INFORMACIÓ DE CASTELLÓ NOTÍCIES

Conferència l’estat de la cultura a Castelló a càrrec de Rafael Estrada – 29 de novembre de 2019

Rafael Estrada i Puertos

Tot i que el nom de la xarrada puga semblar una mica pretensiós, la intenció per la meua part està molt lluny de ser-ho. «Estat», en aquest cas, fa referència a un terme utilitzat en el món mèdic. «Cultura» podria ser la malaltia —lleu o greu— i Castelló, el malalt. Bé, traspassant el terme a l’àmbit que ens pertoca, caldria definir el significat de CULTURA i fer una diagnosi al nostre poble, sense oblidar d’on venim, què s’ha fet, i on som i volem anar. En aquest cas, CULTURA és una gran casa que generacions castellonenques han anat construint fins ara i que han anat restaurant al llarg del temps. De ben segur que m’oblidaré de fets i persones que han ocupat eixa gran casa, però vull deixar clar que el que escric és la meua visió personal, i des del meu temps i espai de vida. Algú/na més endavant podrà aprofitar aquest escrit per ampliar-lo i millorar-lo en el futur. Tota pedra fa paret.

CULTURA vol dir «cultiu», «conreu», i significa la suma de cultius o conreus materials o espirituals, realitzats per l’home i pels pobles al llarg de la història. Per això, intentar abordar en aquest treball tota l’obra feta resulta una tasca quasi impossible. No obstant, i com ja he dit abans, intentaré recordar i aportar tot allò que per la seua importància ha incidit en la vida nostra i que perdura en el temps. El passat ensenya i nosaltres hem d’aprendre de tot allò que ens ha deixat de positiu i  ens ha dut fins ací. Des de la gent emprenedora des dels diferents àmbits de treball fins al personatge il·lustre més significatiu han fet cultura, la nostra història com a poble. Molta gent que anomenarem al llarg del treball ja no es troba entre nosaltres, però sabem ben cert que ens acompanyaran sempre amb el seu exemple. Molts personatges anònims i estimats no tornaran mai més. A tots i totes, el nostre agraïment.Tot i que el nom de la xarrada puga semblar una mica pretensiós, la intenció per la meua part està molt lluny de ser-ho. «Estat», en aquest cas, fa referència a un terme utilitzat en el món mèdic. «Cultura» podria ser la malaltia —lleu o greu— i Castelló, el malalt. Bé, traspassant el terme a l’àmbit que ens pertoca, caldria definir el significat de CULTURA i fer una diagnosi al nostre poble, sense oblidar d’on venim, què s’ha fet, i on som i volem anar. En aquest cas, CULTURA és una gran casa que generacions castellonenques han anat construint fins ara i que han anat restaurant al llarg del temps. De ben segur que m’oblidaré de fets i persones que han ocupat eixa gran casa, però vull deixar clar que el que escric és la meua visió personal, i des del meu temps i espai de vida. Algú/na més endavant podrà aprofitar aquest escrit per ampliar-lo i millorar-lo en el futur. Tota pedra fa paret.

La cultura castellonenca està plena de personatges il·lustres que, en diferents èpoques i camps diversos, han fet aportacions significatives. Procuraré cenyir-me a allò de més important del segle passat i l’actual, perquè disposem de més documents; així i tot, citaré algunes persones rellevants d’altres temps com el Síndic Pere Calp, al segle XVI —primer alcalde del poble i síndic de la Universitat de Castelló de Xàtiva— o Vicent Ignasi Franco (1741-1804), que s’oposà a les observacions d’Antoni Josep Cavanilles en allò que aquest es manifestà en contra del conreu de l’arròs. La seua erudició es manifestà millor en altres estudis sobre la població. Part de les seues obres foren reeditades l’any 1987 per la UNED d’Alzira i la Diputació de València. També cal afegir el fundador del Col·legi-Asil de Sant Domènec, Salvador Gil (1844-1912).

