Tobies Grimaltos i Mascarós
De vegades pense que, almenys per aquesta contrada, la civilització va assolir el seu cim en la dècada dels setanta del segle passat. I dic que va ser aquesta dècada i no una altra d’anterior o de posterior, perquè va ser l’última en què encara existien i es valoraven els fenòmens i les circumstàncies que ara descriuré. No en podia ser, doncs, una d’anterior perquè seria inferior des del punt de vista dels avanços tècnics, científics i sanitaris, i de les comoditats. Tampoc una dècada posterior perquè ja s’havien començat a perdre els valors que caracteritzaven dècades anteriors i que són els que feien la vida humanament més rica, més plena. No diré que tot era perfecte, no soc d’aquells tan xovinistes que tot ho troben bé i no accepten la crítica ni l’assenyalament dels defectes. Certament, hem millorat en moltes coses; hi havia aleshores moltes mancances, físiques i morals. Però, tot comptat i debatut, potser l’època al·ludida ix vencedora, i, si no, és veritat que encarnava certs valors que ara vull reivindicar, mostrar als més jóvens i convidar a tots a considerar i, si fora possible i així ho consideràreu, recuperar en la mesura possible.
La principal virtut d’aquell temps que vull requestar és la del sentit de comunitat, de pertinença a un grup, de participació solidària, cooperativa. Calia ajudar, compartir, col·laborar, també aprofitar al màxim els recursos. Per aquells temps encara no s’era prou ric per a balafiar tant com ho fem avui; calia aprofitar i reaprofitar les coses, els embalatges (paper d’estrassa en la seua major part, pràcticament no res), les botelles es netejaven i reomplien, es comprava a granel, mesures que es pesaven. Es podia comprar una onça d’aigua de colònia que introduïen dins de l’ampolleta que tu proveïes, i tantes altres coses, amb la bossa de tela o l’envàs de vidre o el que fora i que es posava després en el cabàs de palma que sempre s’havia de dur; es consumien productes, no embolcalls, i es comprava a les botigues familiars que aleshores hi havia als pobles en una bona quantitat.
Però el més important era la col·laboració i suport del grup i entre el grup; generalment el veïnat. La unitat no era tant la família com aquell veïnat: el carrer. O millor dit encara, la família no acabava en les relacions de consanguinitat ni en els habitants d’una casa. S’estenia més enllà de les portes de l’habitatge fins a abastar un grup de persones bastant més gran. I és que feia falta la col·laboració de tots per a la subsistència digna del conjunt; per als afers que van des de l’aliment al benestar psicològic o emocional. Es compartien fruites i verdures segons les èpoques i els conreus de cadascú, es confeccionaven dolços i conserves en comú, segons els períodes de l’any; segons el que donava el camp i el que marcava la tradició i la litúrgia. Tot estava pautat, tot responia a un calendari ancestral. S’intercanviaven coses, habilitats i manufactures. Ningú no estava sol. No hi havia cases closes, si no eren les dels més acabalats. Les cases eren sempre obertes, eren llocs de pas (de visita ràpida per plaer o necessitat) i de trobada; no, mai no eren closes, ni materialment ni anímica (si no eren les dels més acabalats). Les visites eren freqüents i també ho era el fet d’ajuntar-se, primer les dones per fer calça, ganxet o apanyar la roba —fer juntes les tasques de seient—, després acudien els marits, en acabar de treballar. Sobretot a l’estiu, sopaven juntes diverses famílies a la porta de la casa d’algú, al carrer. Cadascuna de les famílies portava el seu sopar, però també alguna cosa per compartir amb la resta. Hi havia sentiment de pertinença, de grup, de col·lectivitat, un sentiment que fregava el de família on tots tenien cura de tots (i els vells eren a casa i respectats). Ser infant aleshores era un goig, en totes les cases tenies cabuda i en totes tenies protecció i fins i tot berenar. Quan arribaren els televisors, es veien les emissions en companyia. Allò de cadascú en sa casa no tenia sentit o, si més no, no era una pràctica massa acceptada. La qüestió política: una de boirosa durant la primera meitat de la dècada i d’engrescadora durant la segona meitat.
Hui les coses han canviat molt. Ja no hi ha, em fa a mi la impressió, aquella participació i intercanvi, no hi ha «el carrer» ni allò que hi comportava. Les cases s’han fet bastant estanques i el món, en la mateixa mesura que s’ha fet global i que s’ha eixamplat gràcies a Internet, s’ha empetitit i s’ha tancat. Si la televisió era sospitosa de reduir les relacions, les converses i les contarelles, és hui, malauradament i per contrast, un prodigi d’apertura. Veure tota la família una única pantalla i compartir la contemplació d’uns mateixos continguts és ja una raresa. Els cossos poden, de vegades, compartir espai, però les ments habiten mons diferents als quals accedix cadascú a través de la seua pròpia pantalla. Els carrers s’han convertit en conjunts de cases, només cases, edificis inerts. Els carrers han perdut la vida, la vida pública i comuna, si més no. I el poble ja no se sent com una entitat, viva també, de la qual hom és una part, com una cèl·lula ho és d’un òrgan. Si el carrer és només un conjunt de cases —blocs sense vida—, el poble és un conjunt de carrers, l’espai on u està, però que és una matèria inorgànica i de la qual no s’acaba de sentir part: perquè no té sentit voler ser membre d’un cos mort.
I si retornem un poc als setanta? D’acord, en allò només que tenien de bo (que no era poc).
Font de l’article: Grup d’Intervenció Comunitària de Castelló
