CN | Vicent Ventura
Camins del segle XVIII
Avui no ens fem una clara idea del que era viatjar en segles passats. El segle XVII sol hi havia a Espanya 12.500 quilòmetres de camins de roda, la qualitat dels quals era infame, poc mes que simples veredes en les que es milloraven un poc el passos difìcils en els camins naturals, amb algun que altre pont en els principals rius, la majoria de fusta, i que es limitaven a unir entre si les principals ciutats del regne.
Encara les antigues calçades romanes eren de lo millor que hi havia. La resta, eren camins de ferradura, simples senderes per on es cavalcava amb major comoditat a lloms de cavalleries.
Els camins els feren els caminants al caminar, com dia Machado, i eren usats per els homes, després les besties de càrrega per al transport de mercaderies, cavalls, rucs, matxos, i finalment, els vehicles de rodes, el carro, la carreta… La ruta de Madrid a València per Albacete durava nou jornades.
Molts viatgers feien testament abans que començar un viatge que hui dura unes poques hores. Els camins eren de tot menys segurs, plens d’accidents naturals i no tant, com les colles d’assaltants, i el viatjant necessitava llocs on reposar-se tant ell com els seus animals cada dia.
El segle XVIII, en accedir al regnat Carlos III, naix la necessitat de vertebrar el regne amb una autèntica xarxa de carreteres reals, propietat de l’estat, que les construeix i manté, finançant-les amb impostos.
En la ruta de Madrid a València, va premiar la qualitat, senzillesa i màxim aprofitament d’una potent carretera, per la Mancha, evitant el pas per poblacions, traçant recorreguts el més rectes i plans possibles.
En l’interior de la província, van deixar fora les principals poblacions (Xàtiva, Carcaixent, Alzira, Algemesí, etc..), i el clàssic pas del Xúquer per Alzira, elegint un nou traçat que des de l’Alcúdia de Crespins prenia el nou rumb cap a Alberic, l’Alcúdia, Alginet, i es tornava a unir a l’antiga ruta a Catarroja. Era la ruta de Jaume I.
La irregularitat topogràfica de la Vall de Montesa, les seves pujades i baixades constants, i els seus innombrables barrancs estrets i profunds, van obligar a construir molts ponts per salvar-los (21 de grans i 211 menuts), i finalment el Port de Càrcer.
L’últim repte era després d’ell el curs del Xúquer, per arribar a Alberic, on hi havia postes, parador de diligències per canviar cavalleries, i es passava el riu per una barca estatal (com totes) arrendada a una empresa particular, en la qual es pagava un peatge per creuar. Era la Barca del Rei, i era molt a prop del nou pont projectat i que mai no s’acabaria. Riu a baix, era la Barca d’Alcosser, al camí de Castelló.
El camí tenia 14 vares (12 metres aproximadament) entre rasants, 8 vares de calçada de pedra, grava i sorra, i unes voreres de 3 vares cada un de terra natural, piconat per facilitar les maniobres dels carruatges. Una verdadera autopista de l’època.
Tota la ruta es va proveir amb nombroses Vendes (Hostals o Posades), i molts anys després, amb la construcció de la carretera reial de Madrid, però sobretot amb l’aparició de l’automòbil, aquestes cases, esteses per tot el territori estatal, perderen la seua funció i moltes d’elles desaparegueren quan es va transformar, fa no molts anys, la carretera en autovia, com la de Montesa i la Casa del Rei a Castelló.
D’altres ja havien desaparegut molt abans. Algunes queden encara avui en funcionament fins i tot a prop de Vallada i Montesa. La Casa del Rei de Castelló formava part d’aquest grup, i es va construir el 1786.
Era de grans proporcions i estava coberta a dues aigües amb ràfol horitzontal i pronunciat, definit per xicotetes seccions, i formada per una estructura a dos mans de dos parets de càrrega longitudinals paral·leles a la façana.
Amb doble planta, la inferior destinada als serveis, cuina i treball, i la superior o planta noble, a dormitoris.
A la façana, una gran porta central flanquejada per dues finestres, i el la planta alta tres finestres sobre aquestes i la porta amb la mateixa estructura. A les capçaleres de la coberta, tenia buits de ventilació d’andana i lluernes d’escala.
Al pati existia, a més d’una xicoteta plantació d’arbres fruiters, dos magatzems i quadra adossada. Aquest eix compositiu ja existeix des del s. XVI per aquest tipus de ventes, però s’establirà definitivament a partir del s. XVIII com a normalitzat.
Se sap que en ella va pernoctar Fernando VII en un dels seus viatges a València, i poc més. A començaments del segle XX va deixar de funcionar al canviar el recorregut de la carretera cap a Alcántera i Beneixida per a creuar el riu pel nou pont de ferro de Gavarda, i va passar a ser usada fins i tot com a magatzem d’eines de la Barca del Rei.
Després, amb l’arribada de les grans obres de la nova Nacional 340, es van construir dins d’ella quatre vivendes, dos dalt i dos baix, per als peons de les carreteres. L’estructura primerenca de dos mans va permetre la construcció d’un passadís central i una vivenda a cada costat.
En la dècada dels anys seixanta va ser abandonada definitivament. Després quan la carretera es va desdoblar en autovia, va ser derrocada, quedant en l’actualitat sol la zona del pati i cavallerisses, i la placa que es conserva, on figura el seu any de construcció, als magatzems municipals de Castelló.
La propietat estatal va impedir fer res per salvar-la de la demolició. Si la voleu visitar, aneu pe’l camí de la Senda de la Vall fins que s’acaba contra l’autovia, i la voreu a la vostra esquerra.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
Article relacionat: La Casa del Rei (afegit), per Vicent Ventura