Pel que fa a la nostra Lira, els més coneguts han sigut els mestres Jaume Fayos (Xàtiva, 1876) i Luís Ayllón, perquè amb ells s’han guanyat certamens. Fayos es va fer càrrec de la banda en 1909, convertint-la en una de les millors, gràcies al seu treball pedagògic i al poble que el va recolzar incondicionalment. Aquest esforç el dugueren a obtenir el 1er premi de la Secció Primera al Certamen de 1925 i el 1er de la Secció Especial els anys 1927 i 1945, aquest any amb El aprendiz de brujo, de Paul Dukas i l’obertura Tannhäuser, de Wagner. Abans va assistir a l’Exposició Universal de Barcelona (1929) i als certàmens musicals de Múrcia i Alacant. El seu treball ha estat reconegut al llarg dels anys tant pels seus alumnes com pels amants de la música, en general.

El mestre Jaume Fayos.

Cal que destaquem músics com Francisco BenetóFiliberto Estrela i José Gonzàlez, que triomfaren arreu del món. Benetó, fill predilecte, va viure a Lisboa on va morir el 1945. Amb Luís Ayllón s’aconseguiren dos grans premis als Certamens de la secció especial amb Per la flor del lliri blau (1948) i Don Juan (1949).

PUBLICITAT

De principis de segle són, també, “El Círculo Castellonense”,  club preocupat pel món cultural, i pintors de reconeguda vàlua com Virgilio Bernabéu i Alberto Pla Rubio. D’especial importància fou en aquell temps la Societat d’Instrucció i Protecció d’Obrers (L’Obrera).

En 1914 fou inaugurat el Teatre Ideal (reformant-se el 1982 i reinaugurat amb el projecte de cinema comunitari el 18-9-1993), que amb el Califòrnia (cinema d’estiu, 1948) i el Rex (cinema d’hivern, 1951) han vist desfilar diversos espectacles de relleu: culturals, d’esplai i entreteniment, jocs florals –fins el 1980- i discursos de gent il·lustre.

Representació de l’obra teatral “El Rey que rabió” al teatre Ideal, on participà gent del poble.

Des de 1933 fins desembre de 1935 s’edita Cultura, fundada per Eulogio Puig, butlletí d’informació municipal on es comentaven diversos temes d’àmbit general i destacaven les gestes dels nostres ciclistes Salvador  Molina i Antoni Escuriet, i les activitats de l’Agrupació Artística Local.

Les publicacions de Cultura.

Després de l’impasse d’una guerra i una postguerra, les conseqüències de les quals va patir la societat valenciana en grau superlatiu, i malgrat la repressió franquista, Castelló sempre ha estat un poble que ha fet costat a allò que ens donava prestigi de cara al món; és a dir, la música i l’esport. I va ser l’any 1946 quan es va fundar la “U.D Castellonense”, el nostre equip de futbol.

Un equip del nostre “Castellonense” de finals dels 60 acompanyat pel seu president Antoni Escuriet, una llegenda del ciclisme.

En 1950 apareix Nostre poble, editant-se huit números fins el 1951, publicació iniciada per Amadeo Romà, cronista oficial des del 1954 fins el 1965, secretari de la Comissió de Festes durant vint-i-cinc anys, director del Butlletí Municipal durant vint-i-un anys, etc…: un funcionari modèlic i molt actiu, que va recolzar sempre el món de la cultura i el nostre poble. Amadeo, a més de fer un bon grapat d’articles als programes de festes i allà on va col·laborar, va editar el 2002 el llibre titulat “Recuerdos que se pueden contar”, on de manera autobiogràfica ens conta moltíssimes coses de la vida quotidiana del poble.

Durant aquell temps persones com Federico Picornell (metge) i José Roig (practicant) estaven en boca de tothom per la seua incidència, per la seua obra social i pel seu recolzament al progrés i la cultura. Cultura que des del vessant religiós, duien endavant Salvador Pons i Eduardo Perales, que també aportaren alguna obra literària.

Al nostre País, tot i que hi hagué censura i prohibicions no es va perdre tot, per fortuna, i per la fidelitat —conscient i inconscient— de la nostra gent van mantenir viva la llengua. Una llengua absent dels mitjans de comunicació i dels sectors de l’educació i l’ensenyament.

