CN | Josep Miquel Bausset
Aquest diumenge 15 de juny, festa de la Santíssima Trinitat, i amb el lema: “Pregar amb fe, viure amb esperança”, l’Església celebra el dia de la vida contemplativa, una jornada per recordar i per pregar pels monjos i per les monges que viuen als monestirs.
En el seu discurs a la catedral de Rabat, el 31 de març de 2019, el papa Francesc recordava que els consagrats hem de ser conscients, que la nostra missió radica únicament en el nostre “trobament amb Jesucrist”. El consagrat no és el qui “s’adhereix a una doctrina, a un temple o a un grup ètnic”, sinó que ho és, quan es reconeix perdonat, i sobretot, per la seua relació amb Jesús, pel seu trobament amb el Ressuscitat. A més, cada consagrat ha de tindre molt present que és “sagrament viu del diàleg que Déu vol establir amb cada home i dona” i per això ha d’intentar viure amb autenticitat la seua consagració.
També m’agradaren molt les paraules que el bisbe Joseba Segura va dir en la seua ordenació episcopal, a la catedral de Bilbao i que podem aplicar a la vida contemplativa: “Més que noves idees, el que aquest món necessita és que visquem en la veritat del que creiem”. El bisbe Joseba va insistir en la importància del testimoniatge i en el valor de la coherència i per això elogiava els hòmens i les dones que són “exemple de fe i de fortalesa i que han viscut amb senzillesa i fidelitat” al llarg de la seua vida.
D’acord amb el que deia el bisbe de Bilbao, la vida contemplativa consisteix a aprofundir la nostra fe i el nostre amor a Déu i als germans, de la mateixa manera que els pous, quan, buidant-se d’ells mateixos, van aprofundint en el seu interior. Així ho veiem en aquest conte:
“Hi havia una ciutat que no estava habitada per persones, sinó per pous. Pous vius…. però pous, al cap i a la fi.
Els pous es diferenciaven entre sí, no només pel lloc on estaven situats, sinó pel seu brocal. Hi havia pous ostentosos, amb brocals de marbre i pous pobres i humils que eren simples forats oberts a terra.
La comunicació entre els habitants de la ciutat era de brocal a brocal, i les notícies corrien ràpidament de punta a punta de la ciutat.
Un dia arribà a la ciutat una moda que, segurament havia nascut en algun poblat, i segons la qual tot ésser vivent hauria de cuidar molt més el seu interior que l’exterior. L’important no era la superfície, sinó el contingut.
D’aquesta manera, els pous començaren a omplir-se de coses: alguns s’ompliren de joies, uns altres de monedes d’or i pedres precioses. Altres, més pràctics, s’ompliren d’electrodomèstics i aparells mecànics. Alguns optaren per l’art i s’ompliren de pintures, pianos de cua i sofisticades escultures postmodernes. Finalment, els intel·lectuals s’ompliren de llibres, manifestos ideològics i revistes especialitzades.
Passà el temps i la major part dels pous s’ompliren de tota mena d’andròmines.
Els pous van pensar que havien de fer alguna cosa per tal de seguir posant més objectes en el seu interior.
A un dels pous, en lloc de comprimir tot el que tenia al seu interior, se li va ocórrer augmentar la seua capacitat, eixamplant-se. No passà gaire temps abans que la idea fóra imitada. Tots els pous gastaven part de les seues energies en eixamplar-se, per així poder fer més espai en el seu interior.
Un pou menut i allunyat del centre de la ciutat, va vore com els seus companys s’eixamplaven desmesuradament. Ell va pensar que si continuaven eixamplant-se així, molt aviat es confondrien els seus límits i cadascun perdria la seua pròpia identitat. Per això, a partir d’aquesta idea, aquest pou se li va ocórrer una altra manera de augmentar la seua capacitat: consistia en créixer, no en amplitud, eixamplant-se, sinó en profunditat; fer-se més profund en lloc de més ample. Aviat se n’adonà que tot el que tenia a dins, impossibilitava la tasca d’aprofundir el seu interior. Si volia ser més profund, hauria de buidar-se de tot el que tenia a dins seu. Al principi va tindre por al buit, però després va vore que no tenia cap altra possibilitat, i així ho ve fer.
Buit de possessions, el pou, que creixia cap a dins, va tindre una sorpresa: molt a dins…trobà aigua! Mai abans cap altre pou havia trobat aigua, perquè eren pous secs.
El pou superà la sorpresa i començà a jugar amb l’aigua del fons, humitejant les parets, esquitxant cada part del seu interior i, finalment, fent brollar l’aigua cap a fora.
La ciutat mai abans no havia estat regada sinó per la pluja, que, de fet, era bastant escassa, així que la terra del voltant del pou, revitalitzada per l’aigua, començà a despertar. Les llavors de les seues entranyes brotaren en herba, en flors, en arbustos i en arbres. La vida esclatà en colors al voltant del pou allunyat del centre de la ciutat, al que anomenaren, “El Verger”.
Tots es preguntaven com havia aconseguit el miracle.
No hi ha cap miracle, contestava ell. Es tracta de buscar en l’interior, en allò de profund que hi ha en nosaltres.
Molts van voler seguir l’exemple del Verger, però rebutjaren la idea quan se n’adonaren que per anar a fons, havien de buidar-se. Ells continuaren eixamplant-se cada vegada més, per omplir-se de més i més coses.
