La Fundació organitza una conferència sobre el valencià, amb Xavier Serra Labrado, de Plataforma per la Llengua

 

Rubén Galera.
Castelló, abril de 2023

El passat divendres 31 de març, el Grup d’Intervenció Comunitària de Castelló (La Fundació) va oferir, en el segon pis de l’Obrera, la tercera conferència d’enguany, a càrrec del reputat orador i filòsof de Sueca, Xavier Serra Labrado, col·laborador de Plataforma per la Llengua. El títol d’esta fou: «Valencià: emergència lingüística», i assistiren a l’acte unes trenta persones. La finalitat d’esta xarrada, que el de Sueca va dividir en tres parts, és la d’encoratjar els valencianoparlants a mantindre la seua llengua en tots els àmbits d’ús i no arribar a una situació sense retorn, com ara la de l’extinció del valencià com a llengua.

D’entrada, Xavier Serra va començar la conferència parlant de tres casos de llengües minoritàries que han tingut diferents dissorts al llarg del seu recorregut vital. Dels txuktkis, per exemple, va relatar l’experiència de l’escriptora catalana Montserrat Roig, que va recollir en un dels seus llibres, L’agulla daurada. El cas és que en un viatge a Rússia va conéixer la llengua txuktxi i un dels seus parlants que, mentre estudiava en una universitat russa, va aprofitar l’estada per començar a codificar la seua llengua pròpia i donar-li un alfabet, una gramàtica i una literatura.

Les altres dos llengües de què va parlar foren l’ídix i el còrnic. L’ídix, de fet, era la llengua d’ús habitual dels jueus del centre i de l’est d’Europa, però amb el naixement de l’estat d’Israel va ser bandejada, a favor de l’hebreu. Per tant, de ser una llengua amb 20 milions de parlants va passar a ser una llengua morta en poc més de trenta anys. La tercera i última de les llengües que va parlar Xavier Serra fou el còrnic, una llengua morta que es parlava a Cornualles fins al segle XIX, segons ha fet vore el de Sueca recuperant l’exemple d’un dels llibres de Vicent Partal. Per tal d’encoratjar el públic assistent, va explicar que als anys 60, unes quantes famílies van recuperar el còrnic educant els seus fills amb la llengua materna retrobada. I esta, a poc a poc, va anar recuperant àmbits d’ús fins que en l’actualitat, després que hagen passat seixanta anys, arribe a tindre uns 300 parlants.

Havent relatat els paradigmes de les tres llengües, Serra va extraure tres conclusions: el nombre de parlants no és important, una llengua amb milions de parlants pot desaparéixer en 30 anys i, la tercera, una llengua morta es pot resuscitar.

En la segona part de la conferència l’orador de Sueca es va centrar en el valencià. Fent un recorregut quantitatiu, va dir que «el que ens passa als valencians és habitual en altres llengües de tot el món», ja que «es parlen vora 6000 llengües en uns 200 estats. Per tant, el món està ple de casos com el nostre». I com hem arribat a una situació d’emergència lingüística? Doncs perquè «les previsions per al valencià i les llengües minotaritàries és negre, perquè se’n salvaran 600 d’ací a finals del segle XXI», ha reblat el clau el membre de Plataforma. Malauradament, les llengües moren a pressa en un  procés que s’ha accelerat.

Altres qüestions que va tractar foren el tema de la segregació dels valencians respecte del català que es parla en altres territoris del domini lingüístic i la separació terminològica per a referir-se al mateix concepte. Però també va parlar de les coses bones que han fet els valencianoparlants, com ara que van saber assimilar la immigració que va rebre el País Valencià als anys 60, perquè aleshores era l’única llengua del carrer, a pesar dels quaranta anys de monolingüisme i persecució del franquisme. I va fer notar que calia recuperar la màxima de Joan Fuster: l’«ara o mai», amb un to distés.

Els àmbits d’ús són, per al de Sueca, la clau per mantindre i recuperar la salut del valencià, perquè és important vore la nostra llengua en rètols, la senyalítica i les etiquetes dels productes, així com en la TV, els periòdics i les ràdios. Però el problema dels valencians és el canvi de llengua. En ocasions hi ha valencianoparlants que canvien de llengua quan estan fora, en una altra ciutat, i es dona el cas paradoxal que els altres contertulians també parlen valencià. A tot això demana una solució: tindre resistència, començar les converses amb un «bon dia» i no claudicar quan ens imposen una conversa en una altra llengua que no és la nostra pròpia.

L’orador de Sueca va demanar la col·laboració ciutadana amb Plataforma per la Llengua, perquè els valencianoparlants denuncien, per mitjà de l’ONG del valencià, la vulneració dels seus drets lingüístics. Per posar un exemple, Xavier Serra va explicar el cas del ciutadà que no va ser atès en valencià i que, a més, va ser denuncuat pel metge que l’havia d’atendre com a funcionari que és. El món al revés. Plataforma va ajudar en este cas flagrant de vulneració de drets lingüístics al pacient.

Per acabar la conferència, el filòsof de Sueca va incidir en el fet que els valencians no hem de caure en el parany de la sol·lució burocràtica dels polítics. Només els parlants reivindicaran i mantindran el valencià. Per què hem d’estar preocupats? Per l’empobriment de la diversitat lingüística del món, i de l’Estat espanyol en concret, ja que els manlleus i els neologismes enriquixen totes les llengües, les unes a les altres. L’altre argument de pes per mantindre la nostra llengua és que tot el contingut d’una cultura està comprés en el dipòsit de la llengua i la realitat de les associacions possibles que es fa amb estes. Finalment, Serra va recuperar una pregunta de Joan Fuster: «Què seríem si no parlàrem valencià?»; i va donar pas al torn de preguntes.