La llegenda de Zaida i l’origen de la Saïdia de València

Article publicat a ‘El Blog d’Harca‘ el 29 de maig de 2018 per Ferran Esquilache

Al segle XII, València formava part dels territoris controlats per Muhammad ibn Sad ibn Mardanix, més conegut pels cristians com el rei Llop. Diuen que es va casar amb una bella dama anomenada Zobaida, que era filla d’Ibrahim ibn Hamusk, senyor de Múrcia, i, encara que aquell era un matrimoni per motius polítics, la bellesa de Zobaida va fer que Ibn Mardanix s’enamorara d’ella perdudament, convertint-la de seguida en la seua favorita. Fruit d’aquell amor especial va nàixer una xiqueta a la que van anomenar Zaida, d’igual bellesa o més que sa mare, que va omplir encara més de felicitat els seus pares. Malauradament, el rei Llop, que era un gran guerrer i s’oposava als almohades, era també un home dur de caràcter, i es va enfadar molt amb el seu sogre, Ibn Hamusk, quan va permetre l’exèrcit almohade passar pel territori murcià, de manera que va repudiar la seua esposa i la va enviar de nou amb el seu pare. La princesa Zaida, però, es va quedar molt trista per l’absència de la mare, i això va provocar que el rei perdonara el sogre i l’esposa, de manera que la va fer tornar de nou a València amb la seua família. Per a celebrar-ho, a més a més, el rei va manar construir un palau amb bells jardins a la part nord del Túria, al qual va donar el nom de la seua filla perquè tots la recordaren. Eixe seria, doncs, l’origen de la Saïdia de València.

Zaida va créixer feliç al seu palau, i la seua extraordinària bellesa va traspassar fronteres arribant a oïts d’Abu Hafs, germà del califa almohade, qui va prometre que es casaria amb ella encara que haguera d’arrasar tot el regne del seu pare per a aconseguir-la. Tot i això, la princesa estava enamorada i mantenia una relació amb un cavaller cristià dels que hi havia a València al servici del seu pare, Ibn Mardanix, que li va proposar fugir a Castella i casar-s’hi abans que els almohades arribaren a València. Però ella es va negar perquè mai no podria viure en cap altre lloc que no fóra el seu palau de la Saïdia. Finalment, Ibn Mardanix va morir, i l’exèrcit almohade va conquerir la ciutat, però quan Abu Hafs va anar al palau a buscar la seua estimada, ella ja no estava, perquè els seus germans havien pactat en secret amb el califa Yusuf i l’havien enviada a Marràqueix per a casar-la amb ell. Abu Hafs, doncs, havia estat traït pel seu propi germà, que li l’havia furtada.

Tot i que el califa es va desviure per ella, i la va cobrir d’atencions i riqueses, la vida no era gens fàcil per a Zaida en la capital de l’imperi almohade, perquè ella tot el que volia era tornar al seu palau de València, de manera que va caure malalta. Així, finalment, Yusuf es va haver de resignar i va enviar Zaida a València perquè millorara gaudint dels bells jardins al nord del Túria, però ja no es va poder recuperar de la seua melancolia i va morir al seu apreciat palau, on va ser soterrada. Diuen, a més a més, que quan els cristians van conquerir València, molts anys després, van trobar el cos de Zaida incorrupte, mantenint la seua esplèndida bellesa com si s’acabara de dormir.

Fins ací una versió molt resumida de la llegenda de la princesa Zaida, que és una de les explicacions habituals (i de fet la més estesa actualment) que es donen per a l’origen del nom àrab de l’antic monestir cistercenc de la Saïdia, fundat al segle XIII després de la conquesta cristiana. Però no és l’única explicació existent, ja que també hi ha qui diu que el nom del presumpte palau andalusí, previ a la construcció del monestir cristià, prové en realitat del d’Abu Zayd, el darrer governador almohade de València, ja que, al cap i a la fi, Zayda és la versió femenina del nom àrab Zayd. Però encara hi ha una tercera explicació que es dóna des de fa temps, que diu que saïdia o zaydia és una paraula àrab que significa barri als afores d’una ciutat amb mesquita pròpia, un mercat, escola, etc. Quina versió de les tres és la bona? Doncs, el ben cert és que cap d’elles ho és exactament, perquè no hi ha cap paraula àrab que signifique això i s’assemble al topònim Saïdia, ni el presumpte palau té res a veure amb Abu Zayd pel que sabem ara a nivell documental (ell tenia altres propietats), i és ben evident que la història de Zaida és una llegenda sense massa fonament històric. Amb tot, cal dir que habitualment les llegendes són invencions que quasi sempre es basen en algun fet real, o responen a interessos concrets quan són inventades, i per això és interessant estudiar el tema amb més deteniment.

