El 23 de novembre del 1983 les Corts Valencianes reunides a Alacant van aprovar la LUEV sense cap vot en contra, però amb l’abstenció d’Alianza Popular
Diarilaveu.cat | Sebastià Carratalà
22/11/2023
Hui dijous, 23 de novembre, farà 40 anys que les Corts Valencianes reunides a Alacant van aprovar la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) sense cap vot en contra, però amb l’abstenció d’Alianza Popular. Just demà, per tant, hauran passat quatre dècades des que aquesta norma va restituir l’oficialitat de la nostra llengua després de quasi tres segles de prohibició i va permetre que fora introduïda en el sistema educatiu del País Valencià.
La LUEV havia de «complimentar i desplegar» l’actual article 6 de l’Estatut d’Autonomia, que preveu l’establiment de criteris d’ús lingüístic a l’administració, l’ensenyament i els mitjans de comunicació, i la delimitació dels territoris de predomini lingüístic del valencià i del castellà. Tanmateix, com han analitzat diversos experts, l’objectiu de la llei era simplement la promoció del valencià, no la recuperació d’usos socials per part de la llengua minoritzada o una normalització lingüística plena, a diferència de les normes de les Illes Balears i de Catalunya.
El punt 3 d’aquest article diu que «la Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el coneixement», i el punt 4, que «ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua». Ara mateix, després del temps transcorregut, totes les dades i els estudis sobre l’estat de la nostra llengua apareguts els últims anys i les nombroses denúncies per discriminació lingüística indiquen que estem encara ben lluny d’assolir «l’ús normal» del valencià en la majoria d’àmbits.
L’àmbit socioeconòmic
Antoni Gisbert, a «El valencià en l’àmbit socioeconòmic: on tot està per fer i tot és possible» (Quaderns d’Estudi, Càtedra de Drets Lingüístics, UV, 2019), assenyala que, durant aquests anys, «qualsevol intent de garantir l’ús del valencià en condicions d’igualtat amb el castellà (recordem que aquest era, i és, el manament estatutari) també en l’àmbit socioeconòmic, tan sols han comptat amb el suport legal de la LUEV». Això significa, continua, «que tan sols s’ha pogut fonamentar en un dret genèric a l’ús, sense cap deure correlatiu per part de ningú (ni poders públics, ni subjectes jurídics privats) i sense cap compromís de caràcter mínimament concret per part de la Generalitat ni de les institucions públiques com a garants d’aquell dret».
En aquest sentit, afegeix, «la LUEV, per tant, senzillament va despenalitzar l’ús del valencià en l’àmbit socioeconòmic, sense preveure cap més principi ni assenyalar cap objectiu ni, encara menys, cap mesura o acció específiques». Cal tindre en compte el context en el qual va nàixer la llei, «però, és això suficient, trenta-sis anys després?», es preguntava el 2019.
Així, per exemple, el valencià a penes té presència en els productes i serveis que consumim de manera quotidiana. Tampoc, segons l‘Informe CAT 2021 de Plataforma per la Llengua, en el món de la justícia, ja que només 1 dels 214 jutjats del País Valencià funciona habitualment en la llengua pròpia. Ara mateix, «la Conselleria de Justícia, Interior i Administració Pública del País Valencià no ofereix dades sobre el nombre de sentències o documents judicials que es redacten en valencià ni tampoc ofereix cursos de formació de valencià per als funcionaris de l’Administració de Justícia». De fet, en diverses ocasions «s’han denunciat vulneracions de drets lingüístics perquè els òrgans judicials denegaven traduccions al valencià amb l’argument que calia evitar dilacions “indegudes”, una pràctica totalment il·legal».
A més, l’onzena edició de l’InformeCAT, del 2022, indica que la transmissió intergeneracional de la llengua al País Valencià és del 60%, mentre que a Catalunya i les Illes Balears és del 80 %. Amb tot, Internet és l’àmbit en què els valencians fan servir més la llengua pròpia: el 46,8% s’hi expressa en valencià, mentre que només el 21,7% s’expressa majoritàriament en valencià al lloc de treball.
L’àmbit educatiu
Gisbert explica que les polítiques de «normalització» no han atés «la majoria d’àmbits socials d’ús» i sovint ho han deixat «tot reduït, fonamentalment, a objectius de “coneixement” i “ensenyament”». Així, una generació després de l’aprovació de la LUEV, «hi ha hagut un augment del coneixement (gràcies a l’escola) que no s’ha traduït, però, en augment proporcional de l’ús (els estudis i enquestes fins i tot assenyalen un retrocés global)».
El 2020, el professor de la Universitat d’Alacant Josep-Maria Baldaquí-Escandell va publicar «La Llei d’ús i ensenyament del valencià i la configuració del sistema educatiu plurilingüe valencià» a la revista Caplletra. Un article en les conclusions del qual s’indica que «en tot cas, la integració del valencià com a llengua vehicular del sistema educatiu ha sigut lenta, parcial i problemàtica, i l’evolució cap al plurilingüisme també ho està sent».
Segons l’autor, la raó principal és «la falta de consens polític i social al voltant de la llengua i la identitat lingüística dels valencians». En aquesta línia apunta que «la llengua, i també la política lingüisticoeducativa, s’ha utilitzat de manera partidista durant tot el període, sobretot pels partits conservadors i d’ideologia més espanyolista i, de manera paral·lela al que està passant en la política estatal, en els últims temps s’ha judicialitzat la política educativa valenciana, de manera que la judicatura, predominantment conservadora, ha acabat condicionant la configuració del sistema educatiu».
Així doncs, 40 anys després de la creació de la LUEV, encara cal que exigim que es complisca la llei i que es respecten els nostres drets lingüístics en tots els àmbits al País Valencià.
Com aquesta notícia, pots llegir moltes més al diarilaveu.cat
