PUBLICITAT
PUBLICITAT

 

Hui diumenge dia 24 té lloc a Montserrat la 50ena Renovació de la Flama de la Llengua Catalana, en el qual el món excursionista recorda la figura de Pompeu Fabra, un acte que esdevé un compromís amb la llengua, la cultura, l’esport i la natura.

Els actes de la Renovació de la Flama s’inicien cada any unes setmanes abans, amb l’encesa de la Flama a Prada del Conflent, davant la tomba del mestre Fabra. En arribar la Flama a Montserrat, és dipositada a la llàntia situada a l’atri del santuari i que manté aquest foc encès tot l’any. La llàntia que acull la flama porta les següents inscripcions, en al·lusió a la nostra llengua: “L’encengué la fe, la portà l’esforç, la manté la voluntat d’un poble”.

Cada any la renovació de la Flama és organitzada per un centre excursionista o una altra entitat relacionada amb el món de l’excursionisme. El 2012 van ser els membres del Centre Excursionista de Castelló, qui encengueren la Flama a Prada i la portaren a Montserrat, després de ser acollida al País Valencià: del Penyagolosa a Benassal, de la Universitat Jaume I a Vila-real i a la Casa Matutano, on era rebuda per l’alcalde de Castelló.

Des dels temps del franquisme, quan la nostra llengua estava perseguida, el món excursionista va organitzar l’acte de la Renovació de la Flama, que Montserrat ha acollit sempre degut a la sensibilitat dels monjos per la nostra cultura.

Va ser el 1968 quan, amb motiu del centenari del naixement de Pompeu Fabra, s’encengué per primera vegada la Flama davant la tomba del mestre. Durant una setmana la Flama va viatjar per camins de muntanya des de Prada, per arribar a Montserrat el diumenge següent.

El 1969, amb motiu del primer aniversari d’aquell acte, es va acordar que cada any una entitat diferent organitzaria la Renovació de la Flama, el diumenge més pròxim a la data de naixement de Fabra, el 20 de febrer de 1868. Així, la primera renovació de la Flama va tindre lloc el 1970.

Montserrat, un monestir amb un esperit obert i alhora arrelat a la terra, acull cada any la festa de la Flama, amb el compromís de mantindre viva la llengua mil·lenària que ens han transmès els nostres avantpassats, una llengua que ha de ser vehicle de cohesió i d’ús normal en tots els àmbits de la vida.

Al llarg d’aquests anys, han segut molts els valencians que hem participat en la festa de la Renovació de la Flama. El 1981 van ser diverses les Flames que s’uniren en una de sola, que arribà a Montserrat. La Flama valenciana es va encendre a la tomba d’Ausiàs March (a la catedral de València) mentre que les altres Flames s’encengueren a la tomba de Ramon Llull (la de les Illes) i a la de Jaume I (la de Catalunya). En plena “batalla de València” i amb la violència dels grups més intolerants de la dreta, la Flama es va encendre a la tomba d’Ausiàs March, a la catedral del Cap i Casal, uns dies abans dels previstos. La raó d’això va ser que aquests grups antivalencianistes ja havien donat la veu d’alarma per boicotejar l’encesa de la Flama, que ells consideraven un atac infame a la Llengua Valenciana. Una llengua que, per cert, ells marginen i no utilitzen mai.

Entre els valencians que han participat en els actes de la festa de la Flama, recorde el nombrós grup d’Albalat de la Ribera i d’Algemesí, l’escriptora Isabel-Clara Simó o els escriptors castellonencs Joan F. Mira i Vicent Pitarch.

Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, “Montserrat s’ha sentit sempre orgullós de poder acollir tots aquells que hi pugen amb els seus anhels i els seus desigs”. Per això “Montserrat ha de ser un encoratjament per intentar canviar el desencís pel que fa al futur de la llengua”, perquè puga ser una llengua de diàleg i de convivència.

En la Renovació de la Flama del 2012, organitzada pel Centre Excursionista de Castelló, van col·laborar, amb tota normalitat, els ajuntaments de Castelló, Borriol, Benassal i Vila-real, la Fundació Huguet de la capital de la Plana Alta, associacions culturals de Benicarló i Benicàssim, col·legis de Benassal i de Benlloc, excursionistes de Peníscola i Vila-real i la Universitat Jaume I entre d’altres.

El P. Josep Massot, monjo de Montserrat, en ser-li atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el juny de 2012, expressà la seua preocupació per la situació de la nostra llengua i per això, en aquell acte, el P. Massot s’adreçà públicament al President Alberto Fabra, perquè “s’esforce per defensar la llengua pròpia del País Valencià, que hi fou duta per Jaume I al segle XIII i que és vehicle de comunicació amb les altres terres que haurien de ser germanes i no rivals”.

Durant molts anys, la situació de la llengua al nostre País era ben coneguda: el menyspreu, la persecució i la marginació, per aquells que tenien el deure de protegir-la i de defensar-la. Però encara ara, amb el Govern del Botànic, continuem sense poder vore TV3, per no parlar d’un requisit lingüístic que sí que es demana per al castellà però no per al valencià.

També patim una Església castellanitzada i castellanitzadora, que arracona la nostra llengua de la litúrgia, la catequesi o la formació dels futurs capellans.

Cada any, amb perseverança i fidelitat, la Flama de la Llengua es renova a Montserrat, (en una festa a la qual sovint venia mon pare) com un acte d’afirmació i de compromís amb la nostra cultura i el nostre futur. Cada any la Renovació de la Flama actualitza l’esperit del canonge Carles Cardó quan deia: “Hem d’utilitzar les idees al servei de la llengua i la llengua al servei de les idees”. I és que com ha dit l’amic David Pagès, “la llengua catalana é l’expressió de l’ànima del nostre poble, un vehicle d’inclusió, un element transversal que ens cohesiona com a societat, una porta oberta a tothom”.

Josep Miquel Bausset

Publicitat