De xicoteta, la seua iaia ja li va ensenyar l’ofici de boixetera, fent punta de coixí, i d’esta manera als set anys ja es defenia fent randa, això sí, no va deixar d’estudiar.
A pesar que va haver-hi un temps, llarg, després de casar-se, que va viure d’altres treballs, molts anys fora del poble, i el fer punta de coixí va desaparéixer, va tornar, i estant ja en Castelló, va trobar un coixí que pertanyia a la seua sogra, que també era randera, dalt en l’andana, amb els boixets, fils , patrons, etc. és a dir, amb tot el que és necessari per a fer randa de boixets, i així va ser com va tornar.
Teresa, a pesar d’estar prou anys jubilada, no deixa de fer punta, inclús a vegades, per encàrrec per part dels seus jóvens, fa peces de randa de boixets. A l’estiu participa en totes les trobades de boixeteres que es fan pels pobles de València.
La principal ferramenta de randera de boixets és el coixí, que generalment està fet de palla (i actualment els fan de porexpan, però ella continua usant els de palla perquè el porexpan oxida les agulles), també els boixets que pengen dels fils i al mateix temps els tensen i finalment les agulles.
El fil que s’utilitza ha de ser sempre de cotó, els altres no servixen, ja que el fil s’ha d’estirar molt i no s’ha de trencar.
Els boixets, antigament, eren artesanals, fets amb ganivet i de fusta de boix, que és un arbust molt resistent i amb poca saba, d’ací el seu nom; d’este arbust també es fan culleres de fusta. També hi havia boixets de ceràmica, i d’olivera. Hui en dia, quan van a una trobada, diu Teresa, hi ha màquines, amb ordinador, que fan els boixets a mesura, segons com vullga la randera i els fan com xurros.
El nombre de boixets en cada coixí varia segons la peça que es vol confeccionar, però Teresa diu que generalment superen el centenar. Ella en estos moments té tres coixins, el que vol dir que té tres peces començades, és a dir, quan es comença una peça de punta no es lleva el coixí fins que s’acaba.
Les peces de randa que fa amb el coixí són molt variades, i a gust de la boixetera, però ella fa cortines, tapets, mocadors i mocadors de butxaca, inclús lligues per a nóvies, etc. Recorda amb nostàlgia que la seua iaia havia fet totes les randes dels vestits de batejar de tota la família.
Les peces de randa de boixets es feien per a ús familiar, i que en cada casa acomodada es feia randa de boixets, perquè a les iaies, com la seua, quan tenien 14 anys, les enviaven a aprendre tot el que necessitaven saber per a portar una casa o per a anar a servir en les cases més riques, des de pentinar les senyores, a fer pastissets, a cuidar els xiquets, etc. I quan tenien un moment els ensenyaven a fer randa de boixets.
Recorda de la seua iaia que tenia molta habilitat i li dispensaven el planxar roba i dos o tres coses més perquè fera randa de boixets, i diu Teresa que la seua iaia feia anar les mans que no se li veien els dits.
No creu que antigament haguera algú que visquera de fer randa de boixets, però actualment, quan fan les trobades de boixeteres, hi ha parades on s’exposen per a vendre peces fetes de randa de boixets, i que realment la gent les compra, segur perquè ara com ara, segons diu Teresa, no tot el món sap fer randa de boixets, i les peces de randa són molt boniques.
Teresa creu que este ofici no desapareixerà mai, i de raons dóna alguna, i es posa com a exemple ella mateixa quan diu que en un poble com Castelló, a l’hivern quan enfosquix a les sis de la vesprada, el seu marit torna del camp a la seua xicoteta i bonica casa i ja sopen, i per descomptat una vegada acabats de sopar, assentats enfront de la llar, fins a les deu o onze de la nit, hi ha moltes hores per a no fer res i una distracció entre altres que té la Teresa, a part de xarrar amb el seu espòs de les coses del dia, és fer randa de boixets (cal dir que li agrada molt escriure poesia, i gens veure la televisió).
També comenta amb una certa gràcia que el fet de fer randa de boixets va molt bé per a l’artrosi, tant com el menjar vitets, i que relaxa molt el sorollet que fan els boixets quan s’entrecreuen. Igualment comenta que s’ha demostrat que els xiquets amb dislèxia noten una certa millora, ja que han de passar els boixets de dreta a esquerra i viceversa. I, encara que hi haja màquines que ho fan tan o més aïna que les boixeteres, que per a diferenciar una peça de punta feta a mà o feta a màquina, només ho pot fer una randera amb molta experiència i ho reconeix per les punxades de les agulles, s’atrevix a dir que realment les fetes a mà són millors que les fetes a màquina.
També Teresa creu que no desapareixerà este ofici, encara que hui en dia només es fa artesanalment per nostàlgia, pel fet que en les trobades també s’apunten els hòmens de les boixeteres, i que també van prou xiquets, inclús la seua néta, María, l’acompanyava quan era xicoteta, ara, d’adolescent, ja no ho fa, però Teresa està esperançada, ja que María sí que va aprendre a fer randa de boixets perquè li va ensenyar ella mateixa.
A pesar d’este moderat optimisme, la seua néta, María, que ara té 16 anys, no ho veu tan clar. Recorda que verdaderament acompanyava la seua iaia en les trobades i que va aprendre a fer randa de boixets. Però ara, entrada en l’adolescència, posa com a excusa per a no acompanyar-la el fet que ha d’estudiar (a banda dels estudis obligatoris, també fa estudis de música). La verdadera excusa, segons ella, és que en les trobades només participa gent major i xiquets, no participen jóvens, ni adolescents com ella.
Però això no li impedix reconéixer i valorar com a verdaderes obres d’art les peces de randa que la seua iaia fa per a ella i per als seus familiars. Afirma categòricament, que la joventut de hui en dia té altres mètodes per a passar el temps, com per exemple Internet.
La història és real, però els noms de Teresa i María són ficticis, perquè no volen ser reconegudes pels seus veïns.
Una història com qualsevol altra, bonica, però que ens indica com a poc a poc van decaient moltes artesanies. La majoria. És la desgràcia de la nostra societat de presses i monedes.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
