És la mort virginal del que encara no hi ha pecat. El baptisme el va alliberar del pecat original i encara no ha pres la seua primera comunió. Tot és de color blanc, albat. La caixa del taüt i al seu costat el got d’aigua beneïda, el llençol estés formant la capçalera amb una estampa del Ángel de la Guarda, els ciris simulats i els quatre verdaders en els cantons, la mortalla, les guarnicions, el coixí i les borles, la corona de flors que adorna el seu cap, els peus nus, l’ànima innocent del xicotet difunt… ! Un angelet puja al cel ¡…
El toc de difunts va ser un toc d’alegria, sense el redoblament de campanes del dol adult. L’angelet intercedirà pels pares i padrins, per tots els parents i amics. L’enterrament serà objecte de cuidadosos preparatius per a honrar-lo propiciant eixe poder mediador, conjurant la mort.
La mare, esgarrada i amb un plor incontenible, vestida de dol, negra del cap als peus. Mantellina espessa, vestit tenyit, calces fumades, sabates negres. El seu amor ha fugit i a ella se li escapa l’angoixa en gemecs de dolor. Al seu costat, la iaia, sa mare, vestida en un dol que dura des que el seu marit va morir, la consola amb paraules que un dia va escoltar i ara transmet a la filla que tremola i plora ofegant el seu sentiment darrere de la fosca mantellina.
El pare, silenciós, rígid, com una estàtua sense moviment ni vida, rostre endurit, inflexible, reprimint un un plor que no ha de brollar. A uns passos del cadafal contempla l’espectacle funerari i sent com cada gemec de la seua amada esposa estremix la seua pell i tot el seu cor.
Entre el convit als assistents, cacauets, tramussos, ametles, panses, figues, porró de mistela i bóta de vi, els versadors improvisen cobles per a consolar els pares. Cap ha sigut registrada, formen part de la nostra cultura oral ancestral. Eren cerimònies de gents pobres. Cap família benestant les celebrava.
Sona una guitarra, amb les cordes estremides de dolor, en llargues notes oprimides pel trist ambient. Són les notes dramàtiques i sordes del vetlatori, que els amics i la família no poden expressar amb paraules de complit. Hi ha un tremolor malalt en les cordes de la guitarra, en la llum dels erectes ciris, en el parpelleig de la gent que s’arremolina en la porta amb respectuosa curiositat, en els llavis de les persones que resen al voltant del túmul, en el filat del rosari. Uns dits piadosos passen els grans i la creu del rosari penja amb un bamboleig de pregària caritativa.
De sobte, un plor trencat pel silenci de l’oració, el plor de la mare provoca una seqüela atropellada de plors entre les amistats mes íntimes.
S’escolta una veu, que, compungida, canta la mort del xiquet, de l’albat, canta la tristesa del món que contempla la seua impotència, canta la fatalitat d’una cosa sense remei, canta dolçament, suaument, perquè la mare no quede a soles amb el seu dolor.
L’albaet es va al cel i hauria d’alegrar-se, posar-se contenta per haver engendrat un angelet, hauria de tocar les campanes de l’al·leluia perquè un tros de la seua vida ja disfruta de la contemplació de Déu. Però la mare plora la separació forçosa, l’aïllament del fruit de les seues entranyes que desitjara al seu costat per sempre. Ell ha mort, i ella també vol morir.
Unes parelles de xiques fadrines comencen el ball. És el ball mes bell de tota la terra de València. Un ball elegant, res mes elegant que el profund respecte a la mort, distingit, amb la gentil distinció de l’afecte desinteressat. Un ball trist, perquè res és mes trist que la mort d’un fill amat. Les dansadores tenen un aspecte seriós, dolgut, mantellina negra en el cap, trenant passos lents, suaus, cerimoniosos. Les seues faldes simulen, durant els girs inevitables, volutes i greques de capitells petrificats. Les seues mans pugen i baixen al llarg dels seus cossos com a flames lentes, frenades a la força.
És la dansa del vetlatori. La seua estructura és la de la dansà, al ritme del u, moltíssimes passades i al mig, passeig pla. Al final, cinc estrofes cantades que criden al ball, intenten consolar els pares i fan referència a l’albat i al cel…
La dansa del vetlatori,
la dansa del vetlatori
Dones vinguen a ballar
Que és dansa que sempre és dansa
Quan és mor algun albat
En este poble s’ha mort,
en este poble s’ha mort
Un albaet molt bonic,
Però no ploreu per ell
Que ja ha acabat de patir.
El pare i la mare ploren,
el pare i la mare ploren
No ploren pel xic, no,
Que s’ha mort la criatura
Sense saber el que és el món.
Quin goig mes gran que deu tindre,
quin goig mes gran que deu tindre
La mare d’eixe xiquet,
Que se n’ha pujat al cel
I s’ha tornat angelet.
La dansa del vetlatori,
la dansa del vetlatori
Senyores ja s’ha acabat
Que és dansa que sempre és dansa
Quan és mor algun albat.
Els seus peus quasi no toquen terra perquè el soroll no desperte a l’albaet, les timides castanyoles percudixen amb timidesa, lleugerament, marcant el contrapunt al so de la guitarra, en sonores esguitades cadencioses portades al ritme funerari, piadós, devot.
Davant de l’atenta gent, les ballarines continuen el seu homenatge i la guitarra gemeca amb llangor, la veu de la cantadora pareix un lament. La cera dels ciris es consumix amb lentitud il·luminant la rigidesa del rostre de porcellana de l’albaet retocat amb colorets i carmí.
Entre manses onades de túnica morada ve pel carrer el capellà amb la seua comitiva. Baixa la cara del pare, que es posa davant la mà per a dissimular unes llàgrimes irreprimibles. La dansa del vetlatori s’esvaïx després de fer l’ofrena del seu sentiment…
Sabem que així era des de fa segles, en l’arxiu de Xàtiva hi ha referències de 1520, però no sabem en que data es va deixar de celebrar. Sabem que va ser a principis del passat segle XX, fins a la guerra civil en molts llocs de la Ribera i de la Costera, però no sabem dates en Castelló.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