No obstant, els nostres escriptors intentaren la seua recuperació com a idioma de cultura i tingueren un autèntic interès per la conservació i la seua defensa, així com de la nostra personalitat, perquè la ignorància sobre nosaltres mateixos és el primer dels nostres mals. Si comencem per resignar-nos a ser analfabets en la nostra pròpia llengua, és natural que després no tinguem cap consciència de la importància d’allò mateix que ignorem.

Però, val la pena de fer l’esforç per superar aquesta ignorància i aquesta inconsciència?

Com diu el professor Sanchis Guarner (que fou mantenidor en les festes del 1977):

Per tant, la manera més eficaç de defensar la nostra llengua és parlar-la i escriure-la a tot drap. Car una llengua és, primàriament, per a ser parlada i escrita.

Sense això, tot el demés no passa de ser un eixorc i suïcida «sano regionalismo» en profit de la cultura colonial.

Al nostre poble, veiem reflectit aquest esforç als escrits dels llibres de festes signats pel castellonenc Eduard Soler i Estruch, historiador, poeta, escriptor, matemàtic, dibuixant i pintor, una persona clau en la nostra història i a qui l’Associació Síndic Pere Calp va retre homenatge l’any 1998. Va nàixer al carrer dels Sants de la Pedra (1912) i va morir a Carcaixent l’any 1999. Es va iniciar com a autor en els  difícils anys de la postguerra. Fruit de la seua dilatada dedicació a les lletres és la vintena d’obres que té publicades, com ara els llibres de narracions Contes sense fel i De la ingènua veritat(1961). També és autor d’un interessant Refranyer de la Ribera (1980), de poemes com el Camí de la Font Amarga El campanar i de diverses monografies. Té una ronda al seu nom.

Publicacions d’Eduard Soler i Estruch.

Fernando Ferri, dibuixant, pintor i mestre escrivia articles sobre el poble —de gran qualitat, per cert— en la premsa de l’època, i els poetes locals Rafael Garrigues i Cándido El Serrano” escrivien poemes sobre les persones i els costums del nostre poble.

En 1960 Josep Giner, president de la secció filològica de Lo Rat Penat d’aquella època, membre de la comissió científica que durant els anys trenta elaborà les Normes de Castelló i persona sàvia pel que fa a la toponímia dels nostres pobles, va proposar a l’Ajuntament el nom de «Castelló de la Ribera». Poc després, José Martí Soro publica Historia de V. de Castellón. Martí fou cronista oficial fins l’any 1996, sent substituït per l’historiador i escriptor Vicent Ribes, autor d’obres com Secrets del Castelló setcentistaHistòries de Castelló… que va coordinar unes Jornades d’Història Local. Passat un temps, va dimitir com a cronista i, ara mateix, no en tenim; per tant, crec que seria convenient  la creació d’una Comissió d’Història i Tradició, composta per gent del poble, que s’encarregara de posar al dia la nostra història com a poble des dels diferents àmbits de vida: cultural,  educatiu, esportiu, món del treball, econòmic, urbanístic,…

Per aquells anys seixanta, Joan Fuster amb Nosaltres els valencians i Raimon amb la cançó Al vent eren els símbols dels valencians inquiets, progressites i nacionalistes. Ens feien sentir nosaltres sense cap sentiment d’inferioritat. A Castelló, la nostra biblioteca, porta el nom de l’escriptor de Sueca, i Raimon va actuar el 24 d’octubre de 1973 al que aleshores era cinema Rex —impensable durant el  franquisme— en un concert organitzat pel Cercle Cultural Renaixença, joves del poble que tenien inquietuds culturals i que recuperaren la llengua per a tota mena d’activitats literàries, festives i d’esplai.

Lluís Llach a l’antic poliesportiu municipal (1-9-1993).

Impulsaren, també, un Cinema Club, i organitzaren festes arrelades amb les nostres tradicions, essent l’alcalde Andrés Moreno.  Cal destacar, també, el mestre Pepe Sanz, que fou alcalde, i la visió de futur que tenia pel que fa a la creació d’indústria al poble. El 23 d’abril de 1963 s’inaugura la Biblioteca Pública Municipal, essent el primer bibliotecari Rafael Martí –pare del nostre Xavi Martí.

