“La nova mestra” de Carme Cardona Bartual, obra guanyadora del Premi Soler i Estruch 2022
Mentre llegia La nova mestra, de Carme Cardona Bartual, pensava que n’havia de parlar al meu bon amic i col·lega Enric Portalés. En el LXVI congrés anual de l’Anglo-Catalan Society, que va tenir lloc en línia a la Universitat de Saint Andrews al novembre de 2021, va presentar una interessantíssima ponència titulada «Els mestres rurals en la novel·la històrica catalana de postguerra», que espero que ben aviat pugui publicar. Hi prenia en consideració els mestres que apareixen en tres novel·les d’autors amb una trajectòria més que reconeguda: Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, Pa negre, d’Emili Teixidor, i La sega, de Martí Domínguez. No és que vulgui situar La nova mestra a l’altura de les novel·les que Portalés estudiava, però la protagonista podria formar part, sens dubte, del corpus analitzat.
L’inici d’obertura del règim franquista iniciat pocs anys abans, amb el desarrollismo i l’embranzida del turisme a les nostres costes, no ha arribat a aquestes terres que en certa manera semblen encara instal·lades, ancorades, en la postguerra més immediata
En efecte, el personatge principal del llibre de Cardona Bartual és Adela Ferro, una mestra que té la primera destinació a Fontfreda, un poble de muntanya, remot, lluny de la València on ha viscut durant els seus vint-i-un anys, sota la protecció dels pares. Per algunes dades indirectes, sabem que ens trobem en els primers anys de la dècada dels seixanta del segle passat, però, ben clarament, l’inici d’obertura del règim franquista iniciat pocs anys abans, amb el desarrollismo i l’embranzida del turisme a les nostres costes, no ha arribat a aquestes terres que en certa manera semblen encara instal·lades, ancorades, en la postguerra més immediata.
Tret de l’epíleg final, la novel·la està narrada en primera persona i presenta una estructura lineal dels fets, tot i que, ara i adés, s’hi deixen caure algunes pinzellades premonitòries que potencien l’aspecte de thriller psicològic que acaba tenint. No és, de fet, una novel·la històrica, sinó una novel·la situada en un passat concret i relativament conegut pel lector que hi serveix de marc i ajuda a establir una atmosfera de conservadorisme, fins i tot d’opressió, de repressió. És en aquest context hostil que s’ha de moure Adela, una jove inexperta i insegura que llegeix novel·les de Corín Tellado, però alhora curiosa i disposada a arriscar-se per descobrir què hi ha darrere d’alguns fets que es van esdevenint i trenquen la monotonia que hauria de caracteritzar l’existència d’una mestra rural: un jove que apareix de manera sobtada en un carrer però que desapareix tot d’una, una carta amagada en un bagul, una fotografia amb quatre joves, dos homes i dues dones, amb el puny esquerre enlaire, una màquina d’escriure defectuosa que en teclejar informes dels alumnes li acaba enviant un estrany missatge…
Narrada en primera persona i presenta una estructura lineal dels fets, tot i que, ara i adés, s’hi deixen caure algunes pinzellades premonitòries que potencien l’aspecte de thriller psicològic que acaba tenint
En aquest sentit, no em puc estar d’apuntar que el llibre presenta algunes incongruències històriques. Són potser detalls insignificants, però que un escriptor ha de tenir molt en compte si vol que les seves novel·les siguin del tot creïbles, que no tinguin escletxes que desviïn l’atenció del lector. Un exemple: un dels personatges de més pes en la novel·la, Víctor Cardenal, és metge i a la porta de sa casa hi ha una placa que anuncia que és metge de família —en concret, hi diu «Médico de familia». Doncs bé, aquesta especialitat mèdica es va establir a l’Estat espanyol el 1978, més d’una dècada més tard que els fets narrats en la novel·la. De ben segur que Carme Cardona Bartual, una autora encara relativament jove però que ja mostra detalls de bona fusta com a narradora, anirà millorant aquests aspectes tècnics.
I un apunt final. La novel·la se’m queda curta. Em fa l’efecte que Cardona Bartual munta, de manera molt intel·ligent, una trama relativament complexa, però que acaba resolent potser d’una manera massa abrupta. I no és que jo sigui partidari de novel·les necessàriament llargues, però crec que, en aquest cas, tot el que l’autora plantejava donava per a un centenar de pàgines més, com a mínim. No sé si el fet de ser docent, de saber que l’alumnat defuig els llibres voluminosos, o que l’hagi presentada a un premi literari —de fet, va guanyar el Premi Soler i Estruch de Castelló en el LXVI Certament Literari Castellum Ripae l’any 2022— l’ha conduïda a la brevetat. En tot cas, espero que en pròximes aportacions pugui esprémer amb més intensitat les trames que, com demostra en La nova mestra, tan hàbilment és capaç d’ordir. L’estol de lectors àvids de tenir entre les mans llargs thrillers psicològics segur que li ho agrairan i, potser, la convertiran en una autora de best-sellers, que bona falta ens fan.
