La primera frase del títol d’aquest article són les paraules que el president Ximo Puig va dir el passat 9 d’Octubre (Levante, 10 d’octubre de 2019) durant el seu discurs al Palau de la Generalitat, en el Dia Nacional del País Valencià. El president Puig es referia amb aquesta expressió, al injust finançament que patim els valencians per part del govern de l’estat. I per part de qualsevol partit que governe a Madrid, siga del color que siga.
Per això la segona frase (Levante, 26 d’octubre de 2019) és un contrasentit, ja que si el president Puig creu que “la paciència té un límit”, ¿com es pot sentir còmode a Espanya, que castiga els valencians amb un finançament del tot insuficient?. Les paraules del president Puig sobre la seua comoditat a Espanya, les va dir per demanar al president de Catalunya que “no utilitze la Comunitat Valenciana en les seues ànsies sobiranistes”.
El que passa és que amb aquestes lamentacions no anem enlloc. El Sr. Puig, ofrenant “nuevas glorias a España” (i per això s’hi sent còmode a l’estat), utilitza unes paraules que s’assemblen molt a les que va dir el Sr. José Manuel Vela, que va ser conseller de la Generalitat amb el PP i que el 8 de novembre de 2012, deia: “Ya está bién, hasta aquí hemos llegado”. I per això afirmava que el Govern Valencià no aguantaria “ni un año más el modelo de financiación autonómico actual”. Qui no va durar ni un mes va ser el Sr. Vela, que 20 dies després del seu: “hasta aquí hemos llegado”, va ser substituït (o destituït) com a conseller d’Hisenda, el 30 de novembre d’aquell mateix any. Segurament els caps del Sr. Vela a Madrid no van trobar afortunades les declaracions reivindicatives del conseller valencià.
El conseller Vela denunciava que el model financer per al País Valencià era “una injusticia estructural” i afegia encara: “Ante situaciones injustas, hay que rebelarse”.
Fem una miqueta de memòria, que és per això que ara el president Puig ha dit que “la paciència té un límit”: el 2014, dos anys més tard del “hasta aquí hemos llegado”, el President Alberto Fabra, després de les eleccions europees, afirmava que els ciutadans valencians “no están contentos” amb l’executiu del Sr. Rajoy i “lo han demostrado con su voto”. I és que malgrat que la Sra. Cospedal va considerar “buena noticia” el resultat del PP en les europees, aquest partit va passar de tindre 24 escons al Parlament Europeu, a tindre’n 16, després de perdre més de 2,5 milions de vots.
L’abril de l’any 2013 el President Fabra tornava a “exigir un nuevo modelo de financiación”, per tal de tindre una “financiación justa” (Levante 8 d’abril de 2013).
I el mes de juliol de 2013, Fabra tornava a dir que “el actual sistema de financiación necesita de la revisión y cambio urgente” (Levante 30 de juliol de 2013). I per això Fabra demanava a Rajoy “arrancar el 2014 con la nueva financiación”, ja que el Consell perdia 13000 milions d’euros per l’infrafinançament que tenim.
Tots sabem quines van ser (i continuen essent) les intencions dels ministres d’Hisenda, tant si es diuen Montoro com si es diuen Montero: asfixiar econòmicament el País Valencià. Montoro deia que no hi hauria nou finançament autonòmic el 2014 (tal com estava pactat) sinó el 2015. Això era el que ens prometia. I així ho deia el Sr. Antonio Bateta, secretari d’Administraciones Públicas, advertint (amenaçant?) als valencians que “no podrà cambiarse el modelo de financiación, como muy pronto, hasta el 2015”. I ha passat el 2015, el 2016, el 2017, el 2018 i ja estem acabant el 2019 i….res de res.
Els governs de l’estat, tant si són del PP com del PSOE, continuen deixant en una gran indefensió els governs autonòmics, sobretot aquells que aporten més del que reben, com el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. I per això el Sr. Fabra se n’adonava que els ciutadans valencians “no están contentos”. Ara és el president Puig qui diu que “la paciència té un límit”. Però els seus diputats a Madrid actuen com escolanets d’amén.
Però si els valencians “no están contentos”, ¿com és que en el seu moment no va fer res el president Fabra, de la mateixa manera que ara tampoc no farà res el president Puig?
Ple d’eufòria, el president Fabra deia el 2013, referint-se al govern del Sr. Rajoy: “Tenemos un gobierno que nos escucha, que nos entiende, que está a nuestro lado para resolver nuestros problemas. No queremos ser ciudadanos de segunda. Mariano será el presidente que devolverá a la Comunidad una financiación justa y la Generalitat trabaja sin pausa y sin descanso por esta reivindicación”. (Levante 26 de maig de 2013).
Curiosament el Sr. José Muñoz, diputat valencià del PSOE, ara fa un any (Levante, 5 d’octubre de 2018), deia exactament les mateixes paraules que cinc anys abans havia dit el president Fabra: “Tenemos un gobierno que nos escucha”. Caram, quins governs! Quina capacitat auditiva tan gran que tenen per escoltar (i no fer res) les queixes dels valencians.
La Sra. Bonig tampoc estava contenta del finançament que patim els valencians, però al toc de corneta de Madrid, les seues queixes van quedat en un no-res. Com ara quedaran també en un no-res els laments del president Puig
Per què tants enganys? Si el Sr. Fabra no estava d’acord amb el Sr. Rajoy, que “nos escucha, nos entiende, que está a nuestro lado para resolver nuestros problemas”, podria haver dit prou i votar en contra d’aquells Pressupostos. Ara el Sr. Puig, que es lamenta del mateix que el Sr. Fabra (i que és el secretari general del PSOE valencià), podria exigir un nou finançament o bé demanar als diputats valencians del PSOE que voten contra el Sr. Sánchez, que segons el diputat José Muñoz, “nos escucha”.
El Sr. Fabra que volia “arrancar el 2014 con la nueva financiación”, se’n va adonar que hi havia “una falta de sensibilidad del Gobierno hacia la Comunidad Valenciana”, però no va fer res, absolutament res, per impedir amb els vots del PP valencià els Pressupostos que castigaven el País Valencià. Com ara mateix el president Puig, malgrat que diu que “la paciència té un límit”, tampoc no farà res i els diputats valencians del PSOE continuaran amb una actitud submisa davant el Sr. Sánchez, que això sí, “nos escucha”.
Fa unes setmanes el president en funcions del govern espanyol assegurà a València que es comprometia a revisar el finançament “durant els pròxims quatre anys”, una promesa semblant a la que va fer el Sr. Rajoy i que ens prometia el Sr. Alberto Fabra. Més paraules buides davant un sistema arbitrari i del tot injust per als valencians.
El 8 de novembre de 2012 el Sr. Vela deia que el Govern Valencià no aguantaria “ni un año más el modelo de financiación actual”. I ja estem acabant el 2019.
¿Què pensa fer el Sr. Puig mentre admet que “la paciència té un límit” però alhora s’hi sent còmode a Espanya? Segur que el mateix que el Sr. Fabra: callar davant un finançament injust. És a dir: res de res. I continuar ofrenant noves glòries a Espanya, mentre els valencians continuem discriminats per un estat on el president Puig s’hi sent còmode. I això és prendre el pèl als valencians, ja que “l’infrafinançament posa el País Valencià al capdamunt del dèficit de les autonomies (Levante, 30 d’octubre de 2019). Però el president Puig s’hi sent còmode.