No està gens clar quin és l’origen de la llegenda de Zaida, però Gaspar Escolano ja la recull al segle XVI en una versió extra curta, dins de les dos possibles explicacions que aporta per al topònim del famós monestir. Primer diu que el nom prové de “un jardín y casa de campo de un moro llamado Zaydi“, però també diu a continuació que “otros dicen que eran baños de una mora rica llamada Zayda“. Escolano acostuma a recollir les llegendes que circulaven per València en la seua època (moltes vegades donant-les per bones, o recreant-les ell directament), de manera que és evident que la cosa ve de lluny, i després d’Escolano també ho recullen altres autors, segurament copiant-lo, però sempre amb un simple esment sense donar detalls.

L’origen de la llegenda en extens pareix estar en l’escriptor, historiador i periodista del segle XIX Juan Bautista Perales (Moixent, 1837 – Barcelona, 1903), qui va escriure la història completa en la seua obra Tradiciones Españolas. Valencia y su província, una sèrie de llibres que recullen llegendes d’este tipus per tota la península. De fet, la lectura del text evidencia que fou ell qui es va inventar la llegenda a partir d’una simple idea molt més antiga, com la que ja recull Escolano segles abans, i la va escriure com una espècie de novel·la curta amb diàlegs inclosos. És per això també que la versió narrativa que va fer Perales de la llegenda de Zaida conté totes les característiques pròpies del Romanticisme del segle XIX, ja que està basada en un tipus d’amor que no existia a l’edat mitjana i, a més, té un aire clarament orientalista, seguint la moda del seu temps. De fet, des d’unes dècades abans estaven molt de moda els poemes èpics i romàntics de caire oriental, com per exemple el que va publicar Antonio Ribot cap a 1850 en el Mercantil Valenciano anomenat, precisament, Solaimán y Zaida, o el precio de una venganza, basat en una història d’amor desenvolupada a Egipte durant l’ocupació napoleònica. I és que el punt de partida d’este poema, i de molts altres, era el text més antic dels francesos Aguste Barthélémy i Joseph Méry, anomenat Napoleon en Egypte, que va tindre un immens èxit per tota Europa.

Tot plegat és el que fa totalment inversemblant la llegenda de Zaida des del punt de vista històric, si bé també cal dir que Perales insisteix en diversos llocs dient que la història està basada en cròniques àrabs recentment descobertes. Efectivament, es veu com el text, sobre una base inventada, està farcit de dades reals extretes de les cròniques àrabs que es coneixien en aquell moment, per a donar-li més versemblança a la història. I així, per exemple, sabem que Ibn Hamusk existia i que va pactar una aliança amb Ibn Mardanix, reconeixent el primer la seua submissió al segon. I sabem també cert que, per a segellar el pacte, Ibn Mardanix es va casar amb una filla d’Ibn Hamusk. Però este últim no era “senyor” de Múrcia, com diu la llegenda de Perales (de fet, és ben sabut que Múrcia era la capital on vivia Ibn Mardanix, i no a València com insinua el text perquè tot encaixe), sinó que va ser nomenat general dels exercits d’Ibn Mardanix i durant les campanyes per a intentar conquerir Còrdova i Granada el va nomenar, a més, governador de Jaén, Úbeda i Baeza. El que no diuen les fonts àrabs és el nom de la filla, ja que, evidentment, no té cap importància per als cronistes al no ser protagonista de la història, més enllà de ser moneda de canvi en les aliances polítiques de la seua família… continuar llegint…

Grup Harca