Garcilaso, Góngora, Quevedo i San Juan de la Cruz, mor a la presó d’Alacant el 28 de Març del 1942. Deixant dona i un fill, i orfes a tots nosaltres per la pèrdua del “Pastor poeta”.
Elegía a Ramón Sijé
(En Orihuela, su pueblo y el mío, se
me ha muerto como del rayo Ramón Sijé,
a quien tanto quería)
Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.
Alimentando lluvias, caracolas
y órganos mi dolor sin instrumento,
a las desalentadas amapolas
daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado
que por doler me duele hasta el aliento.
Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.
No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.
Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.
Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.
No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.
En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofes y hambrienta.
Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.
Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte.
Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de las flores
pajareará tu alma colmenera
de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.
Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irá a cada lado
disputando tu novia y las abejas.
Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.
A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.
Aquesta és la lletra de la poesia de Miquel Hernández
