CN | Toni Bataller
Fidel a la cita amb el seu públic, el darrer divendres sis de juny va tindre lloc a l’Ideal la gran festa de Bojos per la Dansa, la gala organitzada per Eli Sanchis que s’ha guanyat al llarg dels anys el seu espai propi a l’agenda cultural de Castelló.
Per cert, hem de reivindicar-lo amb el ja habitual tiró d’orelles inclòs —a qui corresponga—, perquè l’estat de conservació del teatre Ideal, un dels temples de la cultura de Castelló, acusa un considerable deteriorament.
Però tornem amb els nostres artistes perquè rememorem una efemèride molt especial: el XV aniversari de l’associació. És necessari valorar, doncs, la consolidació d’una sòlida proposta a l’àmbit de la dansa des que Eli Sanchis va començar a ensenyar el seu art a aquelles primeres boges que van recolzar l’inici del projecte.
Enguany, a La dansa de les lletres: Un viatge on les lletres prenen forma, calia fixar-se no sols en el contingut semàntic de les paraules que han estat meticulosament elegides per identificar els successius grups de l’espectacle, sinó en el planificat ordre en què apareixien a escena. Només revisant l’evolució de l’obra a través d’aquestes paraules que funcionen com a breus títols de presentació de les catorze escenes de l’espectacle, ja teníem una pista de quins serien els artistes protagonistes de cadascuna. Val la pena citar-les per advertir la bellesa i les connotacions positives inherents: curiositat, tendresa, alegria, diversitat, vitalitat, llengua, mare, solidaritat, somnis, passió, empatia, Il·lusió, aniversari. Així, la carta de presentació ja apuntava maneres…
És una simfonia d’eficiència tècnica perfectament estructurada per fases i, alhora, preserva la idea temàtica de conjunt quant a les diferents edats que passen per l’acadèmia. L’espectacle s’inicia amb el despertar de la sensibilitat artística a través de l’experimentació lúdica de les boges més xicotetes, que exploren l’expressió corporal com si fora un joc. La bogeria per la dansa mitjançant el ritme, la música, en definitiva el moviment cultivat del cos com a vehicle d’expressió estètica és la base d’un vessant de la cultura que s’escriu i es balla amb totes les lletres de Bojos per la Dansa. I no menys important: a totes les edats, arran de la inquietud atàvica i universal de dansar al compàs dels bioritmes que marca la natura.
D’altra banda, també s’hi va ballar un espai temàtic específic pel que fa a l’àmbit dels cercles més íntims com ara la família i els amics perquè, tal com la directora descriu de manera diàfana: “Aquesta acadèmia és casa, és família, és màgia”.
Així, un dels quadres més emotius de la vetllada va ser el protagonitzat per Eli i la seua mare, regalant-li el tresor del seu ball a la seua progenitora mentre li reconeixia: “Mare, el teu amor és la meua fortalesa”. Dues curiositats: va caure més d’una llagrimeta entre el públic en escenificar-se una metonímia molt especial, ja que la mare representava la mare de tots els presents —especialment dels que sols la tenim al record— i, d’altra, veritablement va ser una sorpresa per a la senyora Elisa perquè no es va assabentar fins a l’últim moment que hauria d’eixir a escena amb la seua filla.
Personalment, la preciosa imatge em va recordar a Bruce Springsteen quan pujava a sa mare Adele a ballar en mig del concert, generalment amb la interpretació del seu mític Dancing in the Dark. Un altre exemple més, el d’ambdues Elis, de la màgia que pot il·luminar l’escenari de l’Ideal.
I la mateixa màgia, però canviant tempo i ritme, va tindre lloc en eixir un dels grups escènics més estimats i aplaudits com són els bojos i boges del COM, dirigits per Iván Oliver. L’alegria contagiosa i la frenètica eufòria que hi desperten transcendeix les vetustes fustes del teatre per captivar l’ànima d’un públic entregat als protagonistes del COM.
D’altra banda, no podia faltar el compromís social de l’art, atés que qualsevol discurs artístic és fill i corresponsable del seu temps. Enguany, es ficava l’accent amb problemàtiques socials molt actuals, com ara l’assetjament escolar —inspirat per la novel·la Invisible, d’Eloy Moreno—, l’exemplar paper del voluntariat davant de les tràgiques conseqüències de la dana, així com l’eterna reivindicació lingüística.
Com a la resta de l’espectacle, es posa de manifest l’estudiada planificació d’unes coreografies que denoten una exquisida sensibilitat a escena, les quals deixen intuir la necessària combinació d’una equilibrada dosi de formació, disciplina i ofici per part dels quasi cent alumnes.
El món de la dansa reivindica les nostres arrels lingüístics, patrimoni de la nostra identitat, de la nostra forma de pensar, d’imaginar, de somniar. Perquè en valencià estimem, en valencià contem i cantem rondalles i albades sota la lluna de València —sí, amb accent obert!—, i també en valencià ballem perquè és la nostra cultura, la d’ací, la de casa, l’orgull d’un poble que creu en si mateix.
En un temps en què des dels centres de decisió més reaccionaris s’intenta silenciar, menysprear, agredir contínuament el nostre valencià (vergonya, cavallers, vergonya), sona més estentòria que mai la veu dels monumentals versos d’Estellés: Assumiràs la veu d’un poble / i serà la veu del teu poble / i seràs, per a sempre, poble.
Així mateix, l’actitud artística a la vida, i a qualsevol edat, quedava expressada magistralment amb la interpretació de La leyenda del beso, on ballaven dones de diverses edats, des-de vint-i-dos fins a vuitanta-dos anys, exhibint l’impacte positiu que té la interacció entre persones de diverses generacions.
Finalment, la memòria és el tresor de l’experiència i els records el patrimoni de la memòria, i així van evocar les boges més majors diverses experiències viscudes a aquests quinze anys plens d’emocions, diversions i aprenentatges.
El discurs escènic de la dansa, com el poema que pretén sublimar la vida, ha de trobar la seua cadència vital per delectar i seduir al públic. Tot ha d’estar subordinat a l’espectacle, però sense que es note la treballada estructura interna. A més, és imprescindible la presència de l’ingredient més important que tenen els Bojos, l’únic que no es pot analitzar, tot i ser la raó determinant de l’èxit: té diferents noms com màgia, feeling o duende, però en tot cas el duende és un “poder misteriós que tots senten i que cap filòsof explica”, segons va intentar definir Federico García Lorca en 1933. Així, la pedra filosofal de l’èxit d’aquesta gran família de la dansa està ben guardada en una xicoteta capsa de colors molt vius on habiten els secrets que només coneixen els bojos, com una mena de tresor, ben protegit entre bambolines per a construir eixe somni col·lectiu que es diu…
Sols un desig: que l’art de la dansa ompli sempre de màgia Castelló… Va, per quinze anys més! Llarga vida al ball, llarga vida a Bojos per la Dansa!