En l’altra part de la ciutat, un altre pou decidí córrer el mateix risc del buit. I també començà a aprofundir en el seu interior i s’omplí d’aigua… i l’esquitxà cap a fora, creant un segon oasi verd al poble.
¿Què faràs quan s’acabe l’aigua? li preguntaven al pou El Verger.
No sé què passarà; però ara, quant més en trac, més aigua hi ha.
Passaren uns quants mesos abans del gran descobriment.
Un dia, per casualitat, els dos pous se n’adonaren que l’aigua que havien trobat en el fons d’ells mateixos, era la mateixa. Que el mateix riu subterrani que passava per un, passava també per l’altre. Se n’adonaren que s’obria per ells una nova vida. No només podien comunicar-se des de la boca del pou, superficialment, com tots els altres pous, sinó que aprofundint en el seu interior, això els havia descobert un nou i secret punt de contacte” (José Carlos Bermejo. “Regálame la salud de un cuento” p. 104).
Aquest diumenge 15 de juny, que celebrem el dia Pro Orantibus de pregària pels contemplatius, els monjos i les monges hem de tindre el coratge i l’audàcia d’aprofundir la nostra fe i de somiar, per fer realitat, el Regne de Déu. D’ací que les paraules que el papa Francesc adreçà a uns joves d’Itàlia, també poden aplicar-se als monjos i a les monges. El papa Francesc els deia: “L’Església necessita la vostra intuïció, els vostres somnis, que se’ns han donat perquè nosaltres els donem als altres”. Per això cal “tindre el coratge de fer un pas endavant, un pas audaç, per construir una humanitat fraterna”. I és que, com deia el papa Bergoglio als joves, “l’Església, sense testimoni, només és fum”. I uns dies després, el papa Francesc s’adreçava de nou als joves amb unes paraules que també poden anar adreçades a la vida contemplativa: “El món necessita la vostra llibertat d’esperit, la vostra mirada de confiança en el futur, la vostra set de veritat, de bondat, de bellesa”.
L’Esperit ha de fer-nos vulnerables als monjos i a les monges. I ho explique a partir d’un interessant article del periodista Ricard Ustrell (El Periódico, 5 de juny de 2019). Aquest periodista contava la situació que havia viscut quan va tindre “una forta pressió al pit i un intens mal de cap”. Aquest episodi feia parlar el Sr. Ustrell de la vulnerabilitat, que segons la psicòloga Brené Brown, “és la capacitat que tenim d’anticipar, de sobreviure i de resistir”. Per això la persona vulnerable és la que “ix del confort, per arriscar-se. És el contrari del que busca comoditats, que copia i no innova i fa les coses que són fàcils”. Aquesta reflexió de la Sra. Brown, que el periodista Ricard Ustrell comentava, em fa pensar que els monjos i les monges també hem de ser vulnerables, per deixar el confort, la comoditat i el sedentarisme i arriscar la nostra vida, eixint del nostre cercle tancat i tantes vegades, estèril.
Com ens recordava l’arquebisbe Joan Planellas en la seua presa de possessió, “hem d’atrevir-nos a ser diferents, a mostrar altres somnis que aquest món no ofereix, a donar testimoniatge de la bellesa de la generositat, de servei, de la fidelitat a la pròpia vocació”.
Els monjos i les monges hem de ser hòmens i dones nòmades i pelegrins, desinstal·lats i inquiets, capaços d’obrir nous camins. Hòmens i dones que no es resignen a repetir el mateix perquè sempre s’ha fet així. Hòmens i dones inconformistes, capaços d’innovar, de nadar contracorrent per així, apostar-ho tot pel Regne. Hòmens i dones que remen mar endins i que atents a la veu de Jesús, ho deixem tot per tal de seguir-lo amb alegria i la màxima fidelitat possible
Aquest és el repte de la vida contemplativa: esdevenir hòmens i dones de comunió i de pau, de joia i d’esperança, per tal de ser significatius. Independentment que siguem molts o pocs. Perquè només si som hòmens i dones de Déu, serem ferment d’una nova humanitat i sal que portarà al nostre món el gust de Déu, la mirada compassiva del Pare, la tendresa maternal de l’Església i el somriure del perdó i de la fraternitat. Hòmens i dones creients i encara més, creïbles. Hòmens i dones acollidors, sobretot d’aquells que tenen el cor esquinçat, dels qui han perdut l’esperança, d’aquells que la vida o els altres han ferit i maltractat. Hòmens i dones que fem dels monestirs unes llars obertes (no uns murs tancats), que no ens aïllen ni ens separen del món, sinó ens mantenen sensibles al sofriment de la gent. Hòmens i dones compassius (és a dir, capaços de patir amb els qui pateixen) i sensibles als problemes del nostre món, a les tristeses i a les angoixes, a les alegries i a les esperances de la societat.
Així ho fan les Cartoixanes de Benifassà, les Agustines d’Oriola i de Sant Mateu, les Carmelites Descalces de Bocairent, Serra, Elx, Puçol, les Alqueries, Villar del Arzobispo i Altea, les Dominiques d’Oriola i de Paterna, les Clarisses d’Elx, Vila-real, Canals, Oriola i Gandia, la Fraternitat Monàstica de Mutxamel o els Cartoixans de Porta Coeli. Dones i hòmens de pregària i signes d’esperança i de comunió per al nostre món.
