Divendres 16 de desembre va morir, o millor dit, va viure la seua Pasqua, passant a la plenitud de l’amor de Déu, el capellà valencià (i bon amic), Julio Ciges.
Nascut el 1947 a la localitat d’Anna, a la comarca valenciana de la Canal de Navarrès, Ciges era, como el va definir el sacerdot Ximo Garcia Roca, un prevere “atípic” a la diòcesis de València, ja que “desenvolupava una acció profètica que el portava a parlar de Déu, del compromís de l’espiritualitat sobre les que l’esquerra i un cert cristianisme postmodern han mantingut un incòmode silenci”.
Autor de diversos llibres, vaig tenir el goig d’acollir l’amic Julio Ciges al monestir del Miracle, l’agost de l’any passat, ja malalt, acompanyat d’altres capellans i laics que passaven uns dies de descans en aquest santuari de la Verge Nena, al Solsonès. Va ser en aquella trobada quan em regalà (i em dedicà) el seu llibre, “La experiencia cristiana”, on l’amic Ciges narrava “l’encontre, el seguiment i el compromís” de la seua vida com a deixeble de Jesús.
Julio Ciges, que ha estat 28 anys rector de la parròquia de Maria Immaculada de Vera, a la Malva-rosa valenciana, i que era llicenciat en psicologia per la Universitat de València, ha estat l’anima del Grup Cristià del Dissabte i del Fòrum Cristianisme i Món d’Avui, que aglutina el sector més progressista de la diòcesi valentina. Julio sempre va estar en parròquies obreres de la perifèria de València. El 1973 fou nomenat vicari de la parròquia de Sant Marcel·lí de València i el 1985 passà a la paròquia de Sant Ramon i Sant Vicent Ferrer, a Xirivella. Finalment, el 1994 fou nomenat rector de la parròquia de Maria Immaculada de Vera.
Segons Vicent Soler Alba, expresident de l’Associació Veïnal del barri de Sant Marcel·lí, la presència de Julio Ciges va portar “un aire fresc al barri, preocupant-se de la formació humana dels veïns i veïnes. Va formar diversos grups de formació social, política i autogestionàries”. A més, en aquells anys de clandestinitat, “on partits i sindicats estaven prohibits, Julio Ciges va obrir les portes del temple parroquial per a que Comitès d’Empresa, com Macosa o Ford, pogueren reunir-se sense perill a ser detinguts pels grisos”, la policia d’aleshores. Julio Ciges va acollir tothom i tingué sempre les portes de sa casa obertes, “sense fer diferències de creences, races o condició social. Així, acollí al temple de Sant Marcel·lí diverses assemblees, en un temps on no hi havia llibertat d’expressió”. I és que Julio Ciges va ser un prevere compromès amb la justícia social i també en la defensa del valencià com a llengua litúrgica. Julio Ciges, que va ser consiliari de l’HOAC i de la JOC, va participar, a Barcelona, a les Jornades del Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció del Drets Humans
Ciges, un home simpàtic, sempre atent als més pobres, humil i senzill, corpulent, com un signe de la seva gran humanitat i de la seua gran bondat, era com l’ànima de la resistència en temps de sotsobra, perquè, com deia Ximo Garcia Roca en la introducció del llibre, “La experiencia cristiana”, “desperta les consciències turmentades, lluita contra les fronteres i defensa el valencià a l’Església”.
Fa només unes setmanes, ja molt malalt, el seu poble, Anna, li va dedicar un homenatge, posant el seu nom a un carrer d’aquesta vila de la Canal de Navarrès.
Les seves restes es va instal·lar a sa casa d’Anna i el funeral de cos present, va ser presidit, el dissabte 17, al seu poble, pel nou arquebisbe de València, Enric Benavent. És significatiu que el primer acte de l’arquebisbe de València, després de l’inici del seu ministeri episcopal, el dissabte 10, va ser visitar Julio Ciges, acompanyat dels bisbes Salvador Giménez, de Lleida i Joan Piris, emèrit de Lleida.