Florentino Soria, subdirector general de cine i teatre espanyol en 1966, que vingué a la inauguració del projecte de Cinema.

Pel que fa a la cultura esportiva —tenint en compte que la música i l’esport, sobretot el futbol i el ciclisme, eren els eixos on girava la vida social del poble—,  el 1964 celebràrem la finalització al Giro d’Itàlia i el Tour de França de Salvador Honrubia Floreal. Abans ja havíem tingut dues figures destacades en Salvador Molina i Antoni Escuriet, —també Penalba—,  i seguíem la trajectòria de jugadors de  futbol com Manolo Amorós —fill d’un bon músic—, i de CatalàLiñanaBadalMenaBellverLorente, Roselló, García, Àlvarez, etc. I els partits del nostre “Castellonense” al vell camp de l’Almenà, on jugaven el meu germà Pepe i el meu cosí Vicente i, uns anys després Òscar i Rubén, els fills d’aquest. Abans ja eren coneguts SoroFerriDaràs i Pepín Ribes, que jugaren també en categories superiors. Ja més pròxims a nosaltres, destacaren els germans Perucho, Pepe i Carlos Badal, Fernando García, Abril, Gabi, Robert i altres.

La nostra banda continuava els èxits d’una manera més discreta. De la mà de Francisco Hernández eixiren molts i bons músics —professionals, ara— i la gravació d’un disc (amb ell i Nicanor Sanz, com a directors) de “Passos dobles del País Valencià” amb la portada de l’artista Manolo Boix, i l’aportació musical d’homes ocupats pel treball del camp durant tot el dia. Fou digne el treball pedagògic realitzat a la Musical per músics com Faustino CandelMartorellRomeroRosasAlba

Concert de la banda a la plaça de l’Om.

En aquella època ja eren a Madrid Josep Talens, que té un carrer al seu nom, Roberto Liñana i Peregrí Caldés, bons músics i bones persones. També destacava Pepe Garrido.

Foren anys on els retors d’aleshores realitzaren unes tasques importants al servei dels joves i per la cultura del poble. Tots recordem noms com Emili MarínPaco Muñoz o, uns anys després, Joan Olivert.

Joan Manuel Serrat, Paco Muñoz i jo després del concert del primer que tingué lloc a l’antic poliesportiu Antoni Escuriet l’1 de setembre de 1994.

El 20 de novembre de 1975 va morir el dictador. La majoria vam pensar que amb ell es tancava una etapa dolorosa, però com veiem ara mateix l’ombra del franquisme és allargada i de cara al sol. El 1976 es nomenat bisbe de Zamora Eduardo Poveda, i un any després s’anomena fill predilecte del poble al crític musical Federico Soro.

Pel que fa al País, a Joan Fuster per la seua posició personal i pública nítidament favorable a la unitat de la llengua li suposà tota mena d’atacs en alguns periòdics i fins i tot dos atemptats amb bombes contra el seu domicili, en 1978 i 1981. El mateix va ocórrer al nostre poble, als anys 90, amb motiu del nom que hauria pogut ser el nexe d’unió que refermés la nostra personalitat. Però, contràriament, va esdevenir un nou problema —encara no resolt—, un brou de cultiu on la ignorància, la mala fe, l’enveja i, fins i tot, el desficaci visceral, la irracionalitat i les agressions feren acte de presència.

Retornant als anys 70, era l’època d’escoltar el programa de ràdio en valencià De dalt a baix del Toni Mestre i Rosa Balaguer, on programaven cultura popular i escoltàvem peces de la Nova Cancó. Als vuitanta s’encetà Canal 9 que va deixar d’emetre el 2013 degut a la manipulació informativa i un forat econòmic per part del govern del PP de 1200 milions d’euros. Fa poc s’ha tornat a reobrir sota la marca de À Punt.

Per aquell temps contàrem també amb la presència del professor Enrique Tierno Galván (1979) com a pregoner de les festes al marc incomparable del Califòrnia. Tierno fou alcalde de Madrid, un gran polític i una gran persona.

