CN | Josep Miquel Bausset
El proper dia 27 d’aquest mes d’octubre, commemorem el desè aniversari de la mort de mossèn Josep Faus Beltran. Nascut a València el 23 d’octubre de 1933, però fill d’una família originària de Benicolet, a la comarca valenciana de la Vall d’Albaida. Josep Faus era el segon d’una família de tres germans: Domingo, Josep i Vicent, aquest últim, escolapi (1937-2010).
Cal recordar que l’enyorat P. Vicent Faus, germà de mossèn Josep, que estudià filosofia i teologia als seminaris escolapis d’Irache i Albelda i que va ser ordenat sacerdot el 1960 a Logronyo. Va ser professor durant vint-i-cinc anys a les Escoles Pies de Gandia, on introduí el valència a la litúrgia i a l’ensenyament. A més, recuperà tradicions, com el Cant de la Sibil·la la Nit de Nadal. Per això el P. Vicent Faus va ser molt conegut i molt estimat pel seu valencianisme.
Josep, per la seua banda, estudià als seminaris de València i (per una situació d’exili), de Barcelona i va ser ordenat sacerdot a l’església de Santa Maria de Gràcia, de la capital de Catalunya, el 20 de setembre de 1958. Després de la seua ordenació, mossèn Josep va ser destinat a diferents parròquies de Sabadell, Vilanova i la Geltrú, Barcelona, Els Hostalets de Pierola (on impulsà la creació d’una cooperativa agrícola), Sant Andreu de la Barca, Piera, Montmeló i, finalment, tornà de nou a Sabadell.
Tant a Benicolet, el poble de la seua família (on passava alguns anys les vacances), com a les parròquies on va estar destinat, el recorden encara, sobretot pel seu caràcter generós i la seua implicació en els problemes econòmics i socials dels pobles i els barris on va exercir el sacerdoci.
És interessant destacar l’interès del jove Josep Faus per la llengua i la cultura del País Valencià, en aquells anys de dictadura, quan el franquisme perseguia el valencià. Per això és bo de recordar la correspondència de Faus amb l’escriptor i assagista de Sueca, Joan Fuster.
El jove seminarista de 21 anys, Josep Faus Beltran, escrivia una primera carta (datada el 13 d’abril de 1955) a Joan Fuster, que aleshores en tenia 32, a instàncies d’un amic seu, Alexandre Alapont, també seminarista, que estudiava a Burgos. Alapont, natural de l’Alcúdia i que més tard seria missioner durant més de cinquanta anys a Zimbabwe i que traduiria la Bíblia i el Missal Romà al nàmbia, molt sensibilitzat per la nostra llengua, havia conegut Fuster el 1951 a través d’un amic comú, el farmacèutic, químic i activista cultural i cívic Josep Lluís Bausset.
Josep Faus, que escrivia des del Seminari de Montcada, on estudiava, es queixava del “poc ambient que en l’aspecte valencià tenim al Seminari. No he aconseguit explicar-me encara per quin motiu de pes ho fan i què és el es pretén amb esta orientació”. El jove seminarista, que es declarava “admirador de sa obra poètica”, tancava la seua carta amb una invocació: “Sr. Fuster. Jo sols volia dir això que a tots els mortals una mica manifassers ens agrada dir, cridar: Jo sóc aquí!, encara que ningú ens escolte i encara que no valga la pena que ningú ens escolte, com en el meu cas”.
La resposta de Fuster arribà un mes més tard. Després d’excusar-se pel retard en contestar la carta de Faus, l’escriptor de Sueca, que es feia ressò de la carta de Faus en relació al “poc ambient” favorable al valencià que es vivia al Seminari, l’atribuïa a la “circumstància històrica”, tot i que Joan Fuster es mostrava esperançat respecte al futur. L’intel·lectual de Sueca també al·ludia a l’obligació moral d’assegurar la continuïtat de la llengua i la cultura dels valencians, al “dret del poble a la seua llengua” i als “drets de la mateixa llengua”.
Només quatre dies després de la carta de Fuster, Josep Faus contestava a l’escriptor de Sueca amb una llarga carta, datada el 16 de maig de 1955, en la qual li expressava el seu agraïment per haver-li contestat. Li deia que tenia el domicili a Benicolet i li comunicava, a més, el seu desig d’anar a visitar-lo a Sueca. També li contava els comentaris que circulaven pel Seminari de València a propòsit del valencià i del valencianisme: “Que ser valencianiste és una traïció a la pàtria”, “Que trontollen els fonaments de la unitat espanyola si parlem valencià”, “Que és una aberració pretendre alguna transcendència apostòlica al valencià i a tot allò valencià…”.
