Encara que les labors del camp han sigut en general diferenciades entre les que són per a hòmens i dones, el paper de la dona en el treball del camp ha sigut molt important, més quan es té en compte que sobre elles recauen les tasques domèstiques i les de suport a l’economia familiar.
El forma de vida tradicional de Castelló s’ha basat generalment en el cultiu de la terra, així com en el cuidat del bestiar, encara que dins de la família, a vegades l’agricultura ha conviscut amb altres dedicacions per a millorar la dèbil economia domèstica, tal com ha ocorregut amb l’economia general de la població, com és el cas de totes les dedicacions artesanes destinades a servir d’apers i ferramentes, el comerç i altres oficis auxiliars, quasi tots ells artesans.
L’economia de gran part de les famílies llauradores mitjanes es basava anys arrere en el cultiu de les terres pròpies o les d’altres, arrendades, comptant sempre amb una part de subsistència i una part destinada al mercat agrícola. En les tasques del món rural participava tota la família, hòmens, dones i xiquets.
Ens volem centrar hui en el treball de la dona en el camp de Castelló a finals del segle XIX i principis del XX. És patent el gran volum de treball que exercien diàriament les dones llauradores, de fet, podem distingir tres àrees on el treball de la dona estava present: en primer lloc, els treballs del camp pròpiament dits, sobretot les labors que duraven diversos dies i que vegades es realitzaven conjuntament amb els hòmens, per exemple, collir o segar.
En segon lloc, cal parlar de treballs exclusius de les dones i que tenien un pes econòmic menor, però imprescindible, dins l’explotació agrària familiar, com l’atenció dels animals de consum (és a dir, aquells animals menuts, com a conills o aus) o el manteniment d’un xicotet hort que abastia la família, a vegades annex a la casa, però la majoria de les vegades no, encara que era el més pròxim si la família tenia diversos, i d’on inclús a vegades s’obtenien productes excedents que eren venuts en el mercat o eren intercanviats en el veïnat.
Finalment, no hem d’oblidar el treball d’ama de casa, que inclou portar la casa (cuinar, netejar, comprar, ordenar), el cuidat i educació dels fills i l’elaboració d’alguns productes, com a pa, confitures, roba, sabó o lleixiu. Inclús quan treballava tot el dia en els treballs majors del camp amb els hòmens, estos es compaginaven amb tasques domèstiques com cuinar per al seu home o inclús per a tota la seua quadrilla.
El paper de la dona en el treball agrícola depén del tipus de cultiu, ja que cada cultiu seguix un cicle anual compost per un conjunt de treballs específics, independentment de quin cultiu es tracte; l’única cosa que varia és lògicament el tipus d’abonament que s’utilitza, el mode com s’administra i les dates en què s’abona. Estos treballs són exclusivament masculins.
Quant a altres treballs és necessari conéixer quins han sigut tradicionalment els cultius que s’han plantat en el camp castelloner. Així, en 1864, quasi la mitat dels cultius de Castelló eren sembrats, com l’arròs, la dacsa i el blat, i quasi una quarta part eren ja tarongers.
A canvi de segle, en 1900, el taronger ocupava ja gran part del terme, el 45% de la superfície, seguida a gran distància per l’arròs i la dacsa, les verdures i quasi havien desaparegut els cereals de secà. Ja en 1929, cal destacar la primacia del taronger i l’arròs, seguit de la dacsa i de les verdures, i el cereal de secà és a penes testimonial. Així doncs, cada cultiu tenia els seus propis requeriments, i desgraciadament no podrem estendre’ns a tots ells.
Encara que a vegades hòmens i dones realitzaven treballs semblants, el salari que cobraven estes era sempre molt inferior al dels hòmens, normalment al voltant de la mitat. Els xiquets (normalment ja a partir dels deu a onze anys) que treballaven a les terres d’altres cobraven el mateix salari que les dones, ja que normalment treballaven conjuntament en la mateixa tasca.
El següent paràgraf servirà per a comparar els salaris que es pagaven a hòmens i dones jornalers en el període 1879-1885. Les quantitats vénen donades en pessetes per dia o jornal:
Entre 1879 i 1882, l’home cobrava 2 pessetes, i la dona 1.
En 1883 l’home cobrava de 2 a 2,50 pessetes, i la dona 1.
En 1884 l’home cobrava de 2,25 a 3 pessetes, i la dona 1.