En 1981 ix a la llum el llibre “LIBERTAD Flor de flores” del nostre paisà Vicente Penadés, mestre, editat per Higinio Fayos.

L’octubre de 1987 se celebraren els “Quatre-cents anys de la independència administrativa del nostre poble (1587-1987)” amb una sèrie d’activitats culturals i lúdiques.

Els governs municipals democràtics han estat sensibles als nous corrents socials que anaven consolidant-se i, des de l’Ajuntament, essent alcaldes José BenetóAntoni VizcainoEsther GuardiolaAlfred Gregori i Òscar Noguera i amb regidors de Cultura com Eugeni GregoriFidel MorenoRamon BorjaRafael EstradaJúlia BadalAndreu PonsMarta Grimaltos i, ara, Núria Gregori, s’obriren —altres s’han tancat— un ventall d’activitats i de gestions adreçades a dignificar aquest àmbit, cadascú des del seu estil. Ha estat una època d’afirmació de conquestes culturals, lingüístiques i democràtiques, que cal refermar i augmentar. Fruit d’aquest treball va aparèixer Talia, grup de teatre —ara tenim Triloc, ja que a Castelló sempre ha hagut tradició teatral. Nicanor Sanz i Francesc Perales obtenien amb la banda diversos èxits, després continuats per altres directors i altres juntes directives fins arribar al projecte actual de Els anells ingràvids, coordinat pel músic del poble, Carlos Benetó. També es confeccionaven llibres de festes de qualitat coordinats pel mestre Vicent Sala, es publicaven llibres d’autors locals com Pau Mínguez o Juli Alandes, i pintors com Toni DomènecPepe MartíXimo SantapauCarlos PlasènciaTino BolinchesHeliodoro Llucián i Mª Jesús Castillo realitzaven exposicions per tot arreu. El món universitari ha tingut i té una digna representació castellonenca des de sempre amb Vicente Gandía –l’institut porta el seu nom—, Ramón SalaTobies GrimaltosSalvador SalaVicent GarzóCarmen Morenilla —que fou degana a la Facultat de Filologia i membre del Consell Valencià de Cultura— i alguns més joves com Ana Andrés i J. Carlos Dalmau.

Projecte “Els anells ingràvids” de la nostra Societat Musical amb la realització de nombroses activitats i on destacaren l’assistència al Certamen Internacional de Bandes de València i la participació a un festival a Jejú de Corea del Sud, un dels més importants d’Àsia.

Des de l’àrea de Cultura s’han potenciat premis literaris, s’han atorgat beques, es va iniciar el procés d’adequació del nom del poble i l’escut i la bandera que després aprovà la Generalitat, s’han realitzat concerts musicals de diversos estils, des de la cançó amb PavesosPaco MuñozAl TallLluís MiquelPi de la SerraLluís LlachJoan Manuel SerratMª del Mar Bonet, Núria Feliu, Miquel Gil, Pep Gimeno “Botifarra”, Feliu Ventura, Òscar Briz, Pau Alabajos, Ruper Ordorika, Eva i Carles Dénia, Toti Soler, Joan Amèric, Rafa Xambó, Dani Miquel i jo mateix… passant pel jazz amb Lou Benett, Pedro Iturralde, Ximo Tébar, Jeff Jerolamon, Lucky Guri fins a concerts internacionals com el de Peter Hammill, considerat per la crítica especialitzada com el Jimi Hendrix de la veu i un dels grans poetes del rock al nivell de Bob Dylan i Leonard Cohen. També vam tindre concerts internacionals de gospel i de cors de relleu (aquests amb la col·laboració d’un gran músic, fill del poble, Eduardo Cifre). Han vingut grups per a joves: Seguridad Social, Celtas Cortos, Def Con Dos, Sau, Los Secretos, Munlogs, Bajoqueta Rock… gràcies a Dèlia PasamarFrederic GallegoSalvador Perucho i Pep Francés, que realitza una tasca important musical al món de l’escola, així com també Josep Alcover. En l’actualitat i per les gestions del nostre animador socio-cultural, Raymi Navalón, junt a l’Assemblea de Joves, hem pogut gaudir del Siopara Festival, per on han passat grups com La Gossa SordaSmoking Souls i altres d’actuals com Asqueiot que actuarà en la pròxima Fira. S’han programat teatre de qualitat, gales líriques, festivals de bandes, presentacions de llibres, el nostre folclore tan antic i variat (albaes, gegants i cabuts, els xirimiters d’Emili Someño), fires alternatives, activitats de les diverses associacions, partides de pilota de qualitat amb figures com GenovésSarasolMoltó i els nostres MarrahíSeve i Ricard, entre altres, el tir i arrossegament, la columbicultura… Va renàixer el CINEMACLUB amb un Projecte coordinat per Eugeni Gregori, molt ben valorat a nivell autonòmic i al Estat Espanyol, el nostre Cinema Paradiso, el somni d’una nit d’estiu; nits d’estiu que voldríem veure, de bell nou, al nostre antic Califòrnia.

