Avel·lí Flors i BonetFa uns anys, quan es reformà el Calendari Litúrgic Romà, l’Església tingué molt d’interés a preservar la puresa de la Quaresma de tota forma devocional secundària. Una de les conseqüències d’això va ser el canvi de la festa de la Mare de Déu dels Dolors. Tradicionalment se celebrava el divendres abans del Diumenge de Rams, però a partir de la reforma va passar al 15 de setembre, al dia següent que se celebra la festa de l’Exaltació de la Santa Creu (el sant de les Maria Creu i companyia). Però la veritat és que el poble continua a la marxa. Divendres de la setmana tradicional dels Dolors (l’anterior a la Setmana Santa) les Dolors i les Doloretes preparen el seu sant i el celebren com poden. Dic com poden perquè això de ser divendres posa algunes limitacions als bons observants de l’abstinència.
No caldrà insistir massa que això de ‘dolor’ (una experiència universal compartida per tots els mortals juntament amb les animetes del purgatori i els dimonis de l’infern) ve del llatí dolor-doloris que té el mateix significat que en la nostra llengua. Una forma paral·lela del llatí, dolus-doli, va originar una forma concreta de dolor que ara en diem ‘dol’ (en castellá ‘duelo’). Per la seua terminació en -or el dolor va unit freqüentment amb la paraula amor, i en l’experiència de cada dia ja se sap que no hi ha amor sense dolor. Uns refranys de la llengua ho diuen així: Qui té amors té dolors, i encara pitjor, Passen els amors i queden els dolors. Això ja no és tan clar, perquè si l’amor se’n va, caldria que desaparegueren tots. Però no, l’amor se’n va i el dolor es queda. Per a amargar-nos. Hi ha també aquella dita: Guerra, cacera i amors, per un plaer cent dolors. I així va tot. No hi ha solució. Ni amb pastilles.
La Mare de Déu dels Dolors es representa en una imatge terrible en què la Mare de Déu té el cor travessat per set espases com a símbol dels principals dolors que patí en la seua vida mortal. I encara em pareixen poques (les espases), perquè una mare com cal es passa la vida dolorosament. El part només és el començament del dolor. Però, s’ha de dir tot, el part és una bona inauguració de la fira. Quan veig les mares i els seus fills penjats al coll, i més encara quan es despengen del coll i estan impossibles, pense en la Mare de Déu dels Dolors, que continua alimentant la confraria de les seues devotes. Quina paciència! I tot s’ha de dir: ara ser mare és molt més dolorós que abans. Abans les mares simplificaven el problema amb unes formes dictatorials, certament poc democràtiques, però que simplificaven molt la seua faena i la feien eficaç. Però ara els fills de la democràcia són autèntics botxins de les mares i els pares. I ells i elles autèntics màrtirs de la paciència. No sé si serà per això que en la nostra llengua ‘dolor’ pot ser igualment masculí i femení: el dolor i la dolor.
Dolors, Maria Dolors, és el millor nom que pot dur una filla d’Eva. És filla del dolor, com els fills de Jacob. Amb clara vocació de continuar dolorosament el mateix camí que la seua mare. El refrany diu que Fill sense dolor, mare sense amor. Supose que ho diran pel part. Però el part continuat de l’educació fa inviable el part sense dolor. Tots som fills del dolor. Uns i altres podríem dur el seu nom. Però aquell que estima i té la gràcia de casar-se amb una Dolors ha fet la millor sort de la seua vida.
Article suggerit per F. Xavier Martí i Juan