En 1885 l’home cobrava 2,25 pessetes, i la dona d’1 a 1,25.
Un matrimoni que treballara a jornal en 1883 guanyava un mitjana de 3,25 pessetes diàries. El porró d’aiguardent costava dos quinzets, una quarta d’oli d’oliva valia 3 pessetes, 1 pesseta per un porró de moscatell, 2,50 pessetes un paquet de puros torts, 4 pams de tela valien una pesseta, i una coca va costar 4 pessetes l’any 1890.
En 1885 es cobraven 1,25 pessetes per esquilar una mula, mentres que es van pagar 1.052 pessetes en la compra de la mateixa mula. Amb estos preus, s’entén que un jornaler haguera de fer qualsevol classe de treballs fora del jornal per a poder portar sa casa avant i donar de menjar a la família.
Si comparem estos salaris amb els dels obrers de la fàbrica paperera de Moróder en 1872, veurem que són semblants: els hòmens cobraven 2,25 pessetes, i les dones, 1,50. També tenim documentat el sou diari dels peons en altres oficis per a l’any 1883, i era d’1,50 a 2,25 pessetes segons ofici, una quantitat anàloga al salari dels jornalers.
La divisió del treball per sexes és doncs bé patent en el camp tradicional. Els treballs que requerien un gran esforç físic o el maneig d’algun animal de labor o de maquinària pesada, com llaurar, batre, soterrar fem o arrancar arrels, les realitzava l’home. Mentres que les dones realitzaven tots els treballs relacionats amb la collita, així com treballs especialitzats, com porgar, podar o ensofrar, tasques que requerien menys resistència física. Encara que moltes vegades les mateixes tasques eren compartides per hòmens i per dones, el sou d’estes era sempre inferior.
Un informador ens justifica esta desproporció dient que, per exemple, durant la collida de la taronja tant hòmens com dones tallaven taronges, però que estos últims feien més coses a banda de collir: carrejar, arreglar cabassos sobre el carro, etc. Treballs tots ells que requerien de major força física. A més, sempre ha existit inconscientment una divisió en els treballs, encara que esta era prou flexible.
Però estes no eren les úniques tasques que duien a terme les dones llauradores de Castelló. Com ja s’ha dit, havien de portar les tasques de la llar, treballar en l’hort, encarregar-se de les aus de corral i altres animals (conills, porcs…), elaborar productes artesans, matar i pelar els animals de consum, pastar i preparar el pa, etc.
A més, la dona havia de compaginar el treball amb totes les tasques maternals. I a més, era ella la que s’encarregava de les cures a ancians i malalts de la família. Sens dubte, el treball femení en el camp era del tot variat, inacabable i imprescindible.
La dona realitzava gran part de la collita en el bancal familiar. No obstant això, és indubtable que la dona llauradora ha disfrutat d’un estatus reconegut: «ella és qui assegura la reputació de la casa per la imatge que ella dóna: administradora, treballadora i hospitalària amb tots i en particular amb els que freqüenten els camps i que la seva marginalitat fa témer».
Estes tasques eren prou reconegudes per la comunitat. Així, un llaurador del segle XVIII escrivia: «per a prosperà la casa del llaurador si la mullé o ama de casa no l’acompanya en allò que li pertoca, no farà aumén la casa, per mol que treballe lo marit. Ha de ser la primera en llevàs y l’última en anar-se’n al llit, que les dones tenen una fenya que may s’acaba»
Totes estes aptituds les podien molt bé demostrar aquelles dones hereves que, una vegada enviudades, havien de prendre les regnes de la casa: ara elles decidien el que calia fer dins i fora de la casa, què havien de vendre i comprar, com havien d’invertir els recursos, amb qui havien de casar els fills, etc. Llavors el paper de la dona va més enllà del treball en el camp i es convertix en el cap de l’explotació llauradora.
Recordeu allò que posava en els Carnets d’Identitat? “Professió: les seues labors”, quasi res. Només eren labors de vint-i-quatre hores al dia.
Afortunadament, hui han millorat tant les seues condicions laborals com les domèstiques, encara que els quefers continuen tenint un horari semblant i, evolucionats, continuen sent els mateixos, segueixen moltes discriminacions laborals i econòmiques, i els hòmens continuem ajudant en la casa tant com sempre, o siga, pràcticament res.
Pareix que mai no passa el temps.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