El mític Califòrnia.

Pel que fa a l’àmbit educatiu, la Trobada d’Escoles en valencià va omplir per dues edicions els carrers de Castelló de xiquets i xiquetes de la Ribera. Mentrestant, Indurain —que ens va visitar fa uns anys al Memorial Momparler— guanyava cinc tours seguits. Durant un temps es realitzaren xerrades a la S. Musical i al Mirall, també coordinades per Eugeni Gregori, on vingueren persones de reconeguda vàlua com Carmen Alborch –que fou Ministra de Cultura—, Aurelio Martínez –economista—, l’escriptor Luís García Montero presentant el poeta Manolo Moreno –professor a l’Institut— i on el nostre Vicent Reig va presentar el seu llibre “Hijos del franquismo”.  Uns anys després també presentaren llibres  Salvador Murillo, un sobre plantes medicinals, i Adrián Chafes sobre el riu d’Albaida. Al llarg dels anys 90 realitzàrem una mitja dotzena de Cursos Internacionals de Música, gràcies a l’esforç de Raúl Seguí i la Societat Musical, i on participaren músics del poble col·laborant i participant en ells: Pausà, Fuster, Faustino Candel (fill), Belmonte, Mas, Alejandro… D’altres passegen l’art, la pedagogia musical i el nom del nostre poble arreu del món: els germans Martínez, J. Vicent Puertos, els germans Benetó —Carlos, membre de Spanish Brass—, els germans Murillo, Sala, Llopis, Reig, Dèlia Martorell, Selva, Aniceto, Dalmau, Bravo, Filiberto, Ferrando, Andrés, Ferrús, Sanz, Pons, Susanna, Sònia, Laura Capsir, Talens, Vert, Amorós, Rafa Grau, els germans Escalera, Soriano, Hèctor Francés, etc… i els diversos grups nascuts al sí de la Banda.

1a Trobada d’Escoles en Valencià celebrada al poble.

Des d’ací vull fer menció també a Enric Ribes i José  Alba que foren directors del nostre Cor de Jubilats, i als membres d’ell, cor que en l’actualitat està dirigit per Miguel Pons, realitzant nombroses actuacions. I vull recordar dues revistes independents com el Parotet Blau i La Teixonera que es publicaren durant un temps, i fer una menció especial a associacions com la Síndic Pere Calp, presidida per Tere Fuster, on l’alma mater era Moisès Vizcaino i el mestre de cerimònies, el professor i actual regidor, Lluís Piqueras, per la tasca realitzada durant uns anys en defensar i dignificar la nostra història, i la llengua i la cultura com a poble i país. Importants són, també, les Assemblees  d’Història de la Ribera –enguany, realitzada al poble i on participen gent nostra com Xavi MartíRamon Vicent i Valerià Benetó. També voldria anomenar La Sardinera, agrupació de joves amb imaginació i creativitat que realitzaven tot un ventall d’activitats. Joves fent camí, present i futur del nostre poble –interessant el projecte actual Carrer Història, coordinat per Ulisses Ortiz, projecte que recupera el llegat dels il·lustres castelloners, i que ens permetrà conèixer-nos més com a poble.

