CN | Vicent Ventura
Temps era temps, els nostres iaios parlaven de la Pasqua “Florida” i de la Pasqua “Granà”. En totes les terres valencianes és la primera la que sempre ha tingut un significat mes important. Entre març i abril, celebrant les antigues festes paganes que li van donar el seu origen, el fí de l’hivern i el naixement de la primavera. Per a l’església, és la festa de la Resurrecció, i el seu principal dia, el diumenge.
L’altra coincidix el dia de Pentecostés, també diumenge, en la que celebren la vinguda de l’Esperit Sant, en ple estiu, amb les fruites i grans madurs o a punt d’estar-ho, i se celebrava pels jóvens amb un berenar en quadrilla. El començament de les collites.
En Castelló, com en tota València, la important era la Pasqua Florida, i començava el mateix diumenge de Resurrecció, durant fins al dimarts, i prolongant-se el dilluns següent, el dia de Sant Vicent Ferrer.
Els seus elements essencials són: La quadrilla pascuera, les mones, el berenar, els jocs, les cançons típiques, la corda per a botar i el catxirulo o milotxa.
El Castellet, la Font Amarga i
Santa Ana al fons, l’Albaida i
damunt d’ell, el Terrer Roig. Al
fons darrere, el Puig i Xátiva.
Abans de la Pasqua Florida, xics i xiques anaven formant quadrilla i preparant-se per a anar a “regolar la mona”. Tots els llocs fora del poble valien, casetes de camp, eres, sequers,… Però especialment destacaven quatre: Santa Anna i la seua ermita, el Castellet, la Font Amarga i la Font de Poveda.
Santa Anna i la seua ermita, el Castellet, la Font Amarga i la Font de Poveda.L’important era berenar els elements clàssics: la mona, el xocolate en bollet, la llonganissa seca, l’encisam, l’ou dur i un poquet de sal. L’ou, si no el portava ja la mona (perquè era normalment pa cremat al estil d’Alberic), es portava solt, bullit i tenyit, cuit amb corfolls de ceba o “pateta de colom” per a fer-lo roig, amb suc de remolatxa per fer-lo rosat, o amb encisam per a fer-lo verd, o amb violetes per al blau, amb espinacs per al verd, o safrà que el fa groc. Era una forma de tenyit molt natural, el que hui anomenaríem ous bullits tenyits ecològics.
Quan s’arribava al lloc triat per al berenar, es jugava un estona i després, a berenar. Les xiques anaven sempre molt guapes, amb vestits fets per a l’ocasió expressament. Els xics sempre amb espardenyes de careta. Elles portaven el berenar en una cistella molt arreglada i coberta per un tovalló, ells portaven un saquet.
Berenar junts era una gran festa entre xanxes, acudits, contes, i entre ells, a trencar l’ou en el front del veí o veïna. S’agafava l’ou i es portava a un muscle, després a l’altre, i finalment es trencava l’ou dient allò de “Aci em pica, ací em cou i ací et trenque l’ou”.
Després de berenar, tornaven els jocs, al rotgle, als pilarets, a xurro va, a botar la corda… Els xiquets i els més jóvens a volar el catxirulo, element imprescindible d’eixos dies. Algun petardet per a espantar a les xiques ….
A boqueta nit, els pasquers tornaven al poble, agafats de la mà, botant, i cantant cançons tradicionals de Pasqua:
El dia de Pasqua
Pepito plorava
perquè el catxirulo
ja no li volava.
La tarara si, la tarara no,
La tarara mare, que la balle jo.
Entra la tarara
en un camp de faves
al cap de mitja hora
les deixà pelades.
La tarara si, la tarara no,
la tarara mare, que la balle jo.
Els dies de Pasqua
són dies de mones
ai! Que pantorrilles
porten els xicones.
I moltes altres estrofes i moltes vegades la mateixa tonada, o aquella altra de
Estos tres dies de Pasqua
són tres dies de jugar
“pa” volar el catxirulo
i per la nit a festejar.
Ai xumbala que és cataxumbala
ai xumbala que és polissó
ai xumbala les xiques guapes
i les lletges al racò..
Ja venim de berenar
hem jugat a pilarets
ens hem begut tot lo vi
i hem renyit en els noviets.
Ai xumbala que és cataxumbala…
O la que gastaven les xiques per a burlar els xics i la contestació d’ells
Els xicons d’aci
ja no pinten res
els que pinten ara
són els forasters.
Els xicons d’aci
si que pintaran
perquè les xicones
a buscar-los van.
Moltes, moltes més, i que la meua memòria ja no em deixa recordar. Fa temps, massa temps …
La mare que tinga fill
Que siga presumidet
Que és faça el compte que te
Un colador de café.
No s’acabava la festa en el berenar. Després de l’entrada en el poble corrent, botant, cantant i passejant pels carrers, arribava el moment de sopar junts a casa d’algú de la quadrilla. Millor si era casa gran i espaiosa. I tornaven les cançons, i les xanxes. Si es disposava d’una guitarra, o d’un acordió, el ball estava assegurat. Després es van substituir els instruments per tocadiscos, i solucionat el problema de trobar músics.
A vegades, el ball portava al ressopó, en el que les xiques posaven el xocolate calent per a mullar la mona i els xics la beguda.
El dia de Sant Vicent Ferrer passava el mateix, però sense arribar a la festa completa, que l’endemà tornaven les obligacions…
Hui segueix viva la tradició de la Pasqua, amb altres hàbits, amb canvis en els costums. Encara estan per ací les mones i els catxirulos. Era molt bonic veure entrar les quadrilles en el poble. Abans els majors feien els catxirulos dels xicotets. Ara es venen de plàstic. La il·lusió dels xiquets es manté al veurels volar, i la tradició segueix avant …
Sempre dic el mateix: Qualsevol temps passat…. jo era mes jove.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
