Ser de Castelló
Ser de poble és alguna cosa més que una ubicació geogràfica com qualsevol altra. Hi ha qui pensa que no és important haver nascut en un lloc o en un altre, que la vida de cadascú haguera transcorregut indistintament i de forma independent al lloc del propi naixement. Però esta premissa es manifesta simple per mentidera, atés que el lloc de naixement i on u viu fa simbiosi amb la nostra pròpia biografia.
Jo soc de Castelló i moriré sent de Castelló, encara que la meua situació geogràfica concreta puga variar i canviar en algun moment. Els meus records, la meua llengua, el meu imaginari col·lectiu…, està sempre envoltat d’esta realitat de ser poble i ser de poble, però no d’un poble qualsevol, sinó del meu.
No es pot disfressar l’origen ni podem canviar una trajectòria vital, donat que ens és pròpia: constitutiva –substantiva, diria el nostre amic Tobies. El que és substantiu és el que «sub-jau», el que està dins i dona identitat, i tots els que som de Castelló ho portem dins. El nostre imaginari es fa col·lectiu, lligat a unes memòries, uns personatges, unes dites, uns costums, uns carrers, unes festes i unes cançons. Sovint s’utilitza l’expressió «ser de poble» com a argument pejoratiu, per part d’aquells que no ho són, però per a nosaltres és motiu de tot el contrari; és un signe que marca més encara la nostra identitat, menys anònima i més solidària al ser marcada per la coneixença. La ciutat, enfront del poble, encarna la fragmentació, l’individualisme i el desarrelament. Tot el contrari que el que significa «ser poble».
Em ve al cap la gran obra de l’escriptor Miguel Delibes, autor d’un cúmul d’històries viscudes centrades en la perifèria del camp i dels pobles. S’ha dit que l’art d’escriure és a la vegada l’art de descriure. Escriure les nostres vides és, per tant, descriure el nostre poble i aquells que l’habiten: la plaça de l’Om amb el rellotge de sol, el riu Xúquer i l’Albaida, el pont i la Font Amarga, les festes locals, els veïns i la nostra llengua: el valencià. I és, certament, el valencià que compartim amb la resta de valencians, però també el parlar concret que emprem amb l’accent i les peculiaritats expressives que el fan més nostre encara.
D’esta manera este gran mestre de la literatura ens descobrí part d’unes biografies, potser oblidades, potser a priori poc importants, però plenes de vivències i simbolisme. El protagonista del relat «El pueblo en la cara» (1964) acaba descobrint que « ser de pueblo era un don de Dios y que ser de ciudad era un poco como ser inclusero». I conclou: « mientras el pueblo permanecía, la ciudad se desintegraba por aquello del progreso y las perspectivas de futuro». Si el centre deprecia la perifèria, aleshores es perd el detall i el matís, de forma que la realitat es torna més fosca. El nostre poble forma part d’una d’aquelles illes interiors –com assenyala l’escriptor castellà– que, tanmateix, és el nostre paradís i lloc de descans –pel simple motiu que et retrobes amb la concreció dels detalls que et fan sentir còmode. Els xicotets detalls amaguen les grans narracions; en canvi, la globalització homogeneïtzant aplana la realitat i la confon, la torna grisa. En este sentit, Castelló no es deixa tamisar, i no ha de fer-ho mai, seria el seu final. Els nostres costums i tradicions més arrelades han de ser defeses i celebrades any rere any.
Hom podria dir carregat de raó: «Però què té el teu poble que no tinga un altre poble de qualsevol altre lloc?» La resposta seria ben senzilla, però plena de significat biogràfic: «Res, però és el meu poble i conforma la meua identitat; això és molt, millor dit, és tot; va amb mi per on vaig. I sense eixa identitat deixaria de ser jo». No oblidem que tots correm el risc –com assenyala un article que reflexiona sobre els nostres pobles i les seues identitats–, del següent: «Tinc la sensació que els pobles cada vegada són menys poble, que van perdent la seua identitat i per tant la seua capacitat de crear identificació en els seus veïns i veïnes» (Carles Senso: «M’agrada ser de poble», Levante, 2017).
També el nostre poble està en risc de perdre part de la seua identitat i memòria col·lectiva. Cal fer poble i fer-lo a cada instant, sovint. Per això, no podem deixar de banda una forta aposta per la cultura, buscar espais de convivència i diàleg entre totes i tots, escoltar al que pensa distint però que fa part de la meua vida quotidiana. Perquè, com concloïa article:
També fan falta dirigents polítics que deixen de pensar en els comicis electorals i demostren amplitud de mires. Que dissenyen un pla perquè l’interior de la Ribera no siga, d’ací mig segle, subjecte d’un nou llibre de Paco Cerdà sobre racons despoblats sense remissió. Fa falta implicació per part de tots i fer més poble que mai.
Xavier Aznar i Sala
Font: Article publicat en ‘El Miragall‘ de paper del mes d’agost de 2021.
