- PUBLICITAT -
Temps de lectura 6 minuts

 

Font: diarilaveu.cat

L’estiu del 2012 el País Valencià cremava literalment. Grans incendis, de magnitud superior als que vam patir fa uns mesos, devastaven els termes de més de 20 municipis i 9 espais de la xarxa Natura 2000. En pocs dies, del 28 de juny al 7 de juliol, el foc arrasava més de 50.000 hectàrees. Tanmateix, els primers dies les portades de la premsa impresa no reflectien la gravetat de la situació i destacaven l’èxit de «la roja» a l’Eurocopa. En general, els periòdics importants no investigaven el fons de la qüestió, les causes que els havien provocat, i les decisions polítiques que en aquest sentit s’havien pres els últims anys.

PUBLICITAT

Un clar símptoma de l’estat de prostració dels principals mitjans informatius valencians davant del poder polític del PP que manava a la Generalitat des del 1995, quan Eduardo Zaplana es va convertir en president. El conseller de Governació, Serafín Castellano, responsable de la prevenció i extinció d’incendis, havia estat més ocupat a declarar Bé d’Interés Cultural els bous al carrer i a muntar l’anomenat «Càrtel del foc». Just fa uns dies, més de deu anys després, l’Audiència espanyola confirmava el seu processament i Anticorrupció demanava 21 anys de presó «per alterar» els «processos de contractació i adjudicació» de les tasques d’extinció d’incendis. Segons el jutge, els fets podrien constituir delictes de suborn, organització criminal, alteració de preus en concursos o contractació pública, falsedat documental, malversació de fons públics, prevaricació, associació il·lícita, negociacions prohibides a funcionaris públics i tràfic d’influències.

Uns delictes que, en vista de tots els condemnats posteriorment per les mateixes causes, abundaven en el si de les institucions valencianes, governades majoritàriament pel PP. Un any abans, Francisco Camps havia dimitit i havia pres possessió del càrrec de president del govern valencià Alberto Fabra, i també havia deixat el càrrec al capdavant de la Diputació de Castelló Carlos Fabra, imputat pels presumptes delictes de suborn i tràfic d’influències. Igualment, cal tindre en compte que Rita Barberà era batlessa del Cap i casal des del 1991, i Sonia Castedo, d’Alacant des del 2008, quan va succeir Luis Díaz Alperi, que va abandonar l’alcaldia acusat de corrupció.

Així, doncs, no era d’estranyar que, a molts ciutadans, els fera l’efecte que al País Valencià no només cremaven les muntanyes, també la Generalitat, les diputacions, alguns ajuntaments i altres organismes públics, amb l’aquiescència de bona part del sistema mediàtic, començant per Canal 9.

En aquest context, Moisès Vizcaino, advocat i activista de Castelló (la Ribera Alta), va prendre la ferma decisió de fer realitat un projecte que havia covat llargament: un diari digital 100% en valencià, en clau valenciana i redactat al País Valencià. L’empresa no era fàcil, pràcticament totes les iniciatives anteriors que partien amb plantejaments semblants havien fracassat poc després d’engegar-se i les úniques que resistien eren filials de periòdics de Catalunya, i, per tant, poca gent augurava un futur diferent per a aquesta empresa. Tanmateix, Vizcaino s’havia preparat a fons durant uns anys, havia estudiat com funcionaven mitjans de la resta de territoris de parla catalana i altres referents internacionals per a aprendre dels encerts i els errors comesos, havia elaborat un pla de viabilitat econòmica basat fonamentalment en les subscripcions i, sobretot, s’havia convençut de la necessitat d’un periòdic d’aquestes característiques per a contribuir a l’enfortiment i el prestigi social de la llengua i per a parlar del País Valencià des d’un punt de vista diferent en un moment tan greu com el que es vivia aleshores.

Era el moment de constituir un equip de persones de confiança que, malgrat que reduït, poguera posar els fonaments de la proposta. Tots coneixien la intenció de Moisès des de feia temps, havien vist com adquiria cos i es definia amb un pla d’execució concret, i en compartien els objectius. El seu germà Jordi Vizcaino se n’encarregaria de la part financera; Miquel Pallarés, de la comercial, i Joanjo Puertos, de la tècnica. De mica en mica, en les reunions que van mantindre a partir d’aquell estiu, es van acabar de perfilar els detalls i les línies mestres del diari. La idea de basar el manteniment de la publicació en les aportacions de subscriptors ja va sorgir a l’inici i, de fet, va originar la primera campanya per aconseguir agermanats des d’1 euro al mes («un café al mes»).