Homenatge de l’associació Síndic Pere Calp a Eduard Soler i Estruch (24-4-1998).

Enmig de tot plegat hi hagué un retrocés cultural durant els anys del govern del PP, tant a nivell estatal com autonòmic i municipal, on Salvador Àlvarez —diputat— era l’alcalde. Des de l’IVA cultural del 21% fins a obres faraòniques —cas de la nostra nau de multiusos caríssima i infrautilitzada— i una oferta municipal ben pobra, passant així d’un poble que érem referent i capdavanter per la seua programació cultural a ser mediocre, esdevenint pur folclore populista i amb maneres que, sovint, recordaven els temps franquistes, res que fes pensar al ciutadà i despertar el seu sentiment crític.  Pel que estic dient, voldria comentar el Premi Soler i Estruch de narrativa curta, desaparegut pel caprici de la regidora del PP d’aleshores —Desiré Gallego— per animadversió cap a la persona que donava nom al premi, quan ja eren uns premis reconeguts arreu. Els premis es van poder reprendre gràcies a l’esforç altruista d’algunes persones, una editorial de renom com Bullent i als ajuntaments sensibles per la cultura, la llengua i la nostra història com a valencians.

Ara mateix, vivim en una època que es caracteritza per l’abundància d’estímuls i la pobresa d’experiències. Per això, tant la cultura en general com la lectura en particular ens serveixen per aprofundir més i millor en la nostra vida, en els nostres records, en les nostres vivències i per poder compartir-los amb els altres, tenint en compte que l’important no és llegir molt  sinó llegir bé.

Podem des del fet lector continuar en l’aprenentatge de viure i conviure com a persones humanes. Vida i convivència des d’uns valors primordials que tothom ha de tindre: l’autoestima, la imaginació, el respecte, la superació, i la preocupació per aquelles coses que van malament al món i que entre tots hem d’intentar millorar.

Segons diuen les enquestes es llegeix cada vegada menys i pitjor perquè vivim corrent. Per això, cal aprofitar aquest espai nou cultural de l’Obrera —inaugurat pel govern municipal actual, essent l’alcalde Òscar Noguera— potenciant el seu ús amb activitats de foment lector i altres lúdiques en contacte amb els centres educatius i renovar i millorar el fons bibliotecari amb obres de qualitat, presentacions de llibres, xerrades… Tot plegat ens ajudaria a pensar i formar-nos com a persones amb criteri propi per fer front als reptes de la vida moderna. Cal destacar, per ser escriptors i il·lustradors del poble, els llibres Castellonies on l’eix principal és Castelló. Noms com Juli AlandesTobies GrimaltosEmili GascóMaurici BelmonteRobert BorjaFrederic SentandreuEli LlorensFina BellverXavi MartíÀlex Garzó i un servidor ja són coneguts i tenen editats alguns llibres. Important també i digne de valorar és el treball de Xavi coordinant el llibre de festes i les plomes que l’omplin amb temes que ens interessen com poble, i on cal destacar els dissenys de les portades, aquestes últimes de la mà de José Estrada.  Art que també observem a les escultures metàl·liques que s’atorguen als Premis Literaris Castellum Ripae, creacions de Josep Alfonso. També voldria destacar la importància de la pàgina web de l’Ajuntament, coordinada per Joanjo Puertos, i on podem veure articles d’interès i informació de tot tipus. A considerar, el bloc del nostre Vicent Ventura amb escrits molt relacionats amb el fet de sentir-se poble, ser de poble, ser poble.

Castellonies II

Per tot el que he dit crec que hauríem d’aprofitar més i millor els espais patrimònics que tenim amb una programació estable configurada en una Agenda Cultural com féiem abans, coordinada per la Regidoria de Cultura, i mantindre les reunions pertinents amb les associacions diverses —siga el món fallerMoros i CristiansS. MusicalGrup de teatre etc.— per tal d’aconseguir una millor organització i que no se solapen actes o s’improvise. I tot seguit que l’animador cultural faça les gestions que calguen. Una bona mostra de programació realitzada amb temps vindria a ser el projecte “Els anells ingràvids” amb tot el seguit d’activitats que han dut a terme la Societat Musical des de concerts, l’assistència al Certamen –on cal destacar el paper de la directora Beatriz Fernández i els músics, fins al viatge a Corea del Sud. A destacar la varietat d’estils musicals i diferents que s’han fet a l’Auditori des de concerts de cançó:  Pep Gimeno “Botifarra”, Andreu ValorElies Monxolí acompanyat per Marta Tolsà Amàlia Garrigós, passant per recitals poètics d’Eduardo Benetó fins a concerts d’Spanish Brass o l’homenatge a Francisco Benetó.

Membres del 1er Curs Internacional de Música.

També voldria destacar el paper del nostre equip de futbol realitzant un bon paper en la Regional Preferent, i jugant la promoció a 3a divisió al llarg d’algunes temporades. I altres disciplines esportives com l’atletisme El Castellet –un record per a Fermín Fons, que ens deixà fa dos anys, i per a Marita Pons, pioners a Castelló d’aquesta disciplina—, la natació  amb el Club Samaruc,  el ciclisme amb el Club Ciclista —un record des d’ací per a Pasqual Momparler, i animar el seu fill, ara seleccionador nacional. Cal citar, també, els joves que van fent camí d’una manera excel·lent com la tenista Raquel González,  José Ramón Mascarós, campió d’Espanya de de Mushing (curses de gossos amb tricicle o trineu), Aitana Oliver en doma clàssica i Carlos Badal, futbolista.

Per tot plegat, Educació i Cultura —esport, festa…— han d’anar agafadetes de la mà, i pense que els centres educatius haurien d’aportar i participar més de tot allò que es fa, implicar-se més en tots els àmbits. Així com potenciar més els intercanvis intergeneracionals per aprendre tots de tots, els joves dels majors, els majors dels joves. I els polítics han de ser sensibles a tot el que ens envolta, i valorar i respectar –malgrat les ideologies— allò que s’ha fet bé i és positiu per al poble, i tindre continuïtat amb seny i sentit comú. Guanyaríem en cohesió social.

La cultura ens fa més lliures, si entenem per «lliure» que pots escollir més sobre la teua vida. I si la nostra vida és l’espai de llum emparedat entre dos infinits, dues incògnites eternes, és lògic que vulguem aprofitar-la, dure cinquanta o setanta o vuitanta anys. Simptomàtic és que en el darrer debat dels líders polítics de l’Estat Espanyol no feren cap menció a la Cultura.

Per tot el que vaig dient hem de ser molt rigorosos i persistents a l’hora d’analitzar la nostra realitat cultural i sociolingüística. I esbrinar clarament quins elements contribuixen a la normalització i quins la dificulten mantenint actituds sentimentals pseudofolclòriques, mancades d’esperit crític envers allò que es reconeix com a propi.

Ara mateix, tenim gent molt preparada treballant fora del poble. Alguns i algunes, se senten poble i n’obliden mai les seues arrels, el seu poble, Castelló. Les seues aportacions sempre són i seran benvingudes, i caldria que no decaigueren i serviren d’exemple els més joves per poder continuar-les, perquè qui sembra cull. Hem d’escoltar els joves i fer-los partíceps, i que contribuisquen amb allò que plantegen des de l’associacionisme. Que tothom se senta poble per no deixar de ser poble, ja que nosaltres passem, les obres es queden i són les arrels i les branques d’un arbre que s’anomena Castelló. Eixe sentiment de sentir-se poble: saber d’on venim, on som, què som i decidir què volem ser i on volem anar i per què; és a dir, l’autoestima que ens ha de permetre d’anar endavant i millorar en tots els àmbits per tal d’arribar a un futur més digne, humà, cult i prosper. Serem allò que vulguem ser. De nosaltres depén.

La Fundació

Articles relacionats en La Fundació, piqueu ací.

Reportatge fotogràfic de Valerià Benetó i Joanjo Puertos de la conferència l’estat de la cultura a Castelló a càrrec de Rafael Estrada Puertos – 29 de novembre de 2019

Flickr Album Gallery Pro Powered By: wpfrank
- PUBLICITAT -