Gairebé 70 anys després d’aquestes paraules del jove Faus, em pregunte si aquests comentaris que es feien al Seminari valencià, encara es fan aquests dies i els seminaristes valencians creuen que parlar la nostra llengua és “una traïció a la pàtria”. Evidentment, l’espanyola!
Per una tercera carta, datada l’11 de desembre del mateix any, sabem que Faus va haver de deixar el Seminari de València i traslladar-se al de Barcelona: “Tot lo de València va acabar com els hòmens han volgut perquè Déu de vegades també deixa fer als homes. No hi hagué altra solució: Marxar. Ni condicionalment ni incondicionalment fou possible romandre a València. El cop fou massa fort, perquè jo no sabia que les coses es feien així”. Completament abatut, Josep Faus es disculpava de no haver pogut anar a Sueca a veure Fuster i d’haver interromput l’intercanvi epistolar.
En la seua resposta, un mes després, ja el gener de 1956, Fuster li deia a Faus que l’havien informat “de la desgraciada solució donada a València al teu cas”, i cap dels dos interlocutors no entrava en detalls sobre el trasllat del seminarista Faus a Barcelona, tot i que sembla que va ser una decisió de la direcció del Seminari: “No puc imaginar-me quina mena de raons induïren aquells senyors de Montcada a desplaçar-te a Barcelona”. L’escriptor de Sueca animava Faus a sobreposar-se i a continuar endavant i li reiterava la seua amistat, que esperava poder reforçar.
L’intercanvi epistolar es tanca amb una última carta de Josep Faus, del 8 de març de 1956, ja des de Barcelona, en la qual li deia a Fuster que l’arquebisbe de València i el rector del Seminari de Montcada, havien volgut reparar o dissimular el que havia estat clarament una expulsió, concedint-li a Faus una beca per a anar a estudiar a la Universitat Pontifícia de Comillas, a Santander.
Mossèn Josep Faus que es va jubilar el 2013, va viure els últims temps de la seua vida a la residència sacerdotal Sant Josep Oriol de Barcelona, fins a la seua mort, el 27 d’octubre de 2014, als 81 anys.
Gairebé 70 anys després de la primera carta que el jove seminarista Josep Faus va escriure a Joan Fuster, ¿quina és la situació del Seminari de Montcada pel que fa a la nostra llengua? Dels Seminaris d’Oriola-Alacant i de Sogorb-Castelló, m’imagine que l’ambient, en relació al valencià, ha de ser asfixiant. Però el Seminari de Montcada (i la Facultat de Teologia de València) ¿continuen essent uns centres que exclouen el valencià? ¿Hi ha assignatures que es fan en valencià o es fan totes en castellà? ¿Es formen els seminaristes perquè aprenguen (els qui no el saben) valencià, perquè després puguen celebrar la litúrgia en la nostra llengua o bé s’ignora, de nou, la llengua de Sant Vicent Ferrer? Eixos Seminaris estan subscrits a les revistes Saó i Cresol, o les rebutgen?
Seria bo que els rectors dels Seminaris de Montcada i de Xàtiva (perquè als Seminaris de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant la llengua continuarà proscrita), informaren a la nostra societat sobre la situació del valencià en aquests centres. I espere i desitge que actualment no passe el que passava fa anys. I és que quan algun seminarista valencianoparlant se li “escapava” una paraula en valencià (llengua prohibida al Seminari de València), els formadors li donaven una pedra, que el jove havia de portar al damunt fins que a un altre seminarista se li “escapava” una paraula en valencià. Aleshores, amb aquest càstig, vexatori i cruel, el primer seminarista li donava la pedra a l’altre, que l’havia de portar fins que a un altre jove se li “escapés” una paraula en la nostra llengua.
Crec, com he dit abans, que seria important i interessant, que el rector del Seminari de Montcada i el de Xàtiva, explicaren quin paper té el valencià en la formació dels seminaristes, de cara a la seua futura missió pastoral als pobles valencianoparlants.
I és que si volem una Església valenciana, la nostra llengua ha de ser present en la formació dels futurs preveres i no ha d’estar exclosa (com fins ara) de la vida de l’Església.