Hem d’agrair al bon Déu l’exemple i el testimoniatge de Julio Ciges, que en la seua vida i en les seues obres i paraules, ens ha deixat com a testament la seua gran bondat, la seua valentia i la seua aposta per una Església més senzilla, menys clerical, més progressista i més oberta, per fer possible una Església no autoreferencial ni tancada en ella mateixa, sinó en diàleg amb el món i amb els sectors populars i obrers.
La seua experiència com capellà obrer (i, certament, com a pastor amb olor a ovella) ens anima a seguir el seu camí per construir una Església centrada en la persona i en el missatge de Jesús de Natzaret. No en els dogmes, ni en el Dret Canònic, ni tan sols en la litúrgia. Perquè l’Evangeli i el Regne que va anunciar Ciges, és molt més que el Dret Canònic, la litúrgia i els dogmes. El Regne de Déu, com ens ho va transmetre Julio Ciges és anunci d’alliberament per als oprimits.
Julio va ser un capellà proper, amable i afable, amb els peus a terra i la mirada i l’oïda atenta a Jesús i al sofriment dels homes, sobretot dels més desvalguts i marginats. Julio va tindre sempre els seus braços oberts a tothom i el seu cor bategava des de la fe i l’amor incondicional als homes.
Sincer i sense pels a la llengua, parlava i s’enfrontava a les injustícies, per així ajudar a canviar el nostre món, per fer-lo més humà i més solidari.
Fins fa unes setmanes, Julio m’enviava puntualment, per correu electrònic, les seues reflexions pastorals i litúrgiques, des de la parròquia de Vera, un comentaris sempre valents i en la frontera.
En la seua vida (i ara en la seua Pasqua), Julio ens va ensenyar a confiar en Déu i a lluitar per la justícia. I també a defensar i a reivindicar el valencià a la litúrgia, malgrat que ell era d’una comarca castellanoparlant. Per això ens és un exemple, sobretot per als capellans que posen mil excuses a celebrar la missa en valencià.
Com a treballador fidel i prudent, i alhora agosarat i valent, com els profetes, Julio, un home amb un cor d’infant, confiat i humil, ja haurà estat acollit pel bon Déu, el Pare bo, amb una gran abraçada.
I és que Julio no creia en un Déu reclòs o presoner del temple, sinó en un Déu Abbà, un Déu alliberador que trenca les cadenes i les esclavituds i que ens crida a lluitar per la llibertat i l’alliberament dels encadenats d’avui.
Com canviaria l’Església valenciana si tinguérem molts més Julios Ciges. Si tinguérem més capellans compromesos amb la realitat social, cultural i lingüística del País Valencià.
En Julio Ciges, com ens diu l’amic Sal·lus Herrero Gomar, “hem de valorar la seua vàlua,el seu compromís per construir una Església dels més pobres, el seu sentit de la justícia i la seua lectura atenta de l’Evangeli com a defensa dels drets humans dels més marginats”. La vida i el testimoniatge de Julio Ciges “ens ompli de consol i d’alegria, per haver-lo conegut i estimat”, com diu també Sal·lus Herrero Gomar. Per la seua part, Antoni Duato ha dit que Julio Ciges “tenia un carisma especial i un lideratge únic”. També Josep Vicent Boira, Comissionat del govern per al Corredor Mediterrani, ha dit que Ciges va “ser un referent i una persona que podent haver assolit llocs més “alts”, es va quedar a la base”. I encara, mossèn Honori Pasqual, ha afirmat que Ciges va ser “un avançat al seu temps en tots els àmbits de la vida”, a més de ser també un “dinamitzador de l’Església”. Finalment, el periodista i amic Alfons Llorens, ha dit que Julio Ciges va ser “un puntal per a l’Església valenciana” i “un capellà extraordinari”.
Julio Ciges, a qui tots recordem amb agraïment, és un exemple per a la nostra Església, que volem que siga més participativa i més horitzontal, més sinodal i més fraterna, perquè done esperança i consol als més desvalguts.
