Fa uns dies (Levante, 12 de desembre de 2019), el Consell d’Europa feia un toc d’alerta a les autoritats espanyoles, ja que amb l’informe donat a conèixer, s’afirmava que “el valencià es troba en una situació preocupant”. L’informe d’aquest organisme europeu, remarcava especialment els problemes del valencià en el marc de l’Administració de l’estat i en el sistema judicial.
Aquest text sobre la protecció a Espanya de les llengües regionals o minoritàries, que es va fer públic el passat dia 11, afirmava que el valencià es troba en una situació preocupant. L’informe deia que la llei relativa a l’educació plurilingüe de 2018, “no és conforme” a la Carta Europea, perquè “impossibilita l’aplicació de models de programes d’immersió”. Aquest informe demana que s’assegure a tots els nivells l’ensenyament del valencià, així com el seu ús a l’economia i als serveis sanitaris i socials. Aquest informe pretén fer visible “la discriminació” dels ciutadans valencians quan parlem “valencià al País Valencià”, malgrat tindre el dret a parlar la nostra llengua per la llei vigent.
El document del Consell d’Europa critica la política lingüística d’Espanya en relació a la nostra llengua i a més, considera que la llei Wert perjudica el sistema d’immersió lingüística. L’informe afirma que “les autoritats centrals continuen imposant el castellà en un ampli ventalls d’àmbits”. Per això el text demana per a les llengües cooficials d’Espanya, la modificació immediata de la Llei Orgànica del Poder Judicial i també promoure la utilització de les llengües cooficials al si de l’Administració de l’estat i al si de les respectives comunitats autònomes.
No cal dir que la situació precària del valencià, es veu confirmada pels nombrosos casos de discriminació que patim els catalanoparlants. I això malgrat la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i els Estatuts d’Autonomia del País Valencià i de Catalunya. L’últim cas conegut de discriminació l’ha sofert un ciutadà belga que va parlar en català a l’aeroport de Barcelona (Vilaweb, 17 de desembre de 2019).
També la Sra. Bonig, amb una actitud de total menyspreu pel valencià, ha ofert els advocats del PP a aquells pares que vulguen recórrer la “imposició lingüística” als centres escolars. I és que Sra. Bonig vol “impugnar els projectes lingüístics imposats als centres educatius”. La Sra. Bonig, sense cap mena de rubor, ha afirmat (La Vanguardia, 18 de desembre de 2019) que així vol “defendre els drets que mai no haurien d’haver perdut”. I amb el seu menyspreu pel valencià, la Sra. Bonig ha dit que ella defensa la nostra llengua, “però no la imposició de la llengua vehicular”. Però la Sra. Bonig mai no ha protestat quan s’imposa el castellà com a llengua vehicular, en tots els col·legis de les zones castellanoparlants del País Valencià.
També la consellera Gabriela Bravo, fa uns mesos en unes declaracions seues, afirmà que “la salut es prioritaria a exigir el valenciano”. ¿La consellera Bravo diria el mateix d’un metge que només sabera parlar anglès o francès i no sabera res de castellà? Contractaria eixe metge sense saber castellà?
Per això no és gens estrany que el Consell d’Europa haja denunciat la vulneració dels drets dels valencianoparlants. Per això és tan important la creació per part d’Acció Cultural del País Valencià, d’una oficina encarregada d’arreplegar (i denunciar) els casos de discriminació lingüística. Ja els assegure que tindran faena!
Per altra part, si els càrrecs públics de l’Administració no donen exemple en la defensa del valencià (i fins i tot ataquen la nostra llengua, com fa el PP) ¿com podrem arribar a ser un país lingüísticament normal, com ho és Suïssa i els altres països que respecten i defensen les llengües minoritàries? Però, evidentment, Espanya no és Suïssa, ja que no té cap sensibilitat per les altres llengües diferents del castellà. I això que la constitució (que tant veneren) proclama que l’estat ha de protegir la riquesa de les altres llengües, com un patrimoni a defensar. Però ni el PP, ni el PSOE, ni C’s no defensen eixe article de la constitució, com sí que defensen l’article que parla de la unitat indissoluble de la “nación española”. I per això mateix el Consell d’Europa ha d’estirar les orelles al govern espanyol i a la judicatura (l’Església ja és un cas malaltís) per la discriminació que patim els valencianoparlants. Però l’estat fa el mateix cas a aquest informe, com el que ha fet a la justícia europea, que no ha vist cap delicte en el president Puigdemont i els altres líders independentistes. Cap justícia de la UE no ha trobat cap delicte de sedició en els polítics independentistes i per això no ha entregat a l’estat espanyols ni el president Puigdemont, ni els conseller Lluís Puig, Clara Ponsatí, Toni Comín i Meritxell Serret. Mentre que els presos polítics, tancats per l’estat espanyol, a diferència del que passa a Europa, sí que han rebut una sentència que de tan dura, fa vergonya.
