CN | Leo Giménez
Fa dos setmanes esta columneta tractava sobre la influència i pressió que la primera conjugació verbal (els verbs acabats en «-ar») exercix sobre la tercera (els acabats en «-ir») i com, en la parla col·loquial, verbs com «aclarir», «abaratir», «endolcir», «engordir», «omplir», etc., van sent substituïts, innecessàriament, per formes com «*aclarar», «*abaratar», «*endolçar», «*engordar», «*plenar», etc. Tot això com a conseqüència de la força de la primera conjugació i, sobretot, de l’influx exercit per la llengua veïna. A eixe fenomen lingüístic l’anomenava «vampirització», en sentit figurat, que és l”acció de vampiritzar’, que al seu torn és ‘privar (a algú) de la seua personalitat a fi de fer-lo dependre totalment d’alguna cosa o d’alguna persona’. I com que això ho fan els vampirs «analògics», aclaria, en l’última columneta, que el femení de «vampir» és «vampira» i no «vampiressa», persona, esta, d’altres «qualitats». Però tornant a la «vampirització» lingüística que afecta la parla valenciana, en tenim una altra, (de «vampirització») com és la substitució, en el llenguatge col·loquial, de les formes d’alguns verbs de la segona conjugació (els acabats en «-er» i en «-re») per formes verbals de la tercera (els verbs acabats en «-ir»). Tot influït per la llengua «vampiritzadora», que en estos casos és el castellà. Tenim més de 30 verbs de la segona conjugació que van substituint-se , en la llengua oral, espontàniament, per altres tants de la tercera, cosa que caldria esmenar en la majoria de casos, per innecessària. Per exemple, la forma «admetre» va perdent ús a favor de l’espúria «*admitir», fins i tot en
intervencions formals no llegides, «No *admitisc que em diga el que m’acaba de dir», hem pogut sentir en un debat electoral televisat en la nostra televisió valenciana, en compte de la normativa «No admet …», com també ha ocorregut amb el verb «remetre», canviat a «*remitir» en el mateix col·loqui. El verb «combatre» es veu canviat, en l’oralitat espontània, pel castellà «*combatir», com el molt genuí «concloure», que el muden/mudem a «*concluir»; com «confondre», que va canviant-se, cada vegada més, a «*confundir»; «debatre» a «*debatir»; «concórrer» a «*concurrir»; o «incórrer» a «*incurrir». Un cas especial succeïx amb el verb «recórrer», que l’usem com correspon en una de les seues accepcions, la referida a ‘fer un trajecte determinat’, «Recorreguérem vint quilòmetres a peu», però en el llenguatge col·loquial i formal no llegit, en l’altra accepció, diuen/diem «Ha hagut de *recurrir a son pare», en comptes d’«Ha hagut de recórrer a son pare».
Amb tot, hi ha algun cas en què seria bo, potser, que la normativa acceptara algun d’eixos castellanismes, com és el cas del verb «*fundir», que tot preservant el valor i utilització normal de la forma genuïna «fondre», té un ús molt generalitzat i també està documentat, com podem vore en el CIVAL de l’AVL, més de tres-cents anys. Els nostres avis i rebesavis dirien que «S’ha ‘fundit’ el plom de la llum», o «La bombeta/pereta/perilla es va ‘fundir’ ahir». I en una altra entrega, més «vampiritzacions» de la tercera a la segona conjugació.
Publicada en Levante-EMV, pàgina ‘Panorama’, en “Qüestió de llengua”, 29 d’abril de 2019.