La determinació era irreversible: La Veu del País Valencià es publicaria per primera vegada el primer de gener del 2013. A partir de llavors, la maquinària, amb totes les dificultats imaginables, es va posar en funcionament i el 9 d’Octubre del 2012 s’anunciava oficialment que el nou digital apareixeria a les pantalles el dia de Cap d’Any.

La notícia va tindre una conseqüència inesperada, ja que Joan Camp, de Tirabol Mèdia, una empresa de Barcelona dedicada a oferir solucions a necessitats de comunicació a Internet, es va posar en contacte amb La Veu per a oferir els seus serveis. Després d’unes trobades, es va decidir treballar amb Tirabol, una determinació que va ser cabdal per al model de web del diari.

Calia ajuda de tothom que volguera apostar per La Veu del País Valencià i complicitat, la complicitat de molta gent que compartira la mateixa il·lusió. Per això, Vizcaino i els amics que donaven suport al projecte des del primer moment van contactar amb totes aquelles persones que podien aconsellar o aportar-hi alguna cosa perquè aquella idea que de mica en mica es materialitzava arrencara amb bones expectatives.

No sempre els pronòstics eren esperançadors, sovint eren més prompte descoratjadors, però s’havien de tindre en compte, en especial quan eren fruit de l’experiència. Recorde una reunió amb J.J. Pérez Benlloch en un restaurant del barri del Carme de València a la qual també van assistir persones alienes al periodisme, com ara Ferran Muñoz (que l’havia organitzada), però que coneixien bé les experiències que hi havia hagut anteriorment. El veterà periodista va exposar amb cruesa la realitat del panorama comunicatiu valencià i els intents frustrats de mantindre una premsa independent al nostre territori. Malgrat l’entusiasme i l’acurada planificació de Vizcaino, no veia que el projecte poguera aguantar molt de temps.

No obstant això, en altres casos, sense arribar a ser optimistes, les expectatives dels interlocutors prenien un altre caràcter més estimulant i aquesta empenta, per nímia que fora, era prou per a confiar que podia anar bé. Així, el novembre del 2012, Vizcaino, Anna Moner i qui escriu aquestes línies també ens vam reunir amb Xavier Aliaga a Xàtiva perquè coneguera la iniciativa de primera mà i explorar possibles vies de col·laboració. El resultat de la trobada, tot i les reserves de l’escriptor per com havien acabat altres propòsits d’aquesta mena, va ser fructífer. Gràcies a la seua intercessió, hi escriurien columnes d’opinió una nòmina de periodistes reconeguts, com ara Víctor Maceda, Antoni Rubio, Esperança Costa, Ignasi Muñoz i ell mateix.

Encara n’hi hauria més, de reunions importants, quan el digital feia pocs dies que havia aparegut. Una va ser la que Vizcaino i el primer director de La Veu del País Valencià, Xavier Pérez, van mantindre a Bétera (el Camp de Túria) amb el creador i director de Vilaweb, Vicent Partal, un veritable referent. Perquè Vizcaino recorda que llavors era, i ho continua sent, subscriptor de Vilaweb, i uns anys abans fins i tot s’havia plantejat fer una edició local del diari al seu poble. Partal els va animar a tirar endavant i els va advertir que l’empresa «requeria paciència i persistència» (aleshores ell aspirava a assolir 10.000 subscriptors anuals), i els va oferir la seua col·laboració, tal com havia fet anteriorment amb altres mitjans que no van quallar.

Notícia de portada de La Veu del País Valencià l’1 de gener del 2013

Els dies abans de la publicació de La Veu del País Valencià per primera vegada van ser frenètics perquè el 31 de desembre del 2012 tota la maquinària estiguera a punt per a l’estrena. Recorde nítidament que aquell dia, mentre dinàvem en un restaurant, Moisès Vizcaino va posar damunt de la taula un ordinador per a mostrar-nos, a Anna Moner i a mi mateix, la portada de l’endemà. La feina perquè La Veu del País Valencià iniciara el su camí estava feta i l’editor no podia ocultar la preocupació perquè no fallara res en l’últim moment i, alhora, la joia per aquell pas decisiu que estava a punt de fer.

Després de molts dies de treball i de molts nervis, «tot va funcionar perfectament», assenyala Joanjo Puertos. Per a totes les persones implicades d’una manera o altra, aquell va ser un dia intens, dels que no s’obliden. En especial, per a Moisès Vizcaino: «Vaig sentir emoció, molta emoció, de veure que el somni de tindre un digital d’actualitat en català al País Valencià començava a fer-se realitat… i, sobretot, molta emoció pensant en totes les persones i intel·lectuals del País Valencià que ens han precedit defensant la llengua, el país i la dignitat de la gent».

- PUBLICITAT -