CN | Vicent Ventura
Un dels racons mes entranyables per a qualsevol castelloner. Gravat a foc en la memòria infantil, en l’ànima, des de sempre. Un bonic lloc i un espai natural notable.
Recorde els estius infantils quan hi havia, cap a l’interior del barranc, una petita bassa amb pretensions de piscina i ús de balneari, on tant castelloners com forasters anaven a refrescar-se mentre aprofitaven les bondats de les seves aigües, gairebé saturades de “sal de la figuera” (Tècnicament, clorur potàssic), i molt valuoses per combatre malalties de la pell i digestives. Primer el bany a la piscina, després a beure a la font. Sota la font, dins del barranc, la bassa gran. No recordo haver-la vist funcionar més que com a bassa de reg.
A Pasqua, a “regolar la mona” als seus voltants i en el “Terrer Roig”, a pocs centenars de metres. Passejant, en bicicleta, dins del remolc d’una “mula mecànica” a finals dels anys 60, de vegades (poques) en cotxe. Quants records.
Després van venir els anys de l’especulació i el negoci. Quan es va posar una embotelladora, d’escassos recursos i incert avenir, per aprofitar les bondats curatives de les aigües. Va ser un fracàs i una ruïna que va perdurar uns anys al mig d’un incomprensible moviment de terres al costat de la bassa gran. Després, ambdues van ser cadàvers alhora.
Vídeo: Camí de la Font Amarga, per Rafa Estrada i Rafael Benetó
L’especulació va estar a punt de emportar-se del tot els voltants en forma d’urbanització, afortunadament parada després, encara que no sense problemes ni conseqüències, per part del nostre Ajuntament.
Finalment, avui renaix com a un bonic espai de tots, memòria i present. Les piscines ja han estat eliminades. Els espais naturals s’estan recuperant amb molt esforç, a poc a poc, però sense pausa. Com a concessió al present, un ampli aparcament ocupa el peu de la font, sobre aquell solar de demolicions que va ser l’embotelladora i el lloc de la bassa gran. Han aparegut llocs on asseure’s en grup i berenar, llocs on descansar admirant l’entorn, i, sobretot, reneix el valor de la nostra estimada Font Amarga, a poc a poc.
Quan la visito, veig gairebé sempre algun foraster que omple garrafes amb les seves aigües i que ha vingut de molt lluny perquè coneix les seves propietats, com la majoria de castelloners. Ens diuen, per les normatives actuals, que les seves aigües no són potables. No ho són. Són molt més, són un regal de la naturalesa per a alleujament d’aquests mortals insensats que moltes vegades les han menyspreat. Que se’l preguntin a gent que, després de venir de molt lluny i sense solució per a les seves malalties, han acampat durant setmanes o mesos als seus peus per aprofitar-la i, després, quan han guarit amb medecina tan valuosa, han marxat deixant en la font les seves benediccions, el seu infinit agraïment.
Molts castelloners, jo inclòs, li devem molt a la nostra estimada Font Amarga.
Les entranyes de la nostra memòria, els nostres llocs emblemàtics, la Font Amarga, El Terrer Roig, El Castellet, a poc a poc tornen al present després d’haver estat en perill de ser sol això, memòries d’un poblet.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